Bella paraula.
En voldria destacar tres significats que es destaquen en negreta-, un de viscut, allò de fes-ho ben arreu! i l’altres dues de les quals potser n’hem sentit parlar però que són en desús.
La paraula sorgeix de l’aportació indirecte d’Antoni Font al proposar “arader” que sortirà un altre dia. Continua
Es dóna el cas que, a vegades, hi ha mots que naveguen en la incertesa. Els hem sentit alguna vegada però no formen part del llenguatge propi, ni tenim en el record, una imatge concreta que els pugui definir.
Sentit però desconeguts.
Abans del establits de les possessions, els de sa Begura, anaven a cercar oli a Morell; el mesuraven en odres
Ja s’ha dit altres vegades, la llengua, com el caràcter, te molt de familiar; en aquest entorn més intim sentim paraules que fem nostres i usam habitualment. Posteriorment amb lectures i altres entorn relacionals anirem ampliat la llista de paraules usades.
Però l’univers de la llengua va molt més enllà. Existeixen les “paraules inexistents”, aquelles que mai has usat ni has sentit. Tota una lliçó d’humilitat.
Predre’n consciència també és objectiu de la present secció.
En negreta s’assenyalen les accepcions recollides en entorns propers. Continua
Una de les meravelles de la llengua -i de la secció- és la descoberta de la riquesa i variabilitat de la nostra llengua.
I també serveix per prendre consciència de les mancances i de l’esquifit patrimoni personal que usam en la comunicació habitual.
El mot potser era usat en l’entorn familiar, però de ser així, la memòria no el tenia gens present. Continua
Mot un tant singular. Molt usat pel jovent en els anys setanta del segle passat, no s’esmenta en el DCVB (“brusca” va per altres tiranys) i en canvi el recull el Normatiu.
Si un brusquer és tota persona que té dèries,tots som una mica brusquers. O no? Continua
Tal vegada podria representar el paradigma dels mots usats, en el nostre entorn, de forma incorrecte.
Una “virgueria”, una persona “virguera”, una acció o acte “virguer” en l’imaginari de bona part de les persones era un sinònim d’ocurrent, singular, delicat,”xulo”…
Idò no!. Segons el DCVB una virgueria és el que ara s’anomena despectivament “un petit pongo”, aquella cosa inútil que no saps ben bé on posar. Continua
Una curiositat que acompanya el mot és que, en el nostre entorn i des del meu coneixement, “treure la moca” fa referència a treure la ventresca, fonamentalment, dels peixos. Continua
Per els que, adesiara, en portam alguna, és mot ben viu. Però es va perdent. L’ús de guants de feina i la precaució fan que sigui una paraula en situació de desús.
El DCVB mostra diverses accepcions. A la banca de Llevant masculinitzam la primera; a l’animal li diem “mostel”.
El Normatiu deriva la nostra “mostela” a sangtraït. Continua
Demà eleccions. Ens haurem de guiar per les emocions. De fet sempre ens guiam per les emocions.
A nivell local. les diferències resulten subtils. Sembla que els grups s’han copiat i no volen rompre harmonies.
Feia anys que no havia sentit el mot. M’ha transportat als anys d’adolescència d’estudiant a Manacor. Continua
No surt en el “Vocabulari de Batbgarismes del Català de Mallorca” de J. Corbera. Mot Abans molt usat en el nostre entorn a manera de sinònim de branca, insistir, pegar…
Tampoc surt en el “Normatiu” Continua
Per a les persones de la meva edat encara no és pot considerar mot perdut; els balls a la plaça i determinades festes solen ser vitencs/vitenques.
Alhora es podria considerar un d’aquells nombrosos mots de rondaia que tenim emmagatzemats en la memòria.
En el nostre entorn s’utilitza o utilitzava el mot per definir manifestacions populars nombroses, alegres i vitals. Continua
N’Antoni enfocà el mot en eines de construcció. Suposadament es referia a l’accepció destacada en negreta.
Mot polisèmic que ha perdut bona part dels usos, bé perquè s’han deixat d’usar les eines, s’ha controlat la plaga de l’ortòpter que feia malbé les patates, o s’han trobat mots substitutius. Continua
L’altre dia, poc abans de ploure hi havia un gran moviment de tractors que retiraven els “rollos” o les “bales” de farratges seques. Es a dir el negoci de les farratges és ben viu.
També, si és un bon any, després de “cosetxar” n’hi ha que embalen la palla i després la venen o la guarden pel bestiar.
La feina és viva, però el mot és perdut,
Feia referència a les persones que, després de batre, mercadejaven amb la palla, si més no de forma temporal. Normalment es servia en llençols de loneta fina o tela de sac i es dipositaven en el sostre..
Resta el malnom a manera de descripció de l’antic ofici. “En Joan, es palloler!” Continua
En Miquel, com jo mateix, no l’havia sentida mai. La va escoltar en una recepta de cuina, una manera de fer bacallà, i la va arxivar en la seva memòria.
Entrar en el món de les paraules i del seu ús resulta una aventura. I en aquest cas amb el valor afegit de ser aventura compartida. Wow!
No sé si es pot considerar mot perdut. Segurament el seu ús dependrà de l’edat de qui diu.
Personalment m’evoca el món de les rondaies contades. Potser per això la consider una paraula bella, descriptiva i radical. Continua
Certament, i com ens recorda A. Lozano no en sabem res de quasi tot.
No en sabem res del funcionament dels 86.000 milions de neutones del cervell. I encara manco dels 500 milions de neurones en el tub digestiu o de les 40.000 del cor.
Per què havia de sortir una ferrada en un dels somnis habituals?. Ni idea.
L’ús de ferrades correspon al Sant Llorenç preturístic, quan a moltes cases de fora vila disposaven d’una o vàries vaques. Proporcionaven llet per beure i fer formatge i entrades econòmiques derivades dels excedents. Continua
En el nostre entorn era d´ús habitual. Posteriorment passà a ser “oís” i mes modernament un esternut.
Segurament, i segons l’edat, de qui en parla es pot considerar ben viu.
El DCVB no dona gaire informació addicional i mostra: Continua
Pedra seria el genèric. Mac i còdol serien, segons la grandària, mots específics.
En negreta s’han destacat les accepcions més locals.
Una, la de la baldufa resta molt llunyana. Les altres potser no ho son tant, però al estar lligades a la pagesia s’han perdut o es van perdent. Continua
Dues paraules d’una mateixa arrel i de significat ben diferent.
La primera, fotim, ja es pot considerar ben perduda i és una altra referència a Salvador Galmés en el DCVB
La segona no es tan perduda. Encara s’usa. “Un fotimer de gent!” Continua
Es un d’aquell casos en que el redactor també va ben perdut.
Una paraula escrita en un paperet on no hi consta altra referència: font, motiu, conversa… Deven ser coses de l’edat! Continua