(escoltant tres peces d’Antoni Genovart)

El meu primer contacte amb les xeremies el vaig tenir, de petit, amb un oncle de ma mare: en Sebastià Tereu. No va ser en qualitat de parent, emperò, que aquell dia el vaig anar a veure. Havia anat al Carrer del Mar per retrobar dos veïnats i alumnes seus de la meva quinta a qui ensenyava solfa. Damunt la taula del menjador, un fotimer de duros i pessetes que li havien donat els estrangers de “sa vorera de mar”. Poc més tard, al calaix del despatx de mon pare, en vaig trobar una postal en color. La innocència està molt bé, d’acord, ara, no m’hagués sabut gens de greu que aleshores qualcú m’hagués fet cinc cèntims sobre l’ànima celta en general i la cornamusa o xeremia (de lamentar-se com el profeta Xeremies): no me n’hauria… queixat.

Durant la pandèmia, mentre tornava de caminar amb ma mare venint de Ses Toltes, o fins i tot d’assegut al menjador, vos sentia, xeremiers, tocar davall l’amplificador natural del porxo d’Es Pou Vell, i aleshores sentia una de les alegries més grans que vaig tenir durant el confinament (set mesos fora de París!).

Molt sintèticament, i tornant a adreçar-me a tots els lectors, vos vull presentar tres obres (una té dues versions, ja ho veureu, i segurament n’hi ha que n’han escoltat almenys una en directe) que el nostre compositor ha tengut la gentilesa d’enviar-me:

“Arxiduc”. Un hi veu guaitar l’ànima mallorquina. Molt joves, i molt ben realitzat per la TVserverina:

Molt modestament intitulada “Cançó des Xeremier”, aquesta música remunta a la Nit dels Temps. Cèltica, èpica. Quedaria molt bé per a la banda sonora d’un film amb Mel Gibson o un altre cabellut espitrellat amb la cara tacada!: