Paraula amb desús que, curiosament, encara no havia sortit.

La nostra generació l’usava, fonamentalment, com a retret quan hom es distreia de la tasca que feia (-No badis!, -ets un badoc!)

Si la memòria no mènganya -ai això de la memòria- també s’usava per anomenat aquelles ametles que s’havia retrassat en la seva maduració. Hi havia les ametles normals -amb la clovella seca i bona de llevar, els secalls que s’havien assecat abans d’obrir-se la clovella i els badocs, que encra tenien la clovella verdenca, seria una ametla “encara no oberta”.

Segurament els nostres padrins també usaren la cinquina accepció

Continua →

Era mot molt usat en el nostre entorn (tant que sorprèn que en aquests anys d’atendre la secció encara no haguès sortit).

Emperrar-se, la caparrudesa, sempre té dues orientacions. En sentit positiu orienta vers la tenacitat i la persistència. Però també una part obscura aquella d’aficar la banya en qüestions que no poden portar enlloc.

(Sembla còpia del castella però no surt a la relaci´ó de Barbarismes de Corbera ni en el Normatiu) Continua →

Altres vegades s’ha comentat. Tot el que es diu és dit per algú. Vol dir això que tota dita és condicionada per la persona que la planteja i que no és lliure de manies ni creences.

Les definicions del diccionari responen a la seva època i, a vegades, assenyales definicions que, avui, ens resulten inacceptables, com passa amb la definició del primer refrany. Des de fa temps sabem que les garrotades no corregeixen absolutament res.

“Minyonia d’un infant orfat” de Llorenç Riber, juntament amb “Flor de card” de Salvador Galmés van ser molts anys, i encara són llibre de lectura obligada per conèixer les nostres arrels.

Continua →

–En sé una que, a lo millor, no la sabràs: “es vinyets de Son Pont”.
Així va començar la conversa. Es veu que el vell establit de Son Pont era conformat per molts de petits trossets de terra amb vinya sembrada. I la gent deia que tenia un vinyet a Son Pont.

Posteriorment va desaparèixer la vinya i es van anar agrupant els petits trossets. Ara res es sembla al que abans hi havia.

Entre el concepte que mostren els diccionaris i la parla local, hi havia, idò, un gran biaix. No sabem ara si era irònic o deformat. Continua →

De les diverses accepcions, la més usual en el nostre entornn’és la tercera, la part lateral d’un portal o d’una finestra.

A més, és una del milenar de paraules del DCVB que fan referència a Flor de card de Salvador Galmés. Continua →

Segurament no es pot considerar mot perduts, en tot cas amb cert desús substituit pel diminutiu “canet”

En el nostre entorn quissó o quissona eren els cans joves, que encara no havien acabar de créixer

El diccionari mostra altres accepcions. Continua →

He re reconèixer que el concepte existent en el meu imaginari i el que mostra el diccionari no tenen res a veure.

Si m´ho haguéssin demanat hauria dit que una burea era una malura, idò no.

En tot cas la descripció de l’Alcover-Moll (el normatiu no tecull la paraula) és mostra amb dues curtes accepcions. Continua →

Un d’aquell singulars mots en que el diccionari normatiu mostra més accepcions que no el DCVB.

Tora la part marinera de la paraula, no es del nostre entorn que som de terra i molts d’anys amb el viure d’esquena a la mar.

Si mes no en el meu entorn familiar la falca era sinònim de tascó si era de fusta. Per exemple els maresos es travaven i es nivellaven amb tascons. Per fer estelles es solia emprar una falca de ferro. Continua →

Segurament no es pot considerar mot perdut, en tot cas en desús.  Per a la gent de certa edat és sinònim de mal fet o mal acabat (referits a feina). També de bast i mal parlat si es fa referit a determinades expressions alienes.

A tall d’exemple, per a bona part de les persones les cançons dels darrers dies acostumen a ser grolleres. Continua →

L’entrada del diccionari és curta. No mostra referències, ni traduccions, ni refranys….

Simplement la traducció, excrement. Una manera fina de dir merda.

Un indicador de la salut de persones i animals. I també de la terra. El temps de descomposició de la fema dels animals i la manera en que es fa, és indicadora de la salut de la terra, dels microorganismes existens a fora vila. Continua →

Curiosa paraula amb dues accepcions diferenciades segons l’indret de recollida..

A la Catalunya peninsular, accepció que recull el Normatiu, fa referència al batec del cor. Mentre aquí un baticor és la pèrdua temporal de coneixement, des de fa temps, substituïda per acubament o desmai. Continua →

Paraula que no recull el Normatiu.

Anys enrere a Sant Llorenç hi havia diverses persones que es guanyaven la vida fent de sabaters i selleters.

Al entrar o simplement passant per davant aquells tallers arribava a les pituïtàries l’inconfusible olor del cerol, matèria viscosa però endurida feta de cera pega i oli.

Desaparegut l’ofici de sabater, es perdè el nom de la feina d’encerolar el fil i l’olor.

Continua →

El mot sorgí de passada, parlant de la grarlanda de les velles eres i de les carxoferes que, voltant voltant s’era s’hi solien sembrar.

Resulta obvi, si no hi ha eres on batre no hi pot haver ni garlandes, ni arestada que, normalment es deixava a la garlanda. El que restava una vegada retirat el gra, la balla i els baleigs.

Era, garlanda, batre, arestada…son part de l’enfilall de paraules avui radicalment perdudes i que els nostres padrins usaven ben sovint. Continua →

Es una de les múltiples paraules en desús que apareix, també en el “normatiu”.
Xerec, fa mala cara, esta fotut…son expressions més habituals en la parla actual en el nostre poble. Continua →

En podriem dir pensament recurrent. D’aquelles idees que van i venen però persisteixen al llarg del temps.

Hi ha esperit de comunitat en el nostre poble?. ¿Hi ha manifestacions d’interès o presència en els esdeveniments que no són de la pròpia corda?

Tal vegada es tracta d’encallar-se en l’avanar-se (paraula mallorquina que no surt en el DIEC2)
Paraula perduda a nivell expressiu però ben arrelada i present a nivell de contingut Continua →