A la darrera casa d’aquest tram de carrer hi havia un casino que abans de la República van portar en Llorenç “Pistola” i na Bet “Busca”, els meus padrins materns. Després el va dur Miquel Riera Parera “Cucaiada”, que fou afusellat pels franquistes l’11 de maig de 1937; l’edifici era propietat del seu cunyat Càndid Jover, del qual rebia el nom de Can Càndil i fou la seu d’Esquerra Republicana, partit al qual tots dos hi estaven afiliats. Al primer pis, durant els anys posteriors a la Guerra, la Falange hi va tenir un magatzem, on hi guardava mobles, quadres i diversos símbols del partit. Darrere en “Cucaiada” el va dur en Miquel “Madona”, que estava casat amb na Francesca “Mena”, per la qual cosa la gent el coneixia com ca na Mena. Avui hi té una oficina el banc de Santander. Continua →

A l’altra banda del carrer Major, en el número 2, hi havia la botiga que portaven Mateu Domenge i la seva dona, Joana Adrover, des de començaments dels anys cinquanta fins que es jubilaren. Aquesta botiga era coneguda com “ca s’Escolà”, perquè l’amo en Mateu va esser l’escolar major de l’església llorencina durant 20 anys, des del 1954 fins el 1974. Durant aquest temps, va esser la mà dreta dels rectors Melcion Llull i Llorenç Perelló i va deixar el càrrec quan Joan Rosselló va prendre possessió, tot i que continuà col·laborant amb la parròquia, tocant les campanes i custodiant les claus de l’església[1]. Abans d’ell, l’escolà major havia estat l’amo de Son Foradat, que tenia una fusteria al carrer Nou. Continua →

El primer indret que trobam al carrer Major és el “teulado”, un mot que el diccionari Alcover-Moll només recull en la seva accepció femenina, però que a Sant Llorenç sempre se l’ha conegut així. Aquest nom, a més, té una altra curiositat derivada de la seva etimologia, ja que no tenia teules, com seria d’esperar, sinó un terrat, al qual només hi tenien accés els propietaris de la casa que hi confrontava.

Fins el 9 de setembre de 1905, en què s’obrí el carrer de la Mar, la plaça de l’Església només era un eixamplament del carrer Major[1], i fou probablement aleshores quan es construí el teulado, un espai cobert semblant a l’actual que donava aixopluc als placers que venien a fer mercat els diumenges de matí. Fou construït per Gabriel Carrió “des Molí”, que durant molts anys va esser secretari de l’Ajuntament i que fou nomenat Fill Il·lustre el 14 de setembre de 1951. Continua →

La majoria ho relaciona amb la pintura, l’arquitectura i l’escultura, és a dir, amb el que associam amb la paraula art. Menys són els que relacionen dita paraula amb les manifestacions de caràcter més popular i que tenen a veure amb les manifestacions folklòriques d’una cultura determinada, el ball i les cançons populars serien exemples de patrimoni immaterial. I una minoria encara més reduïda, valga la redundància, és la que pensa en els documents com a part integrant del nostre patrimoni. Continua →

L’artista alemany Gunter Demnig reivindica amb el seu projecte Stolpersteine a les victimes del feixisme arreu d’Europa i gràcies a un acord amb el Govern i el Consell, durant aquests dies està col·locant aquestes simbòliques “Pedres de topada” en homenatge, primer a víctimes del nazisme i durant aquests dies a 18 batles mallorquins assassinats pel feixisme. Continua →

Ahir mateix aquesta brillant estudiant llorencina recollia el premi Temps, espai i forma en categoria de màster el que la Universitat de Barcelona reconeix l’excel·lència de la seva recerca ambael treball “Els camps de concentració a Mallorca (1936-1942). Continua →