Us deix un article del catedràtic de Bioquímica i Biologia Mol·lecular, Andreu Palou, que dona un poc de llum a diversos interrogants de la covid: la variant òmicron, les vacunes, possibles futures mesures… Continua
Arxiu de l'autor: Pau Quina Jaume
Jaume Soler nomenat nou president del PP de Sant Llorenç
S’ha produït en el si del PP de Sant Llorenç una renovació de la Junta Local i Jaume Soler Barbot n’ha sortit president. Una cara jove i nova, idò, que s’afegeix a la política del poble. Continua
Mots perduts: volando
Continuen les aportacions de Pedro Servera. En aquesta ocasió ens fa arribar la paraula volando, la qual m’ha reocrdat al marxando que ja va publicar Guillem Pont fa uns mesos, ja siqui per compartir la curiosa terminació final -ando o per designar un tipus d’home o ofici. Veiem la fitxa completa: Continua
Mots perduts: noningú/noniguna
Acabada la lletra m passam a la llista de mots que tenc amb n, que, la veritat, són ben pocs. Però per damunt de tots destaca aquest que tenia apuntat que me sona haver recollit d eles rondalles de Mossèn Alcover:noningú/-una. Havíeu sentit mai aquesta curiosa doble negació? Continua
Novetats culturals de Card.cat
Ja fa un temps que vam ampliar el camp d’abast de Card.cat. No ens volíem limitar a ser una simple revista digital, sense més, sinó que també volíem aportar el nostre granet d’arena a moure la vida social i cultural del municipi. Si bé la pandèmia ens ha paralitzat durant uns mesos, només podem expressar la nostra satisfacció pels projectes realitzats (taules rodones, tant polítiques com socials; conferències de gent de la contrada sobradament preparada; concurs de gloses…) i per això ara que la pandèmia ho torna permetre (esperem que duri), tornam a reiniciar un parell d’actes que ja teníem precuinats.
Concretament es tracta d’una conferència de caire cultural, a càrrec del guionsita Albert Plans; i d’un cicle de cinema infantil en català. Anem per parts: Continua
Una forta ventada
El fort vent que està fent aquestes hores ja ha produït un parell de desperfectes (per bona sort, per ara, sense més importància): a foravila algun arbres tombats, al carrer Major la decoració nadalenca ha passat a millor vida, algun senyal de trànsit, i un arbre davant Son Colom ha caigut al terra a la carretera. Esperem que no vagi a més! Continua
Mots perduts: flotó
Pedro Servera, lector seguidor d’aquesta secció, ens ha fet arribar aquest interessant mot que jo, personalment, desconeixia. Aquí en teniu la fitxa corresponent: Continua
Emoticona’t (especial coronavirus)
Volia reflexionar sobre una sèrie de coses que recentment estan passant amb el coronavirus (o notícies relacionades) i què millor que el format EMOTICONA’T per parlar-ne. Serà de to un poc més reflexiu, això sí, ja que l’humor té poca cabuda devora aquest maleït bitxo. Continua
Mots perduts: manyà
Desconeixia aquest mot que tant pot desiganr l’ofici relacionat amb els panys com tot el contrari (amb sentit irònic, el que ara se designa sota el barbarisme chapucero.. Aquí en teniu la fitxa respectiva: Continua
Mots perduts: morrió
Continuant amb la llista de mots perduts, ara que anàvem per la lletra m, aprofitam per exposar l’aportació del nostre company Tomàs Martínez: morrió. Continua
Un vespre per morir-se de rirure, SUSPÈS
SUSPESA LA FUNCIÓ (ajornada)
A causa d’un cas de COVID-19 acabat de detectar a la companyia, ens sap greu haver de suspendre la funció UN VESPRE PER MORIR-TE DE RIURE, que havia de tenir lloc aquest divendres, 3 de desembre, a l’Auditori sa Màniga de Cala Millor.
La funció es farà més endavant (gener o febrer). En aquest sentit, seran vàlides les entrades ja comprades.
Mots perduts: mandanga
“Vaja una mandanga” senties a dir abans. Ara no és que no n’hi hagi; de fet, n’hi ha, i molta, però la gent li diu marxa, merder, trull, gresca, festa… Continua
Torna Un vespre per morir-se de riure
Després de voltar i representar a l’Espai 36, Son Carrió, Son Servera, el bar s’Estació, Porto Cristo i Sencelles, el conjunt de tres peces de microteatre aplegades sota el nom d’UN VESPRE PER MORIR-SE DE RIURE, torna al municipi de Sant llorenç, concretament al teatre de Sa Màniga. Serà aquest divendres, 3 de desembre, a les 20 hores i estam encantats de tornar estar amb tots vosaltres. Continua
Emoticona’t
Un canvi de batle després de 26 anys bé se mereix un Emoticona’t especial dedicat a aquest esdeveniment polític, no ho trobau? Així que sense més preàmbuls anem per feina: Continua
Mots perduts: mariol·lo
Els joves d’avui ja no en duen. Ara duen camisetes interiors, o fins i tot “abanderados”, però no mariol·los. Una llàstima perquè vaja paraula guapa i curiosa! Continua
Partits del Cardassar
Mots perduts: mallenga
Paraula antiga que tenia apuntada en el meu arxiu i que almanco la meva generació ja no usa, signe que potser sigui mot en extinció. La relació que té amb l’ocell Parus caeruleus (mallenga en mallorquí) és curiosa. Segons el diccionari “vulgarment s’atribueix a la mallerenga el vici de xerrar molt, car és un ocell molt cantador i fa un crit especial que sembla que articuli determinades expressions”. D’aquí el seu significat pejoratiu referit a persones. Continua
Mots perduts: engalavernat
L’altre dia va sortir el mot “engalavernat” en una conversa entre amics de la meva edat referit a un nirvi que tenia atrofiat (és el que té intentar fer certs esforços físics o esports de risc a certa edat)- És ver que nosaltres encara l’usam de tant en tant (de cada cop més substituït per sinònims més generals com “fotut”, “fet pols”, “travat”…), però no tant els joves (no sé si tant pel seu parlar modern o per la seva bona forma física). Continua
Mots perduts: mènxera
Paraula ben graciosa que me deien els meus pares quan els perdia la paciència (i ja podeu suposar que era sovint), la qual de cada pic se sent més. Pel que indica el diccionari Alcover-Moll és un mot ben dialectal, només propi de la zona de Manacor.
PD: observau bé d’on prové el mot. No ho hagués dit mai! Continua
En Pedro “es sergent”
No el coneixia íntimament, però m’ha fet ganes dedicar-li unes línies avui vespre mateix, després de saber la trista notícia de la seva defunció. Primer, per com de sobtat ha estat tot plegat i segon, perquè sempre el vaig trobar un home entranyable. Era el que es coneix com un policia “de poble”, a la manera d’abans: proper, agradable i generós, però que si t’havia d’estirar les orelles quan feia falta també ho sabia fer. La meva filla de 9 anys, que encara el recorda de quan anava a escola a Infantil (“es policia dels cabells blancs”, li deia ella), no el podia haver definit millor: “El coneixia tothom, papà. Sempre xerrava amb es padrí, amb tu i amb tots”. Continua

