L’aigua, que va i ve, besa el penyalar. Un penyalat que es mostra fort i segur.
La frase de Paulo Freire dona molt de joc. Afecta a molts aspectes del nostre viure. Voldria orientar, ara i aquí, la frase vers el tema de la llengua, de la nostra llengua.
Arriba a ser cansat haver d’escoltar tantes bajanades relatives a llengua!. Continua
Parlàvem de melons. De la bona anyada que n’ha tret de l’hortet de Hadú (-Bona terra!).
-A cada caüll hi sembr dos pinyols un poc separats! assenyalà mentre explicava els secrets de tal producció.
Caüll és un mot local. Es relaciona en el DCVB, però no surt en el Normatiu (DIEC2). Fa part, idò, de les paraules d’ús limitat, però vives en el nostre entorn. Continua
Sabem de tendències ideològiques, de patrons de comportament, de la singularitat de les persones… i malgrat això tenim tendència a pensar que el procés de pensar de les altres persones és igual al nostre.
De la mateixa manera tenim tendència a pensar que les condicions de vida que ara tenim són les normals o usuals tant si es refereix a l’espai com en el temps. Però no és així. Cal contextualitzar. Per curar les distorsions sovint s’assenyala que es bo viatjar, llegir i no deixar mai d’aprendre coses noves. Continua
Parlàvem d’una persona accidentada. Na Maria assenyalà: -Esta millor, ja ha trencat!
Trencar en el sentit de canviar de situació es pot considerar, avui, un mot perdut. S’usa ben clares vegades.
Mot de múltiples accepcions, s’han posat en negreta les relacionades amb un “canvi de situació”
Viktor Frankl és, segurament, un dels pensadors més transcendents d’aquestes darreres dècades.
Dia 2 de setembre es compliran vint-i-cinc anys de la seva mort. Per tal motiu M.T. publica a dBalears.cat aquets reconeixement i alhora encertada síntesi de la seva aportació. Continua
Acaben de passar les festes de Sant Llorenç, però…
Certament tots tenim els nostres “plats de festa”. Cada una de les famílies acostumava a fer determinats plats en determinats dies.
En el meu imaginari juvenil, en època de festes patronals, ocupa un lloc destacat la greixonera de les “aubergínies rellenes” -la utilització i ús de castellanismes no resulta gens casual-. A més de plat de tradició històrica i saborós oferien la possibilitat de menjar-les fredes (ja se sap, els vespres de festa els bergantells sempre frissen). Continua
Com cada diumenge, un petit puntet de reflexió.
Quins són els criteris que regeixen el pensament, la conducta?
Si la resposta a la pregunta és “cap” o “no en tenc” o “el nostre criteri és l’absència de criteris”… és una mala resposta o un engany: sempre hi ha uns determinats criteris. Continua
La receptabilitat dels “mots perduts” es gairebé tan variat com el món de les persones. Dependrà de l’edat, lectures, família, experiències… el que un determinat mot es consideri perdut o encara ben vigent.
Hi ha mot, com per exemple, “magencar” que fa molts anys que ja no s’usen. Ningú ja entrecava els sembrats o, en sentit estricte, remolca el fems. Però, daltres, com el que es presenta, una vella proposta de n’Antoni Font,. poden mantenir, o no, certa vigència. Continua
Sen era un antic tractament que es donava als camperols d’edat avançada, és a dir que el sen Castell havia treballat tota la vida la terra i ara ja era gran.
Vivia a Son Formiga, en una d’aquelles cases que tenint el frontis a l’actual carrer Ponent gaudeixen d’un llarg corral que limita amb el torrent de ses Planes.
Casa que, aleshores, disposava de varies singularitats, primer el trespol de la casa anava per davall el nivell del carrer, disposava de soterrani i també d’una frondosa parra a la façana que, a l’estiu a més d’aportar-li l’ombra dels pàmpols oferia uns bons raïms als estadants de la casa -ja cap al final de la seva vida el sen Castell sovint era cuidat per una de les seves filles, una monja anomenada Sor Justina-. Façana que disposava d’una altra singularitat: el zum-zum de les abelles que entraven i sortien a la casera que el sen tenia sobre el sòtil i amb la boca al carrer. Continua
L’objectiu de l’escrit és senzill. D’una banda deixar constància del que el costum és viu. -Avui toca embotellar! es comenta a manera d’escomesa. No hi ha dades objectives sobre la quantitat de famílies que treballen la tomàtiga per això serà un simple comentari o anècdota intranscendent.
Un altre dels objectius podria ser deixar evidència que, amb una mica de terra, aigua i temps, hom es pot assegurar un aliment de proximitat, de qualitat i, amb una mica de decisió, ecològic i utilitzant varietats locals. Continua
No recordava haver-la sentida mai (i això que ma mare va cosir bruses al llarg de molts anys). En canvi na Caterina sí que l’havia sentida i usada.
La pronuncia escurça el mot que passa a ser, segons zones i famílies “xilleró” o “xelleró”.
Utilitzada en la confecció de camises i vestits, fins fa poc, era paraula usada, fonamentalment, per sastres i modistes. Continua
L’experiència evidencia que la resposta del public local a les presentacions i demés intervencions socials no acostuma a ser gaire animosa. Segurament per això em va sorprendre tant la durada com la intensitat dels aplaudiments que tancaren l’acte de presentació del CD “Tonades i músiques de Llevant”
Particularment m’agradà molt. La vaig trobar ben adient i completa. També vull manifestar el profund respecte vers tot el que s’amaga sota el que es coneix per “cultura popular” que, massa vegades es considerat apèndix marginal d’una cultura elitista, formal i oficial.
Per això em vaig atrevir a demanar a Rafel Duran si em podria passar la presentació amb la finalitat de publicar-la a Card.cat.
Entenc que cal deixar constància escrita i pública dels valors que es manifesten en el contingut de la presentació, llegida amb seguretat i de forma clara per Joana Domenge amb el suport tècnic de Rafel Duran. Una presentació deliciosa que ens han fet arribar juntament amb les fotografies d’aquell primer acte (03/08/2022) de les Festes Patronals d’enguany.
Aquest és el text i part de les imatges: Continua
Una roca xapada que fa part de les imponents i espectaculars parets del Torrent de Pareis. Un xap que evidencia esquerdes fins i tot en un dels paradigmes de la solidesa serveix d’imatge per suportar el text.
Tots som fills d’una casa, d’una nissaga que ens orienta i marca.
Malgrat això, pel crui, per l’esqueda poden apareixer/desapareixer/canviar costums, creences i anhels. Hi ha marge per a la llibertat. Continua
Tal com va passar amb els engronsos és una expressió que no he sabut localitzar en cap dels diccionaris i consultes fetes..
Amb tot i amb això era usada, en un mateix sentit, tant en la nostra pagesia com en altres indrets (per exemple Montuïri)
Farà part, idò, d’aquesta nebulosa de mots locals o familiars no recollits en l’Alcover-Moll ni regulats per la normativa. Continua
AL – Anecdotari llorencí
Anam a encetar una nova sèrie de narracions curtes, un anecdotari llorencí (AL). Segons el diccionari una anècdota és un “fet particular més o menys curiós i poc transcendent”; es presenten, idò, una petita relació d’anècdotes locals que es donàren en el ja llunyà Sant Llorenç preturístic.
Quin interès hi podria haver rere anècdotes relatives al passat i pocs transcendents?. Diria que l’objectiu és doble. Continua
Una de les imatges estiuenques de fora vila la presenten pades i caragolins que, en situació de repòs s’aferren, amb gran nombre a fenolleres, pals i soques dels arbres.
Una de les qüestions es que no sempre resulta fàcil navegar per les fonts d’informació.
El caragolí punxegut que nosaltres coneixem com a “pada”, segons el DCVB correspon a l’espècie Stenogyra decolata, “de closca cònica molt aguda, que habita pels jardins i camps on hi ha humitat” o la “pada de tap” que correspon a Clausilia bidens,”que es cria per soques d’arbres i parets”. Però al contrastar la recerca en altres fonts -per exemple la Història Natural dels Països Catalans- no hi ha manera de treure’n suc ni sabó. Continua
Mot que fa part de la “màgia -o desconeixement- de les paraules”: no apareix a cap dels diccionaris consultats.
Mot recordat. Na Francisca de Son Berga, fa anys, en va presentar un plat a “Els poetes i la Memòria Històrica” -normalment acompanyat de les “Llunetes” de na Xisca i el cava- que fa part de les festes patronals. Són els darrers que he tastat. (Serveixin aquests mots de recordança i homenatge) Continua
Sobre una imatge estiuenca de sa Calobra que mostra els penyalars i dues barquetes, una de grossa i una de més petita (encara que la majoria anàvem a peu i ens extasiàvem davant els intensos colors), el haiku. Continua
Mot ben curiós. Usat abans en la parla local. L’Alcover-Moll el mostra però adverteix que és un castellanisme. No surt, idò en el diccionari normatiu.
Es relaciona en el “Vocabulari de Barbarismes del Català de Mallorca” de Jaume Corbera i Pou on s’assenyala les paraules que el podrien substituir. Algunes també ben nostres com: endiumenjar i empiular.
Altres sinònims -que jo no havia sentit usar aquí- són: encitronar, empollastrir, empolainar, enllimonar i espinzellar. Continua
Comentava el poeta Bali Bonet que el trempó s’havia de menjar agafant un tros de pa i, amb tres dits, mullar i afegir-hi part d’un plat compartit. Opinió que també defensa Climent Picornell (2005) en l’interessant i desenfadat comentari que es deixa a “informacions”. Continua