Per posar a la llista de mots “poc usats”.
Més enllà de les dues accepcions (no se n’ha destacada cap en negreta pel seu ús en la nostra comunitat) és, era, un mot utilitzat per assenyalar distància, diferenciació, però des d’un cert carinyo i acceptació.
Vull dir que no tenia la contundència d’un “beneitarro o beneitarra” i altres semblants.
Es recordà el mot al parlar de pells; de la tècnica per deixar la pell blana, humil per poder-la treballar.
Fets puntuals a banda, la tècnica del treball de la pell, de forma artesanal, ja fos per fer una estora amb la pell d’un cabrit o per fer-ne simbombes, correspon al passat. A un passat que ja sembla llunyà. Continua
Amb la proliferació de persones i pous han minvat les basses. I si no hi ha basses d’aigua, no hi ha granots. I si no hi ha granots no es pot sentir el seu raucar.
Per això l’hem de considerar mot perdut.
I si resta algun granot i sentim el seu cant, segurament li direm “croar”, com ho fa la llengua castellana i que el DCVB també recull (No així el normatiu ni tampoc Antoni Lull Martó en el seu “Vocabularis temàtics”). Continua
Certament no recordava haver-la sentida mai. En aquest, nostre entorn, s’emprava “estufera” o un subtil “ha de mostrar ses plomes”.
I això que, en genetral, n’anam ben carregats. Continua
Sorgí parlant dels pellers, la seva funció i les seves tasques.
Que tenguessin una eina anomenada pixot resultava sorprenent…
El DCVB mostra la definició de la paraula. A la definició de “baldufa” també fa una decripció de l’eina, d’una eina seblant.
Mentre parlàvem. en Felip en va fer un petit dibuix. Continua
Parlàvem de pellers i de cordadors d’olla… i va sortir el concepte. Una eina senzilla i enginyosa que s’utilitzava per foradar una mica el test de les olles crullades amb la intenció de poder-hi posar una o vàries gafes metáliques que n’allargasin la vita útil. Era altre temps!
Pel que fa referència a la primera de les accepcions, segurament no s’ha de considerar mot perdut encara que, a dir ver, fa estona que no n’he vista ballar cap de baldufa. A finals dels anys 70 dels segle passat, en el sí del Card Infantil, es va intentar la recuperació del joc de baldufes, però no acabà de quallar.
D’entrada val a dir que “panera” , fonamentalmet, és mot relacionant amb el pa i per extensió als queviures. En el món rural, com el nostre, encara, a les cases, de forma majoritària (?) es disposa i s’usen alguners varietats de panera.
La proposta d’en Serafí, però, anava orientada a l’ús, en sentit figurat i vulgar que mostra l’accepció 5. Certament aquest concepte de panera es va substituint pels augmentatius de cul. Continua
No avui no fem referència a mots concrets. Volem fer referència a l’accent, a la manera de parlar diferencial que tenia un poble en relació al veïnat. La manera de pronunciar les vocals, el ritme, la cansueta diferenciava el parlar cerverí del llorencí o de l’artanenc.
Això, com els mots, també es perd. Vaig parlar llargament amb una dona de Son Servera i m’hi vaig voler fixar, vaig enfocar la pronúncia. No vaig saber detectar cap element diferenciador amb la nostra parla que és la manacorina.
Potser, segons edat i família, encara hi ha restes d’aquest tresor diferencial, amb una mica mica de sort encara el podrem gaudir. Potser en serem la darrera generació. .
S’ha assenyalat moltes vegades, la utilitat és el que determina el coneixement i ús dels mots. El reblonat és una vella i usada tècnica que s’ha vista arraconada per l’ús dels perns.
Ara i aquí també s’usa poc en la segona de les accepcions, la cabdal importància del reblonat d’una paret seca es substitueix, habitualment, per ciment i grava.
El mot sorgí dissabte, i el destacà na Bel, a la conversa de cafè, aquesta vegada a l’entorn del “ferro dolç”, una deferència, una manera de fer l’ullet de n’Antoni cap en Felip. Continua
De moment encara no l’inclouria a la llista de mots perduts, però diria que en du camí ja que l’activitat d’estalonar arbres ha perdut vigència. De fet, passejant per fora vila, excepcions a banda, ja no se’n veuen d’arbres estalonats.
Més usat amb la forma “puntal” resten, això si, els estalons usats en construcció i també els que configuren suport emocional. Continua
Nosaltres en diem “berbes” i l’usam, fonamentalment, en la segona de les accepcions.
Tal vegada es podria situar en aquesta desdibuixada línia fronterera que existeix entre els mots perduts i els usats de forma generalitzada.
Fem una subtil distinció quan la conversa és jocosa, desenfadada, superficial… que se’n diu popularment “anar de collonades” o quan s’exigeix serietat a l’interlocutor: “no vagis de verbes!”
No, enguany no hi haurà mesa. La llarga sequera fa que els sembrats engrogueixin abans de completar la crescuda si és que han pogut néixer.
Diuen que són efectes del canvi climàtic que, de moment, tots contemplam sense posar-hi remei. Segurament, de mica en mica, s’imposarà un canvi de cultius; uns que es puguin adaptar a les llargues sequeres. Continua
L’aportació del mot que fa na Bel ens porta a considerar els canvis que sobre teixits i paraments s’han esdevitgut en aquests darrers anys.
La flassada donà pas a la manta, al cobrellit -aquí normalment anomenat “cubertor”- i finalment -de moment- a l’edredó.
La utilitat canvia usos i costums, i també vocabulari Continua
Quan un o una s’atura i pensa. Quan es parla amb persones grans. Quan es furga en els records infantils…es fa present l’enorme canvi social i cultural esdevingut al llarg de la vida, de cada una de les vides.
Es normal, sempre ha estat així i ho afecta tot: creences, costums…i vocabulari!
Ara ja ningú, per costum, fa empallades. Es feina i treu poc profit. Continua
S’ha comentat altres vegades. Com a éssers socials ens condicionam, un mot, una intervenció pot suggerir una nova idea.
La proposta d’en Pep era una altra, “milorpa”.
No l’he sabut trobar en el DCVB però si en “Els manoms de Sant Llorenç” de Pau Quina. De la proposta en surten, si mes no, dues possibilitats els mots orb i miloca, el primer per la possible significança que mostra en Pau, i el segon per certa semblança sonora.Avui toca orb,orba. Continua
Mot de quatre accepcions ben diferents. Es vol enfocar, aquí, la segona entrada de la segona de les accepcions
La gent gran encara coneix el mot perfectament. Segurament ja no l’utilitza perquè resten lluny aquelles violes de plàtans penjades d’un dels taulons de la botiga. Ara els plàtans es venen brots fets, i moltes vegades inncessàriament enfundats en una borsa de plàstic, o en una palanganeta de suro sintètic. (Els venedors saben que comprar amb la vista!) Continua
Hi ha determinats menjars que arrelats en els anys de fam es van mantenir, de forma esporàdica, quan ja no eren “necessaris”. A n’aquesta casella hi podríem situar el pa amb saïm amb sucre o el panfonteta.
Paraula de dues accepcions.
En el nostre entorn, poc abans del turisme, amb aquest nom era conegut el pa amb una poc de vinagre i sal.
Lligat a la segona de les accepcions i referits a infants que no podien seguir els jocs dels més grans, s’usava més el distintiu “de mel i sucre”.
Mot que desconeixia. Segurament perquè no som jugador de cartes.
Tampoc no l’havia sentit mai. Serà, idò, un mot trobat.
Pronunciat “alit”,malgrat la semblança no s’ha de confondre amb “alís”
Ben interessant la segona accepció
He posat en negreta les accepcions segurament més usuals en el nostre entorn. Però com s’ha dit altres vegades l’ús dels mots, adesiara, va per pobles, famílies, o professions.
Esporgar és sinònim d’exsecallar (Tallar als arbres les branques seques o sobreres), paraula més usada aquí i a Son Carrió, alhora usada per determinar una professió “exsecallador”
A vegades, la proposta d’un mot deriva cap a un altre. Seria el cas. En una de les seves llistes na Bel Alemany va proposar “duella”. La consulta del diccionari em porta cap a dolla.
Dolla em porta, amb la imaginació, al record infantil del jocs de baldufa i de les dolles que es cercàven amb no gaire bona intenció. I també a les eines (sobre tot quan el mànec surt de la dolla o de la duella!)
Continua