Ja no s’usen els “orinals”, abans anomenats bací..
I això per fer referència sols a una de les accepcions.
Conforma una evidència més de la màgia de les paraules. Segons el context on surt el mot, pot significar una cosa o altra. Continua
En la conversa de cafà, a vegades, una idea despert la curiositat d’altres persones (com va passar amb “la retxeda daurada dels picarols”) i provoca investigació i debat. Altres vegades la idea plantejada a manera de provocació no despert més interès que la dels mots perduts.
Va passar amb el “llum d’encrulla” un mot ben viu fins a l’aparició de la electricitat a les viles -1914 a Sant Llorenç- i de sistemes més moders i lluminosos com els llums de carbur a fora vila. Continua
Un mot guapo que de cada pic sent menys (i això que a la gent li continua penjant el moc pel nas ben igual que fa cent anys) és el de sorell, substitüit pel castellà moco. Continua
Aquesta vegada la vam agafar al vol.
N’Antoni parlava de figueres. Més concretament de jardins de figueres que han acabat en un no-res i on sols hi queda algun escarxell.
Una de les accepcions, concretament la tercera fa referència a una cosa magre, mal endreçada tot agafant una frase de Mn. Salvador Galmés “En això de dides, un escarxell torna una dama”
Curiosa la descripció de l’accepció. Es veu que ni el DCVB s’allibera de les “naturalitzades” fórmules patriarcals. Continua
Després d’un mes d’absència (tanta sort de la constància del company de secció Guillem Pont) retorn amb un mot que potser no sigui del tot perdut, però sí en desús. Curiosament el vaig apuntar a la meva llista no tant per la utilitat que té al món de la pagesia sinó que per com s’usava a casa meva per guardar-hi mu mare les agulles per cosir. Record, però, que igualment com diu el diccionari era “una peça de llatra de palma, de forma rodona i amb dues anses” (a més en el cas de ca meva estava forrada per una tela de dins, supòs que perquè les agulles no sortissin `pels forats de la palma). Alcover-Moll, en canvi, li dona un ús més pagès i afegeix que “ serveix per a aplegar i transportar agranadures, palla i altres residus”.
Que s’usàs per agulles a ca meva és cosa particular nostra (un invent adaptat de mu mare) o sabeu si és més general? Continua
-És una paraula que m’agrada: sonora, curta, contundent…m’agrada!. La germana de sa meva padrina sempra anava al trast a culejar, ara sempre diem solar.
Si fa no fa, amb aquestes paraules na Margalida ens recordava el mot en desús. Un mot carregat d’accepcions.
(En negreta l’accepció usada en el nostre entorn, sinònim de solar). Continua
L’entrada es podria titular “la màgia dels mots” o “com el significat de les paraules varia segons l’àmbit familiar”.
Fa quatre anys, a la descripció de mot “barquerer” sortgit en una conversa entre agesos, se’n va destacar una de les accepcions: la part en espècie que s’emportaven els missatges.
Avui voldria enfocar el significat que més havia sentit a casa, referit als fills d’una família. Continua
Vet aquí un mot curiós.
Segurament tots coneixem persones que, gairebé sempre, “van de bòlit”, altrament dit “a esclata bufetes”. Una manera de dir que van estressades, agobiades, que tenen més tasca de la que poden realitzar.
Es ben viva una de les accepcions, i perdudes les altres.
En l’Alcover-Moll surt la paraula “bòlit”, sempre recollida a terres peninsulars i referida al bastonet d’un joc infantil. Si es segueix la veu “anar” tampoc he vist referència a “anar de bòlit”.
En aquest cas és el normatiu que aporta el concepte habitual del mot referit al fer per fer. Continua
Certament la paraula és molt usada…però no en el sentit que volem destacar.
En una d’aquestes converses habitual amb n’Antoni Pascual -després de l’anècdota aquella de que la seva padrina l’enviava a la botoga a comprar un bòtil de vi-, també comentà que altres vegades la seva padrina li donava un setrill i l’enviava a comprar “una petita d’oli“.
Mirant en el diccionari, vertader tresor, trobàrem l’accepció (destacada en negreta) Continua
Un altre lector, que en aquest cas, tot tímid ell, prefereix romandre en l’anonimat, me fa arribar una altra paraula ben antiga: deler. Continua
N’Antoni no dissimula la seva satisfacció -Després de molts de dies te’n duc una! – I quina és?….-Bòtil!.
Deixa passar uns segons i segueix -Sa meva padrina me donava una botella ampla d’abaix, amb coll larg i tap de vidre i em deia: vés a cercar un bòtil de vi; anava a Ca Na Pisca, tenien un botot amb un grifo i un plat en terra i omplien es bòtil…
(En negreta també s’assenyalen altres accepcions conegudes en el nostre entorn) Continua
Més que un mot perdut pel seu poc ús, aquesta aportació que ens fa arribar un lector habitual (en Pedro Fullana) és més bé una paraula substituïda, com moltes altres vegades, pel castellanisme fressa. Fins i tot a les escoles per corregir-la sovint se sent més la variant més estàndard maduixa que no l’antiga mallorquina fraula.
Per cert algú de vosaltres estimats lectors l’ha usada o sentit usar? O estam xerrant d’un desús que ja ve de molt lluny? Continua
Tots en som una mica. Uns més que no els altres.
Pensam tenir raó, alcem la veu, desitjam imposar el nostre criteri…
A vegades ens enfadam per petites coises sense importància…
Treiem el geni, som geniüts.
Paraula que també surt en el Normatiu. Continua
-Et fotré una morma que et faré tornar xoroi.
Era una de les amenaces infantils/juvenils de principis dels anys seixanta del segle passat.
Segurament qui l’emetia no en sabia el seu significat exacte.
Segurament el receptor era més sensible a l’expressió no verbal -el tò de veu i la cara d’enfadament- i a l’edat de l’emissor que no al sentit estricte de l’amenaça. Continua
En Pep Lluís Soler, com ja deveu saber molt aficionat al món de les paraules antigues, i el qual ja ens ha fet arribar un bon grapat d’aportacions, ens recomana posar tímbola, segons ell descoberta “l’altre dia sopant en un restaurant ja que hi havia un vi que se deia això i vaig pensar que els jovenells no la devien conèixer”. I té més raó que un sant, fins i tot jo que no som cap jovenell precisament he hagut de fe memòria per recordar-la.
Vos deixam la fitxa petinent del mot (que el diciconari Alcover-Moll curiosament exemplifica amb un fragment de Flor de Card del nostrat Salvador Galmés): Continua
Segurament si trescàssim les cases de Sant Llorenç encara en trobaríem alguna, o més d’una, a manera d’ornament bell però inútil.
Abans de l’electricitat i de les energies renovables, abans dels sonors llums de butà, abans dels olorosos llums de carbur…hi havia els llums d’oli i les llumeneres. Tothom disposava de llum d’oli, però no tothom podia gaudir d’una espectacular i brillant llumenera de llautó.
A vegades, comprar una llumenera era part de la dot -caixada en deien per aquí- que un dels dos nuvis aportava al matrimoni. Continua
Sempre és un gust sentir parlar na Franciseca Meca, per la seva simpatia i pel seu parlar antic i autòcton com ja no n’hi ha. L’altre dia ella, la tia Àngela i mu mare feien rotllana al corral i ben xalesta va esmentar “vaja quines paroles s’han ajuntat”. Paroles… un mot d’aquests que cal apuntar!
Continua
Al veure’l escrit el vaig recordar.
Es una paraula que, sense coneixer-ne el sentit estricte, usàvem quan en la preadolescència -finals dels anys 50 del segle passat-, jugavem a bolles o a brun sobre la terrassa que conformava el Lloc Sagrat (suposadament l’antic cementiri aferrat a la façana principal de l’església).
–Hi ha bé una cana!, deiem quan la distància era més llarga de l’habitual, quan era descomunal….quan l’altre jugador et convidava a donar el joc per perdut. Continua
Aquesta aportació del nostre company i editor Joan Umbert no la consideraria un mot perdut, però sí que clarament està en desús. El diccionari Alcover-Moll ens aporta aquesta informació: Continua
Es un d’aquell mots que, sense ésser perduts del tot, s’usa poc i, a més en el nostre entorn, s’una de manera limitada. en general, sols en la sisena de les accepcions. Continua