L’Ajuntament de Manacor ha rebut una subvenció dels Fons Next Generation per valor de 2 milions d’euros per dur a terme el projecte per a la creació i gestió sostenible d’un parc d’escull artificial i arqueologia submarina a Porto Cristo. Continua
Som de l’opinió, segurament compartida per alguns dels lectors, que les modes, totes les modes potser nascudes a un altre cap de món, acaben arribant a tots i cada un dels nostres pobles. Potser tard i un tant aigualides, però acaben arribant.
Es parla de modes en sentit genèric, pot afectar al menjar, al vestir, al moure’s i , fins i tot, al pensar.
Ningú es pot alliberar de la relació amb el altres, ni amb els mitjans de comunicació. Continua
Conten que ca Madò Anita, en el carrer Major, va ser una de les primeres cases del poble on hi va fer feina un guixaire, un especialista en posar guix que venia de Palma. Abans hi havia costum d’emprar arenat de ciment per fer l’acabat fi de les parets. Era una obra feta pel mestre es Sord i un poc especial. Madò Anita i la seba botiga també ho eren un tant singulars a l’entorn llorencí. La seva filla, que destacà per la seva bellesa, es va casar amb un advocat de Manacor, més concretament de Llodrà, que quan feia classe a La Salle es feia dir Don Lorenzo Wenceslao Femenias de Duran. Continua
Les seves mans plenes i calloses amarraven la palanca de la manxa de l’orgue de l’església parroquial amb suavitat i, alhora, seguretat. Amb el seu invariable ritme personal, amorosenc i constant, assegut sobre la caixa, anava alçant i baixant la palanca, treball inevitable per carregar d’aire la manxa, el dipòsit que donant sortida a l’aire possibilitava el so excepcional i majestuós dels canons de l’orgue parroquial.
La seva cara rodonenca, en aquest punt que es situa entre la seriositat i el somriure, transmetia tranquil·litat, bonhomia i serenor. Continua
No tenia el nom gens original, la majoria dels verros de les possessions, quan aquestes encara eren centres d’ocupació i rendibilitat agrícola responien al nom de Ramell. El de Son Cardaix, també.
Els noms dels animals a les possessions s’anaven repetint segons certa tradició: en Roig pel mul, en Virat pel moix, en Ramell pel verro… en els cavalls hi havia més varietat. Les ovelles, les gallines, conills… i altres animals, en general, no solien tenir nom, però sempre s’han de considerar les excepcions com, per exemple, la dels mens pujats amb viveró Continua
Jaume Claret, doctor en Història i especialista en l’època de la República i Guerra Civil, ens va oferir una conferència diàfana, emocionant i didàctica sobre aquest època tan curta, però tan intensa, com va ser la Segon República. Continua
El concepte “picador” ho sofert una radical transformació. En els anys setanta era aquella persona, home, que “anava d’estrangeres” tot aprofitant la diferència de costums, en l’àmbit sexual, entre les turistes i la restrictiva moral local.
Abans, però el concepte “picador” era un altre ben diferent. Després de la guerra picaren pedra els presos fent camins: “Esclaus oblidats” segons publicació de Maria Eugènia Jaume Esteva. En altres indrets picar i traginar pedres és una tasca d’infants, de descarada explotació infantil. Continua
De nou estam amb tots vosaltres, estimats lectors, per atracar-vos la cultura a través de les nostres conferències. Serà aquest divendres a l’Espai 36 a les 20 hores quan Jaume Claret ens parlarà de la Segona República. Continua
L’amo en Jaume Regalat era el zeladors que cuidava de controlar la pesada dels porcs.
El pes del porcs era un indret útil i necessari per afavorir les relacions comercials entre pagesos i el mercader. Les relacions entre pagesos o entre pagesos i menestrals no passaven pel pes, s’arreglaven directament entre ells. La matança del porc, ses matances, eren una festa però, alhora, eren molt més. Un porquim encertat, la perxada i les alfàbies dels ossos salats significaven tenir assegurada bona part de l’alimentació familiar de tot l’any.
Els porcs sobrers, generalment, es venien al mercader. Continua
Sempre, amb tot el que experimentam, hi ha una primera vegada (i també una darrera). En termes generals la “primera vegada”, sigui per desconeixement previ, sigui per expectatives, acostuma a deixar petjada. Potser bona o dolenta, però petjada a la fi.
Per a les persones nascudes en els anys trenta, quaranta i cinquanta del segle passat, anar a Palma per primera vegada, sempre amb el tren, era tota una aventura. Continua
Fullejant aquesta magnífica pàgina de “Fotos antigues de Sant Llorenç des Cardassar” -serveixi aquesta entrada de re-coneixement-, la vista topà amb l’antic plànol de Sant Llorenç realitzat per Pere d’Alcàntara Penya i Nicolau.
El poble llorencí disposa de nombroses virtuts però, a dir ver, fins fa ben poc no ha destacat per seu amor al patrimoni comú, tant material com immaterial, Una prova en podria ser el concepte Son Estrany que, per cert, apareix, a les velles escriptures del que, posteriorment, serien solars. Continua
Aquestes són les activitats d’agenda que hem programat per a vosaltres per aquest mes de novembre de 2022 al Parc natural de la Península de Llevant: Continua
Acompanyat de diversos representants dels col·lectius que han fet feina per la recuperació de la Memòria Històrica a Manacor, el batle Miquel Oliver ha comparegut aquest dijuos capvestre des del cementeri de Son Coletes per celebrar la identificació de les restes d’Aurora Picornell, trobades al cementeri de Manacor durant les excavacions del Pla de Fosses i agrair als col·lectius ciutadans la feina feta. Continua
(Dins aquest anecdotari llorenci (AL) és la segona referència -realment són dues anècdotes i una reflexió- al desaparegut passeig)
Tota anècdota disposa de varies parts.
Primer hi ha d’haver un contador, una persona que tengui desig de contar un fet succeït. Com no potser d’altra manera ho farà segons les seves apreciacions, els seus records i la situació emocional del moment en que es fa la contarella. Continua
Aquest 29 de setembre vàrem celebrar la missa solemne de Sant Miquel, patró de Son Carrió. Aprofitant l’avinentesa de la festa, es va beneir i inaugurar la restauració del retaule major del temple. A l’acte assistiren un bon nombre de fidels, les autoritats civils i les institucions que han participat directament en el projecte. Continua
Ara, en temps de festes patronals, a Sant Llorenç es juga a incruentes, mixtes i joioses batalles entre Camp Rodó i Corea.
Fa una seixantena d’anys, de forma ben diferent, ja hi jugaven a batalles.
Sols hi participaven nins o jovencells. S’arremolinaven a diversos indrets; un dels més populars era Son Tàrrec i al coster entre aquest i les vies del tren, tot establits de la vella possessió de Sa Cova. El lloc preferit era l’anomenada “cova de ses genetes” que no era gaire cosa més que una vella mata de dos pisos entorcillada, però que exercia la funció de símbol. Qui dominava la cova de ses genetes es sentia del grup guanyador o, si mes no, guaitar-hi quan la dominaven els altres era una proesa que evidenciava el valor i l’atreviment dels qui ho aconseguien. Continua
Conten com a cosa certa que després de la Guerra de 36 en el poble de Sant Llorenç,hi quedà un petit destacament de soldats. Els rojos havien reembarcat definitivament i amb la forta repressió durant i després d’aquell any -passades l’oli de ricí, detencions, bandejament de tota persona no addicta al Règim…- tot restava controlat, però per un si de cas!; els soldats hi romanien i es relacionaven amb la gent llorencina.
D’aquell grup de soldats, alguns destacaren per la seva planta i simpatia. Eren guanyadors i portaven uniforme i això els donava un valor afegit. Continua
Quan es detecta la seva pràctica a determinats països llunyans o es veu en el cinema, les bregues de galls semblen una practica primària, molt primària i inhumana. Es situa en el vell pressupòsit que el sofriment dels animals és de segona o tercera categoria. Un posicionament homocèntric i patriarcal, aquell de “l’home per damunt totes les coses” com s’explicava en l’episodi de la Creació.
Tal posicionament sorprèn sols relativament, es clar!. Ben fresca és la consideració de l’ús dels bous, en diverses formes des de “corridas de toros” a “embolaos”, en actes on el sofriment es desfressa d’art o de cultura popular tradicional. Continua
Ens hem de situar en un Sant Llorenç rural, on bona part de les famílies vivien de la producció de set o vuit quarterades i, com la parella de la imatge, es desplaçava amb carro. Amb poca premsa i encara menys comunicació exterior els temes de conversa s’allargaven i allargaven: -Què fa el matancer? -Es un gust veure’l menjar? -Fa calor avui, no n’havia tenguda tanta mai…i coses semblants.
Quan la gent, exclusivament homes i fonamentalment joves feien vetlada en el cafè, fumant, jugant o parlant (ja se’ns fa difícil recordar-ho o imaginar-ho). Quan l’avorriment vessava, en tropa, sortien a er alguna eixida, normalment una annerotada on algun veïnat en rebia les conseqüències. Una situació molt semblant a la bellament descrita per Mn. Galmés a “Flor de card” quan parla dels boiets i En Rosset Baió. Continua
Sabem de tendències ideològiques, de patrons de comportament, de la singularitat de les persones… i malgrat això tenim tendència a pensar que el procés de pensar de les altres persones és igual al nostre.
De la mateixa manera tenim tendència a pensar que les condicions de vida que ara tenim són les normals o usuals tant si es refereix a l’espai com en el temps. Però no és així. Cal contextualitzar. Per curar les distorsions sovint s’assenyala que es bo viatjar, llegir i no deixar mai d’aprendre coses noves. Continua