El proper dia 3 de juliol es celebrarà el 125è aniversari de la independència del municipi de Sant Llorenç des Cardassar del de Manacor.
Per celebrar-ho l’Obra Cultural Balear de Sant Llorenç, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Sant Llorenç, volem celebrar aquest aniversari i ho volem fer amb una sèrie d’activitats Continua
La represa. Qüestions prèvies
Després d’un any i mig d’inactivitat –o, millor dit, d’una activitat ralentida, perquè ja s’ha dit que entre el juliol de 1975 i el desembre de 1976 tiràrem dues revistes amb informació local–, a principis de 1977, un grup reduït dels que hi havíem treballat des del començament ens plantejàrem la possibilitat de tornar reemprendre l’edició de Flor de Card, cercant nous col·laboradors. Aquesta decisió no fou fàcil, perquè sabíem que hauríem de canviar radicalment la manera d’editar-la, ja que no disposàvem d’un local social com el que tenia el Club Card a la segona planta de l’Ajuntament. Abans, gairebé tota la feina era col·lectiva: molts dels articles es discutien de manera conjunta, encara que un se’n cuidàs de redactar-los, els il·lustradors que estaven disponibles (Antoni Quetglas, Guillem Nadal, Miquel Rosselló, jo mateix…) feien la seva tasca, els mecanògrafs (els que tenien un poc més de pràctica) passaven els articles a clixé, els de la multicopista (Guillem Quina, Pere Mesquida, Andreu Amer…) se’n cuidaven de la impressió, i, entre tots, enrevoltàvem la revista i la grapàvem.
Ahir horabaixa, damunt les 20.30 hores, es va dur a terme la presentació de l’interessant llibre (i document històric) La guerra civil a Sant llorenç des Cardassar. Republicans a sa Coma i a Son Carrió, de Josep Cortès
Amb una afluència de públic més gran del que és habitual en aquest tipus d’actes Continua
Ser mallorquí és una autèntica paradoxa de per si. Hi ha tantes coses en les quals som contradictoris que és ben difícil que algú ens arribi a entendre. De fet, si féssim un poc d’introspecció, veuríem com de complexos arribam a ser. No sé si és el fet de viure en una illa on el vent ens fer de tots costats; si és el pes del nostre passat històric; si som una raça a part amb un ADN particular… però som ben i ben particulars. Continua
Divendres que ve, dia 21 d’abril, a les 20.30, a l’Espai36, es presentarà el llibre “La Guerra Civil a Sant Llorenç”, del qual en som l’autor.
El llibre està estructurat en nou capítols. Els quatre primers parlen dels precedents del conflicte (els antecedents, en el primer terç del segle passat; les arrels socioeconòmiques: població, agricultura i indústria; la Segona República: eleccions, partits, associacions, personatges…; els poders locals: l’Església, la Falange, la corporació…). Continua
1975-76
La crisi que voltava Flor de Card va esclatar defititivament l’estiu de 1975 i aquell any només es varen publicar quatre revistes: gener/febrer, març, abril i maig/juny. Des del juliol del 75 fins al desembre del 76 també imprimírem dues revistes més –de tirada reduïda–, però només amb un Editorial a la primera i amb els fets més rellevants esdevinguts en el poble, dins la secció del Batec. Aquestes dues revistes, vistes en perspectiva, tenen la seva importància, perquè constitueixen el lligam entre les dues etapes de Flor de Card i permeten atorgar-li continuïtat, tant en els continguts com en els objectius que ens havíem marcat quan va néixer, encara que la manera d’elaborar-la va haver de canviar radicalment. Continua
Joan Mira Caldentey, Cadireta
A part dels dos maçons esmentats abans, hi ha un altre llorencí que també va tenir una certa relació amb la Maçoneria, el capellà Joan Mira Caldentey, de malnom Cadireta, encara que aquest fou com a acusador. Entre 1927 i 1933 va esser rector de la parròquia de Son Rapinya, càrrec que va deixar per passar a l’Armada Nacional com a capellà castrense, fins el 18 de maig de 1948, en què es va retirar amb la graduació de Capellà Primer provisional. Això és el que consta a l’esmentada causa 1305/1936: Continua
Abans de l’arribada del turisme, la majoria de les cases de Sant Llorenç se semblaven molt les unes amb les altres, amb algunes diferències que Jaume Sales explicà molt bé en el llibre del Centenari. N’hi havia algunes d’especials que se sortien de la “norma”, però eren poques i normalment corresponien a edificis singulars, com l’estació, la rectoria o la casa de Salvador Galmés, per només posar alguns exemples; la resta es movia dins el que sempre s’havia vist: persianes, dos aiguavessos, en el primer dels quals hi havia l’entrada i un quarto a casa costat; en el segon, la cuina, a vegades un altre quarto i, enmig, una espècie de sala que en realitat era la continuació de l’entrada; i, a dalt, el sòtil. Aquesta distribució era la que s’havia fet sempre i corresponia a la que, al llarg dels segles, semblava que era la més pràctica en una zona calorosa com la nostra. Continua
Bartomeu Duran Caldentey
Bartomeu Duran Caldentey va néixer a Sant Llorenç el 27 d’agost de 1889 i treballava d’agent comercial. Estava afiliat al Partit Socialista Obrer Espanyol. L’any 1933 ingressà a la Maçoneria, concretament a la lògia Pitàgores, i va arribar al grau 3 de Mestre Maçó, ocupant el càrrec de llimosner. Segons Francisco Sanllorente, tenia el pseudònim “Salmerón”, probablement en honor de Nicolás Salmerón, que el 1873 havia presidit la República i era considerat francmaçó. Continua
Quan assassinaren el seu oncle polític, el qui esperava esser el seu sogre –un comerciant que venia bacallar i arengades a una botiga del carrer del Sindicat i que tothom coneixia com “el Bacallaner”– li recomanà que s’entregàs voluntàriament per fer el servei militar amb els nacionals, ja que sinó s’exposava a seguir el mateix camí, però ell, una vegada entregat, no se n’acabava de refiar i, treient-se la roba de soldat al peu de la murada de Ciutat, enfront de la Catedral, es va llençar a l’aigua i va nedar fins a un vaixell carboner francès que hi estava fondejat, esquivant el far de Portopí que il·luminava les aigües de la badia per a què ningú no s’escapàs. Va demanar asil polític i va marxar amb el vaixell cap a Marsella, on hi va estar aproximadament fins l’any 1941, treballant a la distribuïdora de fruites d’un comerciant solleric. Continua
La repressió
A darreries de juliol de 1936, els capitans d’artilleria retirats Pasqual i Antoni Zaforteza Villalonga i el tinent d’Intendència Llorenç Serra Siquier, acompanyats per membres de la Falange i de les Joventuts d’Acció Popular (JAP), assaltaren el Temple de la lògia Pitàgores, que estava en el carrer Anselm Turmeda, núm. 32, requisaren tots els seus béns i documents i el centre fou clausurat. El 15 de setembre de 1936, el general Franco va publicar un decret on es declarava la Francmaçoneria fora de la llei i va començar una forta repressió contra els seus membres.
Segons Sanllorente, varen esser onze els maçons mallorquins assassinats, tots de la lògia Pitàgores, entre els quals hi havia tres Venerables Mestres: Jaume Valls Segura, Pere Grau Dauset i Dionís Pastor Balsero, tot i que la dada de víctimes no és totalment correcta, ja que també hi inclou Bartomeu Duran i aquest darrer només va esser empresonat, com veurem més endavant. També assasinaren Mateu Martí, que havia pertangut a la lògia Renovació. Continua
L’Associació Estel de Llevant participa a la visita comentada a l’exposició fotogràfica Ulls del Temps de l’Auditori sa Màniga.
La Maçoneria[1]
Segons el Diccionari català-valencià-balear, la maçoneria (o francmaçoneria, on el prefix franc fa referència a lliure, no a francès) és una “associació secreta –ells prefereixen utilitzar la paraula discreta en lloc de secreta– de persones unides amb propòsits fraternals progressistes i racionalistes, i que usa com emblemes certs instruments de l’ofici de mestres de cases, com l’escaire i el nivell“. Etimològicament, diu sant Isidor de Sevilla, que els treballadors de la construcció s’anomenaven machionis (picapedrers) perquè utilitzaven machinas (bastimentes) per construir les parets. D’aquesta paraula machio deriven els termes maçón (francès), masón (castellà) o maçó (català).
Hi ha moltes teories sobre els seus orígens, que solen començar per Hermes Trisgemist –un sobirà de Tebes– i passen pels croats i els templers, però la més acceptada els situa en els gremis medievals, sobretot en els constructors de catedrals, que guardaven en secret els seus coneixements i es reunien a uns llocs que anomenaven lògies. Continua
Si algú vol repassar el documental que ahir va emetre IB3 sobre un dels llorencins més il·lustres, Sebastià Llull. el Samsó mallorquí, ho pot fer al següent enllaç: Continua
Accademia delle coscienze libere
El blog italià Accademia de la coscienze libere, de tendència anarquista, que publica articles encaminats a la recuperació de la memòria històrica, també en va incloure un que parlava d’Antoni Soler. No he intentat traduir-lo perquè crec que més o manco s’entén.
“La sede della banda di Brabo Portillo è in ‘Calle Septembrina’, al numero diciassette. Le squadre d’assalto sono dirette da un ‘pistolero’ che tutti chiamano ‘el Rubio’, di cui non si conosce con certezza il vero nome. Forse si tratta di Bernat Armengol che ha fatto parte della CNT. Assieme a lui ci sono Fernando Teran che è stato ufficiale dell’ esercito, Manuel Grau, Eduardo Ferrer, Joan Serra che è il figlio di un ricco industriale, ed altri ancora. E’ sugli uomini di Brabo che gli anarchici cercano informazioni. È di questi che si vuol conoscere i nascondigli e svelare chi li finanzia. Continua
Francesc Sabater Gamundí
Francesc Sabater Gamundí va néixer a Barcelona l’any 1889, però es tralladà a Mallorca per mor d’una malaltia que necessitava un canvi d’aires. Pertanyia al Partit Comunista i, a principis de 1920, fou detingut a Palma per no facilitar el parador de Pestaña i El Noi del Sucre, i fou acusat d’un assassinat perpetrat a Barcelona amb anterioritat. Amb motiu d’aquesta detenció s’inicià, al periòdic Cultura Obrera, una subscripció voluntària al seu favor. A partir de 1920 va escriure diversos articles en aquesta publicació i també apareix en una subscripció a favor de l’Escola Racionalista del Sindicat de la Construcció, el 1922[1]. Fou assasinat en el Camí dels Reis, de Palma, la nit del dos al tres d’octubre de 1936[2].
Una de les cartes que va publicar a Cultura Obrera és la que reproduïm a continuació, en la qual denuncia la persecució que va patir per part d’Antoni Soler, el Mallorquí. Continua
Monica Biagioli, professora del Design College of London i especialitzada en projectes culturals dins l’àmbit públic, proposa el poblat talaiòtic de s’Illot com un dels millors exemples de disseny en aquest sector.
Monica, va viure de jove a Mallorca i aquest passat Nadal va visitar el poblat talaiòtic de s’Illot. A rel d’això, ha proposat el nostre jaciment a l’enquesta realitzada per la revista Design week, sobre “Quin és el vostre exemple preferit de disseny en el sector públic?”.
Podeu consultar l’enllaç a la revista a continuació, juntament amb la corresponent traducció. Continua
Antonio Soler Marcos és un escriptor nascut a Màlaga que té publicades 14 novel·les i diversos treballs d’investigació, a més d’esser considerat un expert en la Guerra Civil i els seus prolegòmens. També ha escrit nombrosos guions per al cinema i la televisió i ha col·laborat amb diversos diaris de tirada nacional. Ha rebut cinc premis literaris (entre ells, el Nadal) i les seves obres han estat traduïdes a nou idiomes estrangers. A la seva darrera novel·la “Apóstoles y asesinos”[1] –un llibre d’investigació però contat en forma de novel·la per a què sigui més amè– conta la vida de Salvador Seguí, el Noi del Sucre i l’auge de l’anarquisme abans de la dictadura de Primo de Rivera. En aquest llibre també parla d’Antoni Soler Martorell, el Mallorquí.
El passat, 1 de febrer, l’Ajuntament de Son Servera dugué a terme diversos actes per tal de celebrar la festivitat de Sant Ignasi, festa que es celebra per recordar l’alçament del cordó militar establert l’any 1820 amb motiu de l’epidèmia de la pesta que assolà el poble. Com bé va expressar la batlessa, Natalia Troya, en l’acte de presentació del premi ‘Metge Joan LLiteres’, Continua
Aquest mes fa 45 anys que es va publicar el primer número de la revista Flor de Card, iniciant així la premsa local en el nostre poble, una premsa que ha tengut continuïtat, a partir de la primavera del 2011, amb la creació de la publicació digital Card.cat. És evident que de llavors ençà ha plogut molt i que les inquietuds dels llorencins han canviat com de la nit al dia, però per ventura no estaria malament recordar quines eren aquelles inquietuds, quan la dictadura franquista tirava les darreres coces i quan encara no havíem sentit parlar d’ordinadors personals, telèfons mòbils, internet o xarxes socials, per només posar alguns exemples. Així que, si m’ho permeteu, cada mes faré un article sobre els temes que consideri més interessants inclosos a la revista Flor de Card durant tot un any, començant pel primer, 1972.