I per començar l’any, una planta diferent, metzinosa.

Metzines (Solanum linnaeanum).Planta invasora que, segons la font prové d’Austràlia i Nova Zelanda o d’Africa del Sud. Atenent les severs característiques segurament se li assignà el nom.
L’Alcover-Moll a la veu metzina, entre altres, mostra: “2. (usat principalment en pl., metzines) Substància verinosa preparada; cast. Veneno”.

És una de les planters que pares i padrins mostren (mostraven) als infants amb toc d’alerta: -Vius!, aquesta no és bona! Continua →

Assenyala Campbell que “tot ésser humà és educat en algun tipus de mite”, potser s’hi podria afegir que cada família i cada persona té, a més, els seus mites particulars.
Els mites, tots els mites, aquests fets falsos que es donen com a vers es fonen o s’esbuquen amb el coneixement.
Un exemple paradigmàtic de mite familiar en podria ser “l’arbre de la sínia”. Just a peu de la tenassa de la sínia de l’hort de sa Begura, a la banda de mestral hi havia l’esponerós arbre mític.. Continua →

L’experiència de ses Sitges, amb les seves etapes i daltabaixos es perllongà al llarg de trenta-dos anys entre certa indiferència local, però també amb identificacions, implicacions i compromisos encoratjadors. Hi pens cada vegada que pas vora el Ginkgo que ens regalà el felanitxer Pere Vicenç en una d’aquelles colònies d’estiu on hi portava la seva filla. Un meravellós obsequi . Segurament no el vam saber sembrar; ho vam fer massa prop d’un fasser i amb la lluita per viure aquests és desenvolupa més ràpidament que no el Ginkgo. A l’hora sembrar no sempre es te en consideració el posterior desenvolupament.

Es una de les plantes a qui volia retre homenatge abans d’acabar l’any, i encara a temps per poder fotografiar les singulars fulles, ja grogues poc abans de caure. Continua →

La imatge no potser més clarificadora: en un coconet d’una roca, dos petits esclata-sangs gairebé superposats.
Es una de les condicions màgiques dels esclata-sangs. En ésser el seu temps, els pots trobar a qualsevol indret de l’agre.
He afinat amb això del “qualsevol indret de l’agre” perquè si no hi ha agre (Tros de terra molt apropiat per criar-s’hi una planta determinada, que s’hi fa més fàcilment i vigorosament que en altres llocs) no hi ha esclata-sangs. Continua →

Madona de Sa Cabana, 
aixecau-vos dematí 
i veureu es sol sortir
vermei com una magrana.

No es fruita estranya, es comercialitza a les grans superfícies. A més, segons sembla, el seu consum és recomanable, entre altres coses, pels elements antioxidants que aporta. Continua →

L’arbocera (Arbutus unedo) és arbre mitològic que, normalment i en el nostre entorn agafa forma arbustiva. En aquesta època, a la tardor, comença a mostrar tant els seus vistosos fruits vermells, com les flors dels fruits de l’any vinent. Es a dir, tot un any per passar de flor a fruita. Continua →

En el nostre entorn de parla manacorina li diem “quequi” i “quequier”. El caquier (Diospyros kaki) és arbre present en els vells horts tradicionals: ses Planes, Balafi, sa Real, Can Fal·lera…també en secà si el terreny és fresc. Actualment cultivat com a fruita exòtica.

Els fruits, de diverses varietats, es poden trobar en el mercat. Tant el cultiu com el consum es va substituint per fruites més resistents que suporten la globalització. Per això el posam en aquesta relació de fruites locals singulars. Continua →

A l’apartat de fruites singulars, o millor dit de fruites perdudes, hi podríem situar els lledons, fruita del lledoner (Celtis australis) en castellà “almez”. Entre la pell negre i el pinyol tan sols hi ha una capa molt prima de popa, que te un singular i característic gust. Continua →

Segurament el tractament del que es podrien anomenat “fruites menors” podria configurar un apartat d’aquest “Entorn”.

Sense comptar amb dades estadístiques, sembla que aquests darrers anys ha anat canviat el color i la composició de les fruiteres llorencines on codonys, arboces, caquis, atzeroles… s’han anat substituint per altres fruites d’origen tropical: kiwis, mangos, alvocats… Continua →