Deia el savi Maturana que s’aprèn reflexionant amb altres; crec que tenia raó.
La reflexió a l’entorn del Puig Negre des de ses Planes estant, l’altre diumenge, va resultar alliçonadora.
L’actual ullastrar, fa una setantena d’anys, era un esponerós ametlerar.
Les carretades d’ametles que baixaven d’aquell coster! Continua
Va resultar una experiència interessant. Es va demanar a un grup de docents jubilats quins eren els aprenentatges fonamentals.
La transcendència del que havien après al llarg dels seus anys de feina.
Com és de suposar les respostes foren diverses però en destacà el respecte. La necessitat de respectar a les altres persones, a la diversitat Continua
En aquest apartat de mots perduts voldria enfocar avui la vuitena accepció. Aquella biga, normalment en el nostre enorn de fusta de poll o de pi, que suportava part del pes de la xemeneia i/o escalfapanxes de la cuina i que servia d’escudeller.
També havia sentit el mot referit a la roda dels cadufos de la sínia i l’expressió “obrir de pinte en ample” en el sentit d’obrir completament.
Les necessitats constructives actuals, de banda possibles aspectes ornamentals, no contemplen el foc de llenya, és així que els pintes deixen de ser útils i desapareixen. Continua
Conten que ca Madò Anita, en el carrer Major, va ser una de les primeres cases del poble on hi va fer feina un guixaire, un especialista en posar guix que venia de Palma. Abans hi havia costum d’emprar arenat de ciment per fer l’acabat fi de les parets. Era una obra feta pel mestre es Sord i un poc especial. Madò Anita i la seba botiga també ho eren un tant singulars a l’entorn llorencí. La seva filla, que destacà per la seva bellesa, es va casar amb un advocat de Manacor, més concretament de Llodrà, que quan feia classe a La Salle es feia dir Don Lorenzo Wenceslao Femenias de Duran. Continua
Segurament per bona part dels seguidors de la secció no sera, aquest, un mot perdut.
-No diguis flastomies! era una recomanació constant dels pares quan als fills se’ls escapava alguna paraula malsonant (Sovint els pares oblidam que els fills aprenen tot el que els arriba). Si diuen flastomies van a l’infern!…
Per extensió el mot abastava moltes paraules grolleres o mal sonants que no eren, en sentit estricte blafèmies, no tenien intenció concreta ni d’anar contra la Divinitat ni contra altres persones. “Cagondena puta, putes sagrades, coienarro...” i tantes altres eren expressions, normalment definidiores de masclisme sense sentit real. Continua
A la vora del camí, en el pinar o enmig d’una pastura sobreexplotada es pot detectar la clapa verda de la rapa de frare (Arisarum vulgare).
Des de vora mar fins al cim de les muntanyes, sobre tot a lloc ombrívols i frescs.
Les ovelles detecten la seva perillositat i per això la deixen. Continua
De passeig per aquest vell espai fronterer que determina la síquia de Son Llullets, exactament la mateixa que fa més de vuit-cents anys separava els assentaments andalusins de Benimaior (ara sa Begura) i el Rafal de Mafomat Abén Bunel (després la possessió Sobirana i actualment Son Llulls i els seus establits)
En aquest precís lloc que feia part de l’antic verger, s’hi pot contemplar la bellesa tardoral que se’n deriva dels vermells dels caquiers entre els verds de polls, alzines i llampúdols. Un bons fons per a la frase d’Etcoff. Continua
El verb escaure també va perdent ús.
-Aquest color li escau molt bé! (o molt malament)
-Aquest vestit, trob, que t’escau!
En el nostre entorn s’usava, fonamentalment, en la primera de les accepcions. En la segona s’emprava més el verb “estravenir” i enm la tercera “sopegar” Continua
Les seves mans plenes i calloses amarraven la palanca de la manxa de l’orgue de l’església parroquial amb suavitat i, alhora, seguretat. Amb el seu invariable ritme personal, amorosenc i constant, assegut sobre la caixa, anava alçant i baixant la palanca, treball inevitable per carregar d’aire la manxa, el dipòsit que donant sortida a l’aire possibilitava el so excepcional i majestuós dels canons de l’orgue parroquial.
La seva cara rodonenca, en aquest punt que es situa entre la seriositat i el somriure, transmetia tranquil·litat, bonhomia i serenor. Continua
Es curiós el funcionament del cervell, pots tenir nombrosos mots emmagatzemats sense adonar-te’n. Son allà en un racó de la memòria i llavors, sense saber ben bé perquè, sorgeixen en un moment determinat i es fan presents.
Tal és el cas d’empassolar. Mot que surt a les rondalles i és present en els record, però que fa temps, potser anys, segurament, no havia utilitzat.(Encara que, a dir ver, no sempre utilitzam els mots a plena consciència) Continua
Sol baix tardoral. Transforma en platejat el blau de Cala Nau. El contrallum obscureix els darrers hotels i el singular savinar de sa Punta de N’Amer.
Uns moments. convertits en imatge, per gaudir, olorar, escoltar i contemplar.
La mar, ai la mar…
La idea, la frase, és porterior. La suggerix la contemplació d’un petit debat. De qualsevol debat. Rere qualsevol intercanvi d’idees, neutre i planer, s’hi amaguen preferències. Continua
-I què és això?
-No saps que ès un relliu?
-No
-Un pa petit, llarguer…
Si fa no fa aquest fou el diàleg que acompanyà la proposta del mot.
Ja s’ha comentat altres vegades, els mots -com moltes actituds i creences- va lligats a l’entorn més immediat, és a dir a la família.
El mot, a més, té el valor afegit de ser ben nostre, del Llevant de Mallorca (No es trobarà, idò, en el normatiu DIEC2)
No tenia el nom gens original, la majoria dels verros de les possessions, quan aquestes encara eren centres d’ocupació i rendibilitat agrícola responien al nom de Ramell. El de Son Cardaix, també.
Els noms dels animals a les possessions s’anaven repetint segons certa tradició: en Roig pel mul, en Virat pel moix, en Ramell pel verro… en els cavalls hi havia més varietat. Les ovelles, les gallines, conills… i altres animals, en general, no solien tenir nom, però sempre s’han de considerar les excepcions com, per exemple, la dels mens pujats amb viveró Continua
Joan Mayol (1978) en el seu “Els aucells de les Balears” (Manuals d’introducció a la naturalesa, 2 de l’Editorial Moll) en descriu cinc tipus de gavines.
La imatge de les gavines prenent el sol a la platja de Cala Millor aquest propassat diumenge no té prou qualitat com per poder-ne destriar. les característiques.
La més corrent, la més femetera és la gavina de mantell blau (Larus argentatus), que te el bec i les cames grogues. Continua
Na Marga Serrano de Purpurina Editorial, ens informa de la presentació del llibre “La veu de Lilit. Davant la ceguesa patriarcal”, de Cristina Salom Ferrer.
Dijous dia 1 de desembre a les 20,00h a la Institució Pública Antoni Maria Alcover de Manacor.
Intervendran: L´autora, Cristina Salom Ferrer; Maria Magdalena Gelabert, filòloga,
investigadora i poeta, que presentarà el llibre; Antònia Matamalas, presidenta de Dones de Llevant i l´editora de Purpurina Editorial, Marga Serrano.
Edita: Purpurina Editorial. Continua
Desconeixia el mot en el sentit que mostrà n’Antoni Font per WhatsApp privat.
Sabia allò de la camisa o del paper mastegats, també havia sentit l’expressió “mastegar fesols”… però m’era ben desconeguda l’acepció aplicada a les someres (extensible a altres bísties). Continua
Sobre la imatge (feta amb “macro”) d’una bella, delicada i efímera flor de Pitahaya (Hylocereus undatos) una frase d’Allan Savory, un dels defensors de la nova agricultura.
Una obvietat, una “perogrullada” en dirien en casatellà.
Una veritat massa vegades oblidada Continua
El diari (arabalears.cat) en un ponderat article d’Elena Navarro es feia ressò, abans d’ahir, de les interessants aportacions de la professora Gambús en relació a l’epistolari entre Mn. Alcover i Alfons XIII (https://www.arabalears.cat/societat/objectius-politics-diccionari-descobert-cartes-inedites-alcover-alfons-xiii_1_4548909.html).
Coneixent l’ésser i el conservadorisme de Mn. Alcover, res de sorprenent. Continua
Caparrut a nivell general, rebec en sentit més afinat o el castellanisme “reaci” han anat substituint, per extensió, aquest bell mot.
Quan na Bel el va suggerir em sonà, ja l’havia sentit altres vegades, però fins a mirar el diccionari no li vaig conèixer la definició.
El en nostre entorn, els porcell de llet tenen fama de repropis
Ben mirat tots en som una mica de repropis, encara que acostumem a atribuir la qualitat als altres. Continua
El concepte “picador” ho sofert una radical transformació. En els anys setanta era aquella persona, home, que “anava d’estrangeres” tot aprofitant la diferència de costums, en l’àmbit sexual, entre les turistes i la restrictiva moral local.
Abans, però el concepte “picador” era un altre ben diferent. Després de la guerra picaren pedra els presos fent camins: “Esclaus oblidats” segons publicació de Maria Eugènia Jaume Esteva. En altres indrets picar i traginar pedres és una tasca d’infants, de descarada explotació infantil. Continua