Una pinzellada sobre l’evolució de les fresses. Des de les gamberrades dels anys quaranta al protagonisme de les comparses escolars.
Amb una aturadeta gràfica al ball de fresses del Club Card (1973). Continua
AL30-Voleu fresses?
Respon
Arxiu d'etiquetes: Anecdotari Llorencí
AL29 Motorització
De la difícil aventura de poder-se comprar un cotxe a la situació actual.
Unes pinzellades amb mirada de milana Continua
AL28-Cabrers de vorera
Pujava pel vell camí dels horts de Balafi. Un camí que desde es Sebel·lins anava als horts. Camí que es transfigurà pel seu tardà asfaltatge. Les persones, a vegades, som com els animals, no anam pel camí més curt sinó pel més còmode.
Deia que pujava pel camí amb una canya llarga. Ell davant, les cabres darrera. Utilitzava la canya per espolsar les garroves que guaitane en el camí… Continua
AL27 Més hermós seria…
Un dia d’hivern, vora la foganya ens contà l’anècdota. Era xerrador i, sobre tot, contador de coses que recordava de la seva jovenesa.
Francesc Clapés “es Germà Migollo” vivia en el seu estimat Béjar “-Heu de venir un dia…”, però cada any solia fer estada a Sant Llorenç. Li agradava la festa de Sant Antoni, visitar la família i fer seguiment del seu germà Jaume. Continua
AL26-Sedes!
Ara gairebé ningú en parla. Una dolència habitual que va a menys. Els que tenim certa edat, potser n’hen sentit parlar…o les hem sofrides!
Apareixien a l’hivern, en els dits o les orelles. “Inflor de la pell causada pel fred, principalment a les mans, els peus i les orelles, acompanyada d’ardència i de picor i, a vegades, d’ulceració” Continua
AL25-Els pollastres
La curiosa anècdota d’avui no és gaire vella, potser té una trentena d’anys.
Parla de la relació entre el món agrícola tradicional i els nous usos i costums d’aquesta, nostra generació, que malgrat les seves arrels pageses ha viscut en altres àmbits. Continua
AL24 “Sa raieta”
A sa plaça Nova, a sortida de missa, els dies assolellats de primavera resultaven idones per jugar a “sa raieta”.
En aquest anecdotari llorencí es vol enfocar aquells jocs perduts. Uns jocs ancestrals que en mentingueren vius fins a l’arribada del turisme, la informàtica i la globalització. Continua
AL23-Plaça Nova
L’anecdotari llorencí es centra, avui, en la plaça Nova
Tots els topònims porten un missatge implícit. “Sa plaça Nova” és un d’aquells que evidència l’existència d’una plaça anterior. Continua
AL20 Collir ametles a Pocafarina
Si es fes una consulta a les persones que ronden els setanta-cinc anys sobre la seva primera experiència laboral, segurament un bon grapat contestaria “anar a collir ametles a Pocafarina”.
Acceptaven els nous collidors i collidores a partir d’haver fet la primera comunió. Certament se’n començava a parlar una mica abans (-”Ja t’has apuntat? – Jo hi aniré amb sa caminona d’en Bernat Xaret!” -a Calicant- o “-Jo hi aniré emb el camió d’en Llavorim!” -dins la caixa del camió, a Pocafarina-). El dilluns de Sant Llorenç començava la tasca. Continua
AL21-N’Antoni Potent
Amb la intenció de descobrir la possible llegenda que s’hi amagava es plantejà una pregunta lògica:
-”Qui era n’Antoni Potent?”
La resposta resultà ben decebedora:
-”Res, només era per fer por, -Ara vendrà n’Antoni Potent!, ens deien.” Continua
AL20 El piano
Segons conten -en aquest cas concret l’anècdota és descrita per n’Antoni Pascual- l’inici de la fama de les verbenes llorencines s’inicià a l’any 1950 amb l’actuació de “Los Clipers”. Sembla que el grup, que sonaven i cantaven sense altaveus, quan va venir aquí ja disposava de certa fama.
La plaça de l’Ajuntament encara no estava arreglada i posaven un escenari a la banda de llebeig. Continua
AL18-Ovnis!
Som de l’opinió, segurament compartida per alguns dels lectors, que les modes, totes les modes potser nascudes a un altre cap de món, acaben arribant a tots i cada un dels nostres pobles. Potser tard i un tant aigualides, però acaben arribant.
Es parla de modes en sentit genèric, pot afectar al menjar, al vestir, al moure’s i , fins i tot, al pensar.
Ningú es pot alliberar de la relació amb el altres, ni amb els mitjans de comunicació. Continua
AL18-Messions
Conten que ca Madò Anita, en el carrer Major, va ser una de les primeres cases del poble on hi va fer feina un guixaire, un especialista en posar guix que venia de Palma. Abans hi havia costum d’emprar arenat de ciment per fer l’acabat fi de les parets. Era una obra feta pel mestre es Sord i un poc especial. Madò Anita i la seba botiga també ho eren un tant singulars a l’entorn llorencí. La seva filla, que destacà per la seva bellesa, es va casar amb un advocat de Manacor, més concretament de Llodrà, que quan feia classe a La Salle es feia dir Don Lorenzo Wenceslao Femenias de Duran. Continua
AL17-N’Antoni
Les seves mans plenes i calloses amarraven la palanca de la manxa de l’orgue de l’església parroquial amb suavitat i, alhora, seguretat. Amb el seu invariable ritme personal, amorosenc i constant, assegut sobre la caixa, anava alçant i baixant la palanca, treball inevitable per carregar d’aire la manxa, el dipòsit que donant sortida a l’aire possibilitava el so excepcional i majestuós dels canons de l’orgue parroquial.
La seva cara rodonenca, en aquest punt que es situa entre la seriositat i el somriure, transmetia tranquil·litat, bonhomia i serenor. Continua
AL16-En Ramell
No tenia el nom gens original, la majoria dels verros de les possessions, quan aquestes encara eren centres d’ocupació i rendibilitat agrícola responien al nom de Ramell. El de Son Cardaix, també.
Els noms dels animals a les possessions s’anaven repetint segons certa tradició: en Roig pel mul, en Virat pel moix, en Ramell pel verro… en els cavalls hi havia més varietat. Les ovelles, les gallines, conills… i altres animals, en general, no solien tenir nom, però sempre s’han de considerar les excepcions com, per exemple, la dels mens pujats amb viveró Continua
AL15-Picar pedra
El concepte “picador” ho sofert una radical transformació. En els anys setanta era aquella persona, home, que “anava d’estrangeres” tot aprofitant la diferència de costums, en l’àmbit sexual, entre les turistes i la restrictiva moral local.
Abans, però el concepte “picador” era un altre ben diferent. Després de la guerra picaren pedra els presos fent camins: “Esclaus oblidats” segons publicació de Maria Eugènia Jaume Esteva. En altres indrets picar i traginar pedres és una tasca d’infants, de descarada explotació infantil. Continua
AL14-Xof!
L’amo en Jaume Regalat era el zeladors que cuidava de controlar la pesada dels porcs.
El pes del porcs era un indret útil i necessari per afavorir les relacions comercials entre pagesos i el mercader. Les relacions entre pagesos o entre pagesos i menestrals no passaven pel pes, s’arreglaven directament entre ells. La matança del porc, ses matances, eren una festa però, alhora, eren molt més. Un porquim encertat, la perxada i les alfàbies dels ossos salats significaven tenir assegurada bona part de l’alimentació familiar de tot l’any.
Els porcs sobrers, generalment, es venien al mercader. Continua
AL13-Palma. La primera vegada
Sempre, amb tot el que experimentam, hi ha una primera vegada (i també una darrera). En termes generals la “primera vegada”, sigui per desconeixement previ, sigui per expectatives, acostuma a deixar petjada. Potser bona o dolenta, però petjada a la fi.
Per a les persones nascudes en els anys trenta, quaranta i cinquanta del segle passat, anar a Palma per primera vegada, sempre amb el tren, era tota una aventura. Continua
AL12-El Judici
Sa Matança era una popular pandilla liderada per Sebastià Caron. En Sebastià tenia un cert avantatge cultural: havia anat uns anys a escola en un col·legi de frares d’Inca.
Eren fidels clients del cafè de Cas Pinxo. Es veu que el pare d’en Nadal i de n’Antoni tenia mà esquerra per gestionar els capricis dels membres de la pandilla. Segons conta n’Antoni Pascual a vegades trobaven algun dels membres de la pandilla que anaven a collir un matí d’ametles a compte del cassiner. Continua
AL11-El vol de la falda
(Dins aquest anecdotari llorenci (AL) és la segona referència -realment són dues anècdotes i una reflexió- al desaparegut passeig)
Tota anècdota disposa de varies parts.
Primer hi ha d’haver un contador, una persona que tengui desig de contar un fet succeït. Com no potser d’altra manera ho farà segons les seves apreciacions, els seus records i la situació emocional del moment en que es fa la contarella. Continua