Acostumats als conceptes encaixonats (ciències o lletres) i també als dualismes (blanc o negre, realitat o ficció) costa d’assumir que no hi ha un món extern i neutre al nostre existir.
Pair les noves aportacions de la ciència, en aquest cas de la teoria quàntica implica esforç i reflexió.
Sobre la imatge de l’aigua desdibuixada pel moviment, una frase Erwin Schrödinger Continua
Una altra de les aportacions del la secció n’és evidenciar la complexitat de la comunicació humana.
Qui proposa la paraula pot fer-ho en un determinat sentit i qui la redacta o presenta, agafar un sentit diferent. Segurament passa moltes vegades.
En aquests cas concret, quan van proposar “atapins”, vaig entendre que era sinònim d’anar-se’n, expressió usada en el Sant Llorenç preturístic; però és una interpretació. Continua
Paraula interessant que ens pot portar a la filosofia del propi pensar.
Comsideram que hi ha feines matusseres?, o són persones matusseres?
A partir d’aquí es podria establir el debat.
Sembla obvi que totes les tasques realitzades, en tots els àmbits poden tenir un marge de millora si entenem que la perfecció -tota vegada superats els processos temporals d’enamorament- no existeix.
I també resulta obvi que ni totes les persones posen el mateix interès en cada una de les accions que realitzen, ni tots els camps d’acció resulten igualment motivadors per persones diferents.
I així es podria estirar el fil… Continua
Més que un mot, el que es presenta avui és una frase, una locució, una manera de referir-se als altres.
Ja sabem que l’asèpsia no existeix i que el llenguange no se n’allibera, no se’n pot alliberar, de la condició dels humans que l’usen.
La locució proposada es aquella de “ets més beneit que es cagar de panxa”. Expressió que no he sabut trobar en el diccionari. Però si n’hi ha d’altres semblants. Es veu que tant n’Alcover com en Moll a l’hora de redactar el diccionari es deixaren algunes expressions escatològiques sense relacionar (També potser que tal expressió no s’usàs en aquelles saons). Continua
Mircea Eliade (1907-1986) és un filòsof romanès especialitzat amb l’història de les religions.
“Aquest no és un llibre de pensament, sinó de comprensió. Perquè la realitat és això” assenyala a la contra coberta. Continua
Fa part d’aquell ampli ventall de mots que es poden considerar perduts, o no, en funció de l’edat de les persones.
“Pisar” o trepitjar, segurament en serien paraules substitutòries per a la majoria dels parlants del nostre Terme Municipal.
Val a dir que tampoc es senten gaire els mots “descarcañalar” o “destalonar” usats pels usuaris de la llengua castellana.
Mircea Eliade atribueix la frase a Soren Kierkegaard
Vaig aturar la lectura per pensar-hi una mica
Conec per experiència -si no és experiencial no és coneixement- les dues situacions. Si en una situació d’intercanvi d’opinions en un grup, un no diu res, es pot considerar una mena d’amenaça ja que no es pot saber quin punt es calça, realment ni tal sols saps si és emocionalment present.
Qui no para de xerrar, sempre a la seva bolla, tampoc no diu res que pugui ser util al grup.
Dues situacions de manca d’empatia. Continua
De tot el broll de mots que, darrerament, ha tramès n’Antoni Font, hem escollit el darrer, daça.
Mot molt usat en el Sant Llorenç rural, bé com a substitut del posterior dona-m’ho, bé usat en l’entorn de caça: porta’l i daça eren a la conversa habitual entre persones i cans de caça, normalment preuades cusses eivissenques.
Els costums canvien. Ja ben pocs caçadors disposen de cans eivissencs i encara manco són el que converteixen les caceres amb motiu de socialització vora la foganya i conreu d’aquell, verbal i corporal, llenguatge singular i específic.
Heu gaudit de sentir contar eixides de caça?.. Continua
Aquesta paraula, servirà avui per parlar de la memòria i de les jugades que aquesta, a vegades fa.
Crec que en el nostre entorn hem sentit utilitzar meula amb el significat de miula (però ens podem errar, potser la memòria ens enganya) i també nyeula amb el mateix significat (ja publicada)
Tot sorgeix a l’escoltar la veu, singularment alta i estrident d’una persona.
-Vaja ,miula què té!. -Que és miula o meula?…diccionari!
Potser miula o nyiula (meula és una altra cosa) Continua
Gràcies a la singular generositat de Miquel Font, s’han pogut esbrinar, en part, les arrels familiars de Mn. Salvador Galmés.
De la llarga estada de la familia paterna a ses Sitges, de la imprevista mort del pare, Pere Antoni Galmés Femenies, d’unes segones núpcies de la seva mare, la serverina Apol·lònia Sanxo amb Bartomeu Umbert “Capirró”, també vidu. I també la justificació de la seva experiència laboral com a fuster abans d’entrar en el Seminari. Continua
La parla, com han assenyalat tota una catefa de lletraferits, conforma, en el su conjunt, un món màgic.
Quan aquest món s’adapta a la terra, a cada terra en concret la màgia segueix l’espiral creixent.
Vés per on, una paraula ben coneguta i darrerament en desús, no s’explica tal com la pensàvem, i tot nmalgrat la referència galmesiana que mostra l’Alcover-Moll.
Una catefa en el nostre entorn és sinònim de “més que molts” Continua
-Ahir no vares venir, t’haurem de posar una falta!
-No. De cap de les maneres, jo dure un paper quan mentres
Potser algú dels lectors recordarà un diàleg semblant.
No he sabut trobar la locució ni a la veu quan ni tampoc a mentres que, en canvi, mostra “com mentres”
Algunes de les persones de més edat consultades si que la coneixien, usada a menra de justificació.
Es deixarà, idò, com a presumpte localisme. Segurament com assenyala el filòleg Pau Quina deformació de “com mentres”. Continua
Un interessant i transcendent projecte de Tomàs Martínez que, amb col·laboració amb erl Grup de Neuleres i Neulers de Mallorca, arriba a bon port.
L’arabalears.cat se’n fa ressò amb article de Catalina Miralles Continua
Vella barraca. Teules sobre perllongues. Bigues de poll i un travesser per assegurar la resistència al pes de les teules. L’ullastre que hi ha just al bell mig del portal indica la quarantena llarga d’anys en desús.
Una imatge a l’atzar per acompanyar el text. En podriem triar moltes altres d’imatges indicadores de la força del grup, de l’entorn concret, a l’hora de fer el que fem. Ens guiam per les modes, pel que fan els altres veinats, amics i coneguts. Continua
Es diminutiu d’embat, el vent que va de la mar a la terra. Quan arribava a les nostres eres, en temps de batre els cereals, ho feia de forma suau per això l’ús del diminutiu.
Mot ben viu al llarg de generacions, fins que es perdé el contacte amb la Terra. El control de l’embatol resultava fonamental a l’hora de ventar el gra, una vegada batut. Aiximateix era important per endolcir la feina a fora vila
Recordo una entrevista amb l’amo en Rafel de sa Fontpella. Feia calor de juliol. em va dir -Anem en es porxo d’aquí una estoneta arribarà s’embatol i estarem bé. I efectivament un poc passades les deu del matí arribà el ventet fresquet.
Cada gereració que desapareix se’n porta els coneixements que els va ensenyar el viure. Continua
Per extensió, a vegades s’aplica quan un no acaba d’estar fi -estic atabacat!, diu.
Pot semblar que el mot ve del tabac i que no trobar-se bé deriva de l’excés de fumar (a diferència d’ara sobre tot en aquells anys on tothom -fonamentalment homes- fumava.)
Podria ser un exemple d’ús habitual de paraules que, per desconeixement, s’usen sense tenir en consideració el seu sugnificat. Continua
En el Sant Llorenç agrícola no sols era un mot ben viu sinó que era motiu de disputes i confrontacions entre veïnats.
En el fons era indicador de lluita entre agricultors i ramaders, entre hortolans o propietaris de sembrats de cerals i pastors.
-M’han fet tala!. Saps de qui podien ser les ovelles? Continua
Amidar, en la seva dicció midar, va ser molts anys mot ben viu i usat. Fonamentalment en tots aquells anys dels segle xx on les dones llorencides es dedicaren al brodar i congecció de bruses i vestits.
Es canaven les terres i es midaven les robes.i es mesurava el blat.
Com en molts altres cases, segurament per seblança amb el castellà el “medir” va anar agafant força i substituí bona part de les paraules específiques. Continua
Al canviar i refrescar-se el temps, com passa aquesta dies, solen arribar els constipats. Normalment provoquen moc i malestar. A vegades van uma mina més enllà i apareix una mica de febre.
Quan la temperatura del cos puja una mica sense arribar a tenir febre forta de colgar-se -que en tot cas dependrà de cada un dels cossos- es quan per aquí diem, o deien abans, que “està un poc escaufeït” o “me sent escaufeït”
També s’aplicava a l’hora d’encalentir una mica un menjar o un beure. Escaufeir s’usava com a sinònim de “llevar-li la fredor”
És el dia de la presentació. a l’Espai 36, de “Camins i caus”, el llibre de haikus de Francisca Grimalt.
La implicació de Felip Blau, tant amb el llibre com en la presentació va més enllà de la cessió de les imatges aparellades que acompanyen els diversos blocs de haikus.
Seva és la idea d’una presentació multisensorial. A la contemplació i oïda dels poemes, al tast de les conegudes llunetes de na Xisca acompanyades de cava, se li afegeix l’olfacte mitjançant la presència de plantes aromàtiques i el tacte es recrea amb l’escultura de la “A”, la primera de les lletres de l’abecedari, feta per a tal finalitat que passarà de mà en mà.
A més tots els assistens se’n podran portar un punt de llibre també dissenyat per a recordança de l’acte de presentació..
Allà ens veurem! Continua