Especulacions polítiques (III)

Novetat

Bono, després d’una setmana convulsa, amb notícies que canviaven en un sant-i-amèn, a la fi tenim la Corporació constituïda, amb 11 regidors a l’equip de govern i 2 a l’oposició, una circumstància que no s’havia donat mai a l’Ajuntament llorencí i que sembla indicar que aquesta legislatura serà molt còmoda per als que detenten el poder.

Per aconseguir aquest acord tan ampli, ahir horabaixa, dia 14, després d’afirmar que les negociacions s’havien romput, el PSOE es va afegir inesperadament al pacte que havien signat el mateix dia GISC, EL PI i MÉS, en el qual i sense aprofundir-hi gaire, es parla d'”impulsar i facilitar la construcció d’una residència per a la Tercera Edat…”, de “crear l’embrió del Casal Salvador Galmés”, d'”impulsar la creació d’un institut de secundària…”, de “recuperació del patrimoni històric”, de la “construcció d’un pavelló esportiu a sa Coma”… entre moltes altres promeses. La primera cosa que em va venir al cap, després de llegir-lo, va esser el comentari que va fer Josep Pla el 1954, en el viatge a Nova York per escriure un reportatge per a la revista Destino. Quan va veure la gran quantitat de llums que il·luminaven els enormes gratacels de Manhattan, va demanar a la guia: “Escolti, i tot això, qui ho paga?”. Res no em faria més content que equivocar-me, però aquestes promeses es vénen fent des de fa molts anys a gairebé tots els pactes que han signat els respectius equips de govern, sense que a hores d’ara s’hagin complit. Es compliran aquesta vegada? Ja ho veurem. Tant de bo que sigui així. Continua

Especulacions polítiques (II)

Què us pareix si recapitulàvem un poc sobre la situació politica local i pensàvem en lo que sabem i en lo que ignoram? Au idò, anem-hi.

En principi, crec que sabem algunes coses del nou organigrama de la Corporació llorencina: Sabem que Onofre García formarà part de l’Equip de Govern, de la junta d’administració de Bellver SA i que serà el representant de l’Ajuntament a la Federació de Municipis. També sabem que Dolors Sánchez formarà part de tots els òrgans de gestió de l’Ajuntament i que se’n cuidarà de diverses àrees, sense especificar quines. Així mateix, sabem –perquè ens ho han dit– que el PSOE, a través dels dirigents de Ciutat, intentarà –potser que avui diumenge ja ho hagi fet– parlar amb en Mateu Puigròs per tal d’arribar a un acord amb els seus quatre regidors, el que suposaria que 11 persones formassin part de l’Equip de Govern i 2, de l’oposició. Ho veieu com sabem algunes coses? Continua

Especulacions polítiques

Segons la nota que va publicar ahir Antònia Bauzà a Card.cat, el GISC i el PI han arribat a un acord per intentar governar el municipi en els propers quatre anys, una nota que, d’entrada, em va sorprendre una mica, perquè no feia cap menció al PSOE ni a MÉS, amb els quals el Grup Independent de Son Carrió havia governat des de feia vint anys. Tot i que la nota és molt curta, permet fer algunes especulacions sobre la situació actual en el nostre municipi, en el ben entès que no són més que això, especulacions, fruit de l’opinió personal del qui signa aquest article. Continua

III Campus de Bàsquet Tommy Jofresa

Des de Bàsquet Artà ens han pregat que publiquen el següent article:

El proper 22 de juliol i fins el 2 agost, el Bàsquet Artà torna a tenir la sort de realizar el III Campus de Bàsquet Tommy Jofresa. Durant dues setmanes, de 16 a 20, els nostres nins i nines d’entre 8-15 anys, podran gaudir de l’experiència i coneixements d’en Tomàs.

Tomàs Jofresa, ex jugador del Joventut de Badalona, entre d’altres clubs, va ser un innovador jugador en la seva etapa ACB, entre d’altres coses, per ser un dels primers bases elèctrics, ràpid i atlètics que era capaç de “matxacar” la cistella. Jugador d’aquell Joventut mític que es proclamà campió d’Europa l’any 1994. Continua

Reflexions sobre els resultats

Davant els resultats de totes les eleccions, cada partit o candidatura sol treure les pròpies conclusions, que, almanco de cara a l’exterior, tendeixen a sobrevalorar els aspectes que consideren positius i llevar importància als que és evident que no ho són tant. Es veu que, llevat d’algunes excepcions, costa molt reconèixer la derrota, que intenten justificar amb arguments que ben bé es podrien qualificar de peregrins i que moltes vegades atribueixen a circumstàncies externes, sense que sigui gaire habitual l’autocrítica.

Amb els que es donaren ahir a Sant Llorenç, segons el meu veure, hi ha dos vencedors clars, el GISC i el PSOE, un derrotat, el PP i dos que es poden donar per satisfets perquè els va venir de poc no aconseguir escó, MÉS i EL PI. Continua

Inauguració de les festes de Son Carrió 2019

Maria Juan Garcias ens ha fet arribar la següent notícia, referida al començament de les festes de Son Carrió:

Ahir vespre va tenir lloc el pregó de festes a Son Carrió, que va ser duit a càrrec de la Dra. Mª del Mar Leza Salord, biòloga i professora de la Universitat de les Illes Balears (UIB) i que fou acompanyada pel nostre batle, Mateu Puigròs.

El pregó, titulat “El meravellós món de les abelles”, es va centrar -precisament- en aquest insecte, l’abella, que enguany enrrevolta totes les festes populars de Son Carrió.

La doctora va parlar de la importància d’aquest animal per a l’agricultura, i va relatar una sèrie d’anècdotes molt interessants sobre la “societat de les abelles”, afirmant que “s’assembla molt a la vida en societat de noltros, els humans”. Continua

Els resultats de les eleccions generals

Davant el resultats de les eleccions generals del dia 28 al Congrés dels Diputats en els diferents nuclis urbans de Sant Llorenç des Cardassar, es poden fer diverses lectures, depenent del punt de vista amb què cadascú s’ho vulgui mirar. Jo miraré de fer les meves.

La primera, que en el nostre municipi han empatat els partits de dretes i els d’esquerres: PP, Ciudadados, VOX i El Pi han obtingut el 49% dels vots, mentres que el PSOE, Podemos i Veus Progressistes han arribat al 49’1, una circumstància que crec que no s’havia donat mai, ja que a les eleccions generals, al contrari de les municipals, sempre solia guanyar la dreta. Continua

Això era… i no és (XII)

La informació sobre aquest carrer m’ha estat facilitada per de Francesca “Recona”

Com ja s’ha esmentat abans, el carrer de la Mar es va obrir el setembre de 1905 i, segons exposa Jaume Salas en el “Llibre del Centenari”, es plantejaren dues possibilitats: construir unes grans escalonades per salvar el desnivell fins el carrer del Pou o deixar-lo tal com està avui en dia, amb la costa d’en Corem. Es decantaren per la segona opció per facilitar el pas dels carros i per donar una sortida directa des de la plaça cap al camí de Son Carrió.

El seu nom ha sofert diversos canvis al llarg dels anys. El primer que tengué va esser “de la Mar”, que el 1921 rebatiaren com “Rafel Blanes”, en reconeixement a la tasca d’aquell artanenc que havia estat l’impulsor de la línia de tren Manacor-Artà, inaugurada el març d’aquell mateix any; el 1931 el canviaren per “Manuel Azaña”, president de la II República; el 1936, després del reembarcament de Bayo, li tornaren posar “de la Mar”; el 1973, a rel de l’atemptat d’ETA que va acabar amb la vida del president del Govern, el canviaren per “Carrero Blanco”, que alguns opositors del règim anomenaven “carreró blanc”; finalment, el 1980 recuperà el seu nom popular, que encara ara conserva. Continua

Quaranta anys de democràcia municipal (IV)

Una vegada decidida la candidatura definitiva, calia fer feina en el programa electoral i, com que volíem sebre quines eren les prioritats de la gent, acordàrem fer una enquesta a tot el nucli urbà de Sant Llorenç, així que el dividírem en quatre sectors, que serien visitats pels candidats: El primer comprenia la carretera d’Artà i totes les cases que queien a la seva esquerra, anant cap al Llevant; els encarregats d’aquest sector foren en Mateu Girart, en Guillem Soler i en Pep “Treufoc”. El segon, el tram comprès entre la carretera d’Artà i els carrers Verge Trobada i Major, que anàren a càrrec d’en Guillem Quina, en Joan Tous i n’Antònia Servera. El tercer, comprenia el triangle entre els carrers Major, Sant Llorenç i la carretera de Son Servera, del qual se’n cuidaren n’Antònia Garcia, en Tomeu “de ses Sitgetes” i n’Antoni Sansó. Finalment, el quart integraria el tram que va del carrer de Sant Llorenç fins el de la Verge Trobada, anant de cap al Llevant, que agafaren en Joan Riera, na Margalida Jaume i n’Andreu Amer. Continua

Això era… i no és (XI)

La majoria de les famílies benestants del poble vivien en el carrer Major, però en el del Pou també n’hi havia algunes que ho eren: els Cladera, propietaris de Son Pontet i emparentats amb els de Sos Ferrers, que, segons Miquel Pont, vivien a la casa que avui habita Joana Domenge; don Domingo Femenies, també emparentat amb els propietaris del molí d’en Bou; i Gabriel Carrió, secretari de l’Ajuntament.

Mirant des de la banda del llevant, el primer edifici obert al públic que hi havia en el carrer del Pou era el molí d’en Ros, propietat de Gabriel Carrió, que durant molts anys va esser secretari de l’Ajuntament i és un dels tres Fills Il·lustres que té el municipi. Quan ja va deixar de funcionar com a molí, n’Antoni Llull, gendre seu i director de l’oficina de la Caixa en el poble, el va convertir en habitatge. Continua

Quaranta anys de democràcia municipal (III)

A la següent reunió, el 28 de gener, en Mateu Girart va voler una nova votació per decidir el cap de llista, ja que considerava que hi havia hagut molt poca diferència entre ell i en Joan Riera; la férem i va guanyar per onze vots a tres; n’Antònia Melis va declinar formar part de la candidatura, per raons professionals, digué. També s’acordà el nom del grup (GISLL) i es nomenà Bartomeu Domenge Amer com a representant davant la Junta Electoral Provincial i Josep Cortès Servera davant la Junta Electoral Comarcal. Així mateix, es decidí assistir a una reunió per tal de formar part d’una possible federació de grups independents, a la qual hi participarien gent de 24 pobles de la Part Forana de Mallorca, representats per Josep Estelrich (Petra), Bernardí Amengual (Inca), Miquel Riera (Felanitx), Josep Cortès (Sant Llorenç) i Mateu Morro (Santa Maria). Continua

Això era… i no és (X)

La plaça de l’Església també ha tengut diversos noms d’ençà que es va establir, el 1905. Primer es va dir la plaça Nova, en contraposició a la Vella, que hi havia, com s’ha esmentat abans, a l’encreuament entre els carrers Major i Sant Llorenç/Fermesa; el 1932 la rebatiaren com plaça de la República, denominació que el novembre de 1936 canviaren per plaça del General Franco; finalment, l’abril de 1980 li posaren el nom actual, plaça de l’Església.

Al fons de la plaça, a l’esquerra, hi havia dos establiments públics propietat de la mateixa família, els “Corem”: un casino i una barberia, tots dos oberts el 1944. El casino va tenir diversos casiners, però la barberia la portaven en Pep “Corem” i n’Antoni Ballester, el “Sord”. Posteriorment, quan tancaren la barberia, tota la planta baixa es va dedicar a bar i li posaren com a nom les inicials dels dos propietaris VB (Vaquer-Ballester). Continua

Vota el Partit Popular

Tal com ho vaig fer el 2015, ara que ha començat una campanya que en dos mesos abastarà fins a sis eleccions (Congrés, Senat, Parlament, Consell, Estrasburg i Ajuntament), vull aprofitar l’avinentesa per recomanar de bell nou el meu vot, així que…

Si consideres que la teva llengua –el català– s’ha de situar en un pla inferior a la castellana en tots els àmbits: escola, institucions, empreses…

Si estàs jubilat i t’és igual si la teva pensió perd poder adquisitiu; o si fas feina i opines que el salari mínim és massa alt i convendria baixar-lo per tal de poder rescatar bancs o autopistes en quebres… Continua

Quaranta anys de democràcia municipal (II)

De les altres candidatures no en parlaré perquè no dispòs de suficient informació per contar la manera com s’organitzaren, però sí de la del Grup Independent de Sant Llorenç, ja que jo n’era el secretari i el seu representant davant la Junta Electoral de Manacor, per la qual cosa apuntava en una espècie d’acta informal tot el que es tractava a les nombroses reunions que duguérem a terme.

El Grup Independent de Sant Llorenç va néixer a l’entorn del grup de joves que editaven la revista Flor de Card. De fet, gairebé un any i mig abans de què se celebrassin, el desembre de 1977, ja vaig publicar un article sobre les eleccions municipals i al llarg de 1978 i 1979 també en publicarien Ignasi Umbert, Guillem Pont, Guillem Soler, Antoni Sansó, Gaspar Soler… a més de nombrosos editorials, portades i un monogràfic –el març de 1979–, amb una enquesta a totes les candidatures, exceptuant UCD, que no va voler contestar. Continua

Això era… i no és (IX)

El carrer de Sant Llorenç, com s’ha dit, és un dels cinc més antics del poble. En els seus inicis era més curt, ja que només anava de la plaça Vella fins al carrer del Pou –que encara no arribava a la plaça de l’Ajuntament–. Segons Jaume Salas[1], el 1780 ja s’havia allargat una illeta, fins el carrer del Clavell. Al llarg dels anys ha tengut diversos noms: el primer, “de les Parres” (moltes cases de Sant Llorenç tenien una parra a la seva façana; la darrera va esser la de na Bàrbara “Quarta”, al carrer del Pou) i després, durant la República, García Hernández (un militar republicà que va encapçalar la Revolución de Jaca, el 1930); el 1936 recuperà el que tenia abans i encara ara té. Popularment, en el primer terç del segle passat fou conegut com “el carrer del Foc”, perquè hi vivien moltes jovençanes i els pollastrells s’hi passejaven per veure-les; crec que aquest nom mai no va esser oficial. Continua

Això era… i no és (VIII)

A la primera casa del carrer Santa Maria de Bellver (que, com s’ha esmentat, primer es va dir “de la Fosca”, més tard, “de la Fermesa” i després del cop d’estat, “Primo de Rivera”), a mà esquerra hi havia un portal que donava al casino de cas Pinxo, per on, encara que avui sembli estrany, hi entraven les dones, que s’asseien a un quartet que hi havia al fons, a mà dreta, separades dels homes. Aquest costum de què els casinos tenguessin un espai reservat per a les dones, estava bastant estès en el poble; també, que a l’església les dones s’asseiessin a l’esquerre i els homes a la dreta i tampoc no fa molts anys que, en els funerals, homes i dones passen per davant tots els parents del difunt, ja que abans només donaven el condol als del mateix sexe. Parlant de reservats, els casinos també solien tenir un quartet discret –però que tothom conexia– on es jugava a cartes, en els temps en què aquests jocs estaven prohibits. Continua

Quaranta anys de democràcia municipal (I)

Aquest mes d’abril fa quaranta anys que se celebraren les primeres eleccions municipals després de la dictadura franquista, que les havia eliminat del panorama polític durant gairebé 43 anys. En aquells anys foscs, els batles eren nomenats pels governadors i eren ells els qui triaven els regidors, que sovint sorgien de les pròpies amistats o dels grups de pressió que aleshores hi pogués haver en el poble, encara que la Llei de Bases de Règim Local de 1945 assenyalàs que havien de sorgir de tres grups: el terç familiar, format per caps de família, sempre homes; el terç sindical, agafat del Sindicat Vertical franquista, aleshores l’únic autoritzat; i el terç d’entitats, format per homes provinents d’entitats econòmiques, culturals i professionals del municipi. El batle havia de sotmetre aquests nomenaments al governador, que normalment hi donava el seu vist-i-plau. Continua

Això era… i no és (VII)

Per aquest capítol hem comptat també amb la informació oral de Magdalena Sansó, “Pisca”

A ca na Baiona, confrontant amb l’Espai36, durant la segona dècada del segle passat hi havia la sala Vella, a una dependència de la qual hi feia escola Antònia Campins. En el primer pis, durant un temps hi va tenir la seu la Falange, que va arribar a comptar amb 297 afiliats només a Sant Llorenç, sense incloure-hi els carrioners.

On avui hi ha Sa Nostra hi havia la sabateria de Francesc “Pocapalla”, pare d’en Paco “Punta”, que anys més tard també en posaria una altra al carrer del Puig. Continua