Qüestió d’atzar. Amb altres finalitats he demanat el nom a una persona més gran i m’ha contestat sense pensar gens.
La sorpresa esdevé quan mires el diccionari: és paraula tan llorencina… !. Paraula local que no surt en el Normatiu.

Algunes cases encara guarden polsoses cabeçades penjades en una estaca, abans eines d’ús diari. Els temps canmvien i el vocabulari habitual també.

La mateixa pretensió de les persones que portaven la bístia sense cucalons (veus la meva bístia no els ha de mester!) ara es manifesta d’altres formes.

M’agrada el mot i el concepte, En sentit figural tots portam els nostres cucalons Continua →

Segurament fa part d’aquella llista de mots que, segons l’edat, es poden considerar perduts o ben vius.

“Persona que menja poc i coses triades”.  El diccionari fa referèmcia a persones, El normatiu assenyala “Persona que de tot menja poc”. Continua →

Segurament abans era més perceptible, en tot cas hi havia menys renou ambiental.
Els pagesos conten que adesiara el sentia el saulet, la remor de la mar.
Era necessaria un lloc elevat i el vent a favor.
Des de sa Fontpella es sentia el que arribava de sa Punta de n’Amer. Des de Son Llulls el que arribava de Son Serra.
-Heu sentit el saulet?. El vam sentir quan seiem a la fresca!

Un mot que també fa referència al coneixement de Mn. Salvador Galmés. Continua →

Segurament és una d’aquelles nombroses paraules que, segons l’edat, és més o menys coneguda.
Tota la gent gran sap ben bé que és la cagarel·la, però diarrea ha anat substituint  aquell mot. Continua →

Quan en Miquel el va veure penjat a la clastra de Son Vives, no va perdre oportunitat:
–Mira un mot perdut!
Com el cas de les eines agrícoles preturístiques, és un d’aquells mots que, al perdre la utilitat, es fan fonent en la immensitat
I això que l’Ajuntament en tenia un de molt complet a disposició dels veinats. Sembla que, com en el cas del piano, ha desaparegut.

No deixa de ser un mot curiós. En el meu entorn infantil l’anomenàvem pescapous (si la memòria no em traeix). Però el diccionari ens remet a cercapous -tam,bé recollit en el normatiu- per anomenar una mateixa eina.

Vosaltres, lectors, com l’anomenàveu? Continua →

Anys enrere, sobre tot els al·lots que corrien per fora vila, tenien un flato. S’aturaven, es posaven tres pedretes dins la butxaca i continuaven jugant.

L’informador assenyala que ara no en sent parlar de flatos. No sap ben bé si es que en el seu entorn no se’n donen o si han desaparegut de forma generalitzada.

En tot cas li ho recordà un infant  en una excursió. Es veu que no és perdut del tot.(Alguns mots es perden al desapareixer la utilitat o la funció,altres amb l’edat…) Continua →

Per aquí s’utilitzava el concepte en un doble sentit:
– petit insecte aque afectava als grans d’arròs o de blat, en aquest cas, conceptualment seria semblant al fraró ja comentat.
-També en sentit figurat com a sinònim de persona calessa (també ja comentat) Continua →

En Pau el va pescar en una d’aquestes, sempre interessants i singulars entrevistes que Rafel Perelló publica a “centpercent”.

En aquest cas l’entrevistat era el carrioner Pere Blanch Cursach (De ses Talaies) amb el títol “La misèria fa creure i la baldor fa fer grosseries” . Continua →

Una altra paraula que deriva de la conversa sobre la utilitat dels marges en el Sant Llorenç preturístic.

Contà n’Antoni que normalment, quan es feia llenya per al forn la feixaven i la col·locaven sobre una branca més grossa i oberta  que, amb la bístia, es traginava fins a les cases “a la rosseguera”.
Una adaptació o localisme derivat de rossegar

Continua →

Parlàvem  dels marges, de la riquesa dels marges vegetals que volten les finques.. Alguns eren partioners, les soques determinaven fins on es podia arribar.

De banda estatge d’animalons diversos, les visites als marges sempre resultaven profitosos. S’hi podia trobar llenya prima per al forn, una troçada que servis de mànec d’eina o d’arada, i un pal llarg per al gatzoll.
-No saps que és un gatzoll? Continua →

Tal vegada una de les imatges tòpiques  d’un espitrellat, en sigui la imatge del legionari amb la seva presència i fama de mascle alfa.

La modalitat local -el mateix diccionari remet a “espitregar”, recollit també en el “Normatiu”- espitrellat que es presenta es nodreix d’una referència a un escrit de Salvador Galmés. Continua →

-S’altre dia vaig pensar amb tú. Saps un que fa molt de temps que no he sentit: terringo, Pegar un terringo hahaha.
-Espera que si no ho apunt després no les recordo…

Aquestes frases entre l”escomesa i la curta conversa sobre el món i la bolla. Ben aviat ja vam tenir un cotxe al darrera. No ens poguérem allargar més.

Curiosa la diferència entre l’accepció recollida a Manacor i la recollida a Palma. Continua →

No sé ben bé si es pot considerar “mot perdut”. En tot cas entre  l’absolescència programada i el costum d’usar i tirar, les osques dels ganivets no són moda.

Ja sorprèn escoltar el característic so del xiulet dels esmoladors que feien desaparèixer les petites osques de tisores i ganivets.

En negreta s’assenyales les accepcions i expressions més habituals del nostre entorn. Continua →

En el nostre entorn s’utilitza el castellanisme “roncero”, fonamentalment en l’accepció destacada en negreta

L’altre dia, amb paraules manllevades a Mn. Galmés, vam encetar l’afegit “Més hermós seria…“, amb la guia del “Vocabulari de Barbarismes del Català de Mallorca” de Jaume Corbera i Pou.
La paraula que presenta Jaume Ferrer ens vé, idò, com anell al dit. Continua →

Un d’aquells mots singulars, nostres, recollits a la zona, relativament vius i no recollits en el diccionari normatiu.

Hi ha mots “oblidats” que, a vegades, sense saber ben bé perquè, es fan presents. Complexitat de la memòria i del funcionament del cervell. Continua →