La conversa anava de panades. Cosa ben habitual aquests dies.
Es veu que “desfer el me” també precisa d’una determinada tècnica i que no tothom ho fa de la mateixa manera.

Ls panades també han evolucionat des de les de pasta dura i ossos amb trocets de carn, s’ha passat a les actuals sense ossos i de pasta més refinada.

-Les panades de Pasqua es solien fer amb la brosta del me. Brosta?

No sé si és per extensió de “coses petites”, o de “parts sobrants” però es veu que a l’hora de desfer el me, de desnossar les cuixes, o el coll van sorgint petites escapcions de carn. Idò aquestes són les que s’empren (empràven) per fer les panades.
Continua →

A vegades els castellanismes són tan arrelats que ni te n’adones. Vas al diccionari segur de trobar una descripció i…no trobes res!.

Sort de Gabinet d’Assessorament Lingüístic als Mitjans de Comunicació (GALMIC)  que, en situcions com la present t’ajuda a sortir del desconeixement. Continua →

Al ser un mot fonamentalment pagès es pot considerar en vies de desaparició.
Un bastonet, una “pisca”, una palla…han anar substituint els conceptes diversos i primigenis dels mot.

(Un indicador de l’ús dels mots també en podria ser el resultat de la consulta e les imatges de Google)

Continua →

Segurament considerar el mot “perdut” seria desconsideració vers les persones -en determinades famílies i grups d’edat- que encara l’usen. Feria part, idò, de la llista dels mots en desús.

“Idea fixa acompanyada de desig“, la definició porta a reconèixer la feina d’Alcover i Moll, nodrint-se de fonts diverses -cançons, contes, escrits…- a l’hora de redactar les definicions de tots i cada un dels mots de la magna obra del Diccionari.

La parla habitual -generalment i segons entorn i families-, enfoca i posa limitacions a les paraules.

En el nostre entorn “dur curolles” tenia, també, el sentit d’estar ocupat en coses diferses i no gaire productives. Continua →

Mot habitual en el Sant Llorenç d’abans de l’establit de les possessions del Terme (Per dir alguna cosa entre 1900 i 1940). La paraula no surt en el Normatiu.

En els vells contractes s’hi estipulaven el preu del lloguer i un enfilall de objectes a aportar (un moltó, una olleta de brossat, dos capons…)

En la segona de les accepcions, la paraula no s’usa, però el concepte, amb altres noms -propines, hores extres…- és ben viu encara. Continua →

Aquest entretingut i participatiu joc dels mots perduts, a vegades, presenta sorpreses.

Tal és el cas. No recodava haver sentit mai el mot. Lògic si es considera que en la nostra família ni van ser caçadors de perdius ni diriguen -si seguien- aquelles sucoses converses a l’entorn de les eixides de caça. Segurament en altres famílies era un mot habitual.

La disparitat dels mots familiars es pot establit, també, segons edat, entorn…. Continua →

Es una versió, ben local, del “besarmans” -que intentarem tractar  a manerfa d’anècdota-
–Anau a plegar mans an es padrí! I es padrí allargava la ma, uns la besaven i els altres es limitaven a fer una capadeta d’un tros enfora, assenyala l’informador.

A vegades -no sempre- el padrins i oncles responien a la deferència, amb una llepolia o una peça (cèntims de pesseta) que reforçava l’acció
Indubtable senyal de submissió, vigent en en Sant Llorenç preturístic.

L’acte, la submissió dels infants cap als majors, fonamentalment cap als majors mascles, ajuda a entendre una de les arrels dels vigent patriarcat. Continua →