Arxiu de l'autor: Josep Cortès

Canvi de nom de la plaça Jaume Santandreu

Publicat el per
7

A la reunió de la comissió de Cultura que férem dimecres passat, el regidor de Participació Ciutadana, Nofre Garcia Prohens, em va dir que feien comptes canviar el nom de la plaça Jaume Santandreu –la del quesito– i em va demanar opinió sobre quin nom li posaria. Jo li vaig contestar que potser seria una bona idea demanar-ho a la gent i que Card.cat podria ser un bon mitjà per canalitzar-ho.

Segons la meva opinió –i també la seva– hauria de fer referència a l’alt grau de solidaritat que tenguérem els llorencins per part dels voluntaris que ens ajudaren a netejar el poble. Així, si us sembla bé, podríem obrir un torn de propostes i presentar els resultats a l’Ajuntament.

Us sembla bé?

Graffitti

Publicat el per
Respon

A la pàgina web estudiantes.info he trobat informació de com va sorgir el moviment dels graffitti, els anys 60, a Nova York. Pareix esser que un dels primers va esser Demetrius, un jove grec que treballava de missatger i deixava la seva firma (TAKI 183) en els llocs on entregava paquets. Es va fer famós i molts joves començaren a imitar-lo, sobretot els afeccionats a la música rap i hip hop, que s’afanyaven en deixar la seva signatura en el major possible d’indrets, com més difícils i perillosos, millor. Continua →

Actituds

Publicat el per
3

El dia que els Malalts de Turmell organitzaren una cursa per diversos carrers del poble i els voltants del nucli urbà de Sant Llorenç, la meva dona i jo ens vàrem trobar, quan tornàvem de foravila, que el carrer Gabriel Carrió estava tancat al trànsit rodat. En arribar-hi, vaig demanar a un dels guàrdies municipals què havia de fer per anar a canostra. La seva resposta va esser: «Esperar que acabi la cursa», i ens va girar l’esquena. Com que dúiem coses de pes, tornàrem enrere amb la intenció d’accedir-hi per la carretera de Son Servera, ja que vèiem que d’aquella banda els cotxes podien circular. Així, voltàrem pel camí de la fàbrica de sa Cova i arribàrem al pont que dona a la carretera de Son Carrió, però allà, un altre municipal ens va dir que aquell tram també estava tancat. «Com ho podem fer per arribar a canostra, idò», li vaig demanar. Continua →

III Caça de la Guineu

Publicat el per
Respon

Mateu Riera ens ha transmès la següent nota de premsa:

A les 18.10 del dissabte, 11 de setembre, a l’estació del tren, va començar la III Caça de la Guineu CB de Sant Llorenç, amb motiu de les festes de la Mare de Déu Trobada 2021.

Els primers en trobar la balisa-guineu van esser el regidor Pep Jaume i el seu fill, amb un temps de només 11 minuts, i així sucessivament fins el darrer, que es va torbar quasi una hora en trobar-la. Després hi va haver un refresc i l’entrega de diplomes per a cada cotxe participant.

Du llu espic ingliss

Publicat el per
Respon

El febrer de 2008, Flor de Card va publicar un article sobre les paraules angleses que ens han envaït. Estava en castellà i jo el vaig traduir. Crec que val la pena reproduir-lo a Card.cat:
“D’ençà que les insígnies s’anomenen pins, els maricons gays, els menjars freds lunchs i els repartiments de cinema castings, aquest país ja no és el mateix: ara és molt, moltíssim més modern.
Abans, els nins llegien tebeos en lloc de còmics, els estudiants aferraven posters pensant-se que eren cartells, els empresaris feien negocis en lloc de business i els obrers, tan ordinaris, el migdia treien la fiambrera en lloc del tupperware.

Continua →

Desiderata

Publicat el per
Respon

«Desiderata» és el títol d’un famós poema que es va fer molt popular en els anys seixanta, sobretot dins els ambients hippies. La llegenda deia que s’havia trobat en una església de Baltimore el 1692, però en realitat era obra del filòsof Max Ehrmann i es va conèixer a la seva mort, quan la seva dona va publicar tota la seva obra poètica.
Va esser el darrer article que va publicar Flor de Card en la seva primera època, el juny de 1975. Per si algú no el coneix, vet-lo-aquí: Continua →

Batles democrátics (i VI)

Publicat el per
Respon

MATEU PUIGRÒS SUREDA
Maig de 1995 – Novembre de 2021

La participació de Mateu Puigròs en les tasques municipals llorencines ha batut tots els rècords d’ençà que el municipi se separà de Manacor, el 1892: ha format part de l’Ajuntament des de les primeres eleccions municipals de 1979 (42 anys); ha estat el batle que més ha durat en el càrrec, entre 1995 i 2021 –si els pactes amb el PSOE es compleixen– (26 anys); i ha estat el primer carrioner en ostentar la batlia. Són unes dades que difícilment es tornaran repetir. Continua →

Vacunes

Publicat el per
Respon

Probablement, si esmentava els noms d’Ugur Sahin, Ozlem Tureci, Sarah Gilbert, Derrick Rossi o Noe Mercado, la majoria dels lectors no sabrien de què els estic parlant, com també em passava a mi abans de cercar-los per internet. En canvi, si posava els noms Pfizer, Astra Zeneka, Moderna o Johnson & Johnson, molta gent veuria tot d’una que estava xerrant de quatre de les vacunes que s’han desenvolupat per protegir-nos del covid-19. Continua →

Batles democràtics (V)

Publicat el per
Respon

MIQUEL VAQUER MELIS
Maig de 1991 – Maig de 1995

Com ja es va explicar a l’article dedicat a Bartomeu Brunet, el juny de 1970 Tomàs Rosselló, que havia estat batle de Sant Llorenç des del setembre de 1953, va presentar la dimissió i el governador d’aleshores, Víctor Hellín, nomenà Miquel Vaquer per substituir-lo, quan comptava amb 47 anys d’edat. Com era habitual en aquells anys i gràcies a la seva fidelitat al governador, el març de 1974 va esser nomenat diputat de la Diputació Provincial.

Els seus primers nou anys com a batle, a les acaballes del franquisme, varen esser més o manco tranquils i coincidiren amb l’expansió del turisme, sobretot a sa Coma. Així, el 1970 s’aprovà el sanejament de Cala Millor, s’inaugurà l’actual edifici de l’Ajuntament (1971), s’aprovà el servei de recollida de fems (1971), es normalitzà el nom del poble: Sant Llorenç des Cardassar, que abans s’anomenava oficialment San Lorenzo de Descardazar (1974) i s’inauguraren els primers establiments hotelers de sa Coma, els apartaments Hausmann (1978). Continua →

Batles democràtics (IV)

Publicat el per
Respon

BARTOMEU PONT ESTELRICH
Juny de 1987 – Maig de 1991

La participació de Bartomeu Pont en la política local li venia del febrer de 1961, quan a les «eleccions» municipals fou elegit regidor pel terç d’Entitats. Fent un incís, en aquells anys figurava que feien eleccions municipals, encara que els regidors fossin elegits a dit pel batle: dividien la corporació en tres terços, el Familiar, el Sindical i el d’Entitats i en aquest darrer hi solien col·locar empresaris. Aleshores el batle era Tomàs Rosselló, que li encarregà l’organització de les festes de Sant Llorenç, una època en què Antonio Machín i José Guardiola protagonitzaren unes de les verbenes més populars de Mallorca.

El 1974, Josep Melià es presentà a les eleccions a Procuradors en Corts, recolzat pels sectors més progressistes del règim –Miquel Herrero de Miñón, Pío Cabanillas…– i s’enfrontà a Julio Barrado, que estava proposat per la part més immobilista del règim. El batle d’aleshores, Miquel Vaquer, es va posicionar obertament a favor de Barrado, mentres que Bartomeu Pont va fer costat a Josep Melià, a qui estava agraït per unes gestions particulars que l’advocat havia fet en relació al seu negoci. Continua →

Batles democràtics (III)

Publicat el per
Respon

BARTOMEU BRUNET RIERA
Maig de 1983 – Juny de 1987

L’interès de Bartomeu Brunet per esser batle li venia de tretze anys enrere, quan ja havia intentat que el nomenassin l’any 1970, recolzat per l’antiquari manacorí Jaume Bover, un amic íntim del seu germà Nofre que estava ben relacionat amb els cercles de poder de Madrid –deien que quan Carmen Polo, la dona del dictador, venia a Mallorca, l’anava a veure–, però en aquells anys l’expansió del turisme estava desbordada i va tenir més influència Miquel Vaquer, que comptava amb el suport de Jaume Llinàs i fou l’elegit per substituir Tomàs Rosselló, quan aquest va presentar la dimissió. Continua →

Batles democràtics (II)

Publicat el per
Respon

IGNASI UMBERT ROIG
Abril de 1979 – Maig de 1983

Fins allà on sé, Ignasi Umbert va esser el primer llorencí que es va afiliar al Partit Socialista Obrer Espanyol des de la mort de Francisco Franco. Va fer el primer mitin de l’actual democràcia, el 17 de desembre de 1976 i, dos mesos més tard, va obrir un local del PSOE; treballant al ram de l’hostaleria, l’any següent, també en el mes de febrer, va instaurar una delegació local de la UGT.

Quan es convocaren les primeres eleccions municipals, es va oferir per integrar-se en el Grup Independent de Sant Llorenç, amb les sigles del seu partit, però aquest grup va rebutjar la proposta perquè, essent molt heterogeni, hi havia un sector que no se sentia identificat amb els postulats socialistes. Llavors, va decidir presentar-se amb les sigles del PSOE, posant Pere Bauçà «Mauri» en el segon lloc de la candidatura, ja que aquest havia intentat sense èxit figurar entre els primers llocs de l’esmentat Grup Independent. Continua →

Cinc noves “stolperstein” a Sant Llorenç

Publicat el per
Respon

Avui s’han col·locat cinc noves stolperstein (pedres que recorden els assasinats pel feixisme) originals de Gunter Demnig. Les dues primeres s’han posat damunt l’empedrat, davant l’església de Son Carrió i estaven dedicades a Magdalena Bassa i Jaume Fontpella; les altres tres, davant l’Ajuntament de Sant Llorenç, en recordança de Llorenç Llull, Miquel Riera i Guillem Pasqual.

L’acte estava presidit per Marc Andreu Herrera, director general de Memòria Democràtica, i per Jaume Bassa i Pep Jaume en representació de l’Ajuntament. També hi estaven convidats diversos familiars dels republicans assassinats. Josep Cortès ha llegit una breu biografia de cada un dels homenatjats: Continua →

Batles democràtics

Publicat el per
1

Des que es va proclamar la Segona República ençà –és a dir, en els darrers noranta anys–, a Sant Llorenç només hi ha hagut sis batles que hagin estat elegits democràticament; els altres sis –aquí no hi compt els que exerciren el càrrec de manera interina– varen esser nomenats pel governador civil de torn, en funció de les afinitats ideològiques o dels grups de pressió que tengueren prou força per obligar-lo a decantar-se per un o altre candidat. Durant aquests noranta anys, hi ha hagut dos batles que han ostentat el càrrec gairebé durant tant de temps com els deu restants: Tomàs Rosselló, que ho va esser entre el setembre de 1953 i el juny de 1970, i Mateu Puigròs, que, si els pactes es compleixen, ho haurà estat entre el maig de 1995 i el novembre de 2021. És a dir, 17 anys el primer i 26 el segon, una circumstància que difícilment es tornarà repetir en el futur.

En temps de pandèmia, en què un està obligat a cercar la manera com passar els dies, m’he entretengut dibuixant i cercant un poc d’informació sobre els sis que varen esser elegits mitjançant els vots. Vet-aquí el que he pogut arreplegar. Continua →

Publicat el per
Respon

Quan he sentit en Pablo Casado dient que prest abandonarien la seu del Partit Popular del carrer Génova, a Madrid, perquè «no pensa mostrar més la cara per les accions irregulars que hagin comès en el passat persones que actuaven en benefici propi», no sé perquè, m’ha vengut al cap la cèlebre escena de Casablanca entre Rick i el capità Louis Renault: Continua →