Una part gairebé insignificant en el conjunt de les accepcions de la paraula, però en la memòria col·lectiva, la més festera.

Al llarg de molts anys “ses festes” acostumaven a acabar amb un “castell de focs artificials”. De les rodelles davant l’església, amb el temps es passà als focs des de es Moleter i finalment es suprimiren, segons rumorologia per qüestions de pressupost.

Al cap damunt d’un pal una roda rotatòria, seblant a una grossa roda de bicicleta amb coets amarrats que s’anaven encenent i, amb la seva força feien girar la roda. A vegdes acabaven amb una roda petitona que sortia disparada i anava per amunt, amunt…

I tot acabava amb un Ooooh i alguns aplaudiments dels espectadors.

Continua →

El filòlegs, plens de raons, argumenten la conveniència de no sortir del solc habitual i reconegut d’un diccionari.

Però avui farem una excepció per deixar constància d’aquell joc infantil: –Has vist quina taca que hi ha aquí, posant el dit en el pit. Quant l’infant baixa la vista, amb el mateix dit es pega un toquet en el cap del nas de l’infant dient la paraula amb suau cançoneta -Tíngol.!. (En altres indrets, pel mateix joc, s’usa la paraula “Tiula! “. Continua →

Paraula que, per la raó que sigui, no tenc en arxivada en el record. Crec que l’havia sentida en el nostre entorn però no sabria especificar ni on ni el seu significat.

Per a nosaltres, les diverses accepcions de quintana correspon a “pleta”.
(Bellesa i abast de la nostra llengua que alguns es voldrien carregar) Continua →

Potser se’n pot trobar alguna però, en general, la taravasca, aquella brutor vella que feia part del cos d’una persona, sortosament ha desaparegut.

A l’estiu, entre suor i pols, era temporada idònia de taravasca abans de la generalització de la dutxa, o dutxes diàries.

Un mot, d’altra banda, ben nostre. Continua →

En el nostre entorn s’usa més el sinònim acotar-se.

Ajuppir, ajupir-se és, potser, més de rondalla i de contarelles de caçadors.
En tot cas cal recordar que els mots van molt per famílies. Continua →

Una de les meravelles de “mots” es detectar com les paraules, segons el context, poden disposar de múltiples interpretacions. En això s’assemblen a tots els altres éssers vius.

Ara mateix tenc dubtes sobre la idea que tenia na Bel quan va proposar la paraula que és presenta: feina o bravegera?

Però a més hi ha les posssibles “interpretacions personals”. ¿No era un fatxenda la persona despreocupada i vivaratxa que sabia destacar amigablement en una reunió?

El “Normatiu”: mostra: “Persona que tot ho fa per presumpció, per fer-se veure”.(Realment de fatxendes en coneixem uns quants,no?) Continua →

Molt usat en el segle passat, sembla que va en desús.
L’acte de fer la traveta, en tot cas, implica proximitat i certa transparència (quan et gires saps qui le t’ha feta)

També s’usa, en sentit figurat, quan es fa mal de forma amagada. El que la fa ho sap, però el que la rep. Continua →

Totes les corretges que serveixen per aguantar, cenyir, estrényer… generalment porten sivella.

El seu ús és generalitzat i el nom també ho hauria de ser Continua →

En molts casos les paraules poden tenir significats diversos segons la conversa on s’usen.
També s’ha vist que, en alguns casos,  les paraules agafen un aire singular i local.

Aquest en podria ser un exemple. “Persona de forta encarnadura” , en el nostre entorn, te/tenia significat de persona enèrgica, forta, emprat el sentit figurat que s’assenyala en la segona de les accepcions del diccionari. Continua →

N’Antoni Font ens fa a mà una singular deficinició de la paraula que circula per internet.
En concepte no surt en el normatiu, però si en el DCVB. L’explicació de la definició resulta semblant a la que circula per la xarxa.

Concepte ben adient per a aquests dies de calor i humitat

Continua →

Adesiara, un mot et porta a un altre de diferent, De belitres a beleigs.
Mot idoni per ara, temps de messes. Continua →

Aquesta paraula ja havia sortit. En Pau la va comentar el 31/03/2020. Se’n va destacar el sentit més generalitzar aquí -persona xereca- i també en altres indrets de Mallorca -llegum de bejoca plana-.

Ara i aquí es vol destacar una altra accepció local, potser d’àmbit familiar i temporal: “el que no serveix”, “aquella cosa que es desprecia” o “que no compleix la finalitat esperada”. Per extensió deriva de l’accepció descriptiva de l’eina destacada en negreta.

Ho comentà Jaume Ferrer, quan jugant a cartes no tenies trumfos se’n deia: “no tenc res, quatre balitres!” Continua →

Mot curiós.
Primer perquè ha passat de ser habitual en el nostre entorn a ser mot en desús.
També perque el DCVB mostra una  entrada referida a les figues alises recollida a Sant Llorenç.
I finalment perquè dona nom a una bella planta, també coneguda amb el nom aloc. Continua →