Les persones que tenen contacte amb la mar i la pesca no tenen cap dubte sobre el que és un esparrall.

En el nostre entor l’expressió “Està fet un esparrall” és indicador de crescuda forta sense grasses addicionals. (Si fos així en comptes d’esparrall seria “tord”, “pollastre” o “anar bò”).

Però la referència d’avui no té res a veure amb el que s’ha comentat, sinó amb el blat. Temps enrere tothom sembrava el seu blat, per després moldre’l i fer pa. Amb el temps, el blat de la casa s’anava rebordonint, esparrallant-se i llavors s’havia de cercar l’ajuda d’un veïnat per fer permuta de blats. Continua →

Moltes vegades s’ha assenyalat que el DCVB és una meravella, un impagable monument de la nostra cultura.

I a vegades, també, una caixa de sorpreses. Un concepte per a nosaltres -per edat i entorn- tan comú com és la reina de pi sols disposa d’una esquifida descripció i les pertrinents referències bibliogràfiques. Alhora que ens remet a “resina”. Continua →

Es sabut i comentat, les paraules, les expressions varien en funció de les famílies, dels pobles…

“Anar contra la paradella”  i moltes altres són expressions inexistents fins que coneixes la persona que les usa.
Llavors la paraula passa a ser una paraula “sentida” i segons com pot arribar a ser una paraula “usada” Continua →

A vegades, darrera un mot hi trobes sorpreses.

De les diverses accepción que arreplegà Mn. Alcover, una fa referència a Mallorca.
Fa referència al tipus i color de roba.
(També curiòs el sistema de fabricació)

Aquest negre descolorit que sembla gris, en el nostre entorn es deia color “ala de mosca”. Alguns capellans pagesos hi duien la sotana, d’aquest color Continua →

-Està fet un atzero! és expressió que no tenia guardada en la memòria

Segons el tò de pronúncia, de la simpatia que se’n desprèn es podrà determinar a quina de les accepcions fa referència.

(Paraula que no surt en el Normatiu) Continua →

La desconeixia. No recordo haver-la sentida en el nostre entorn familiar. Segurament per definir el “dur la farandola” s’usava curolla o emperrar-se.

Malgrat això, l’accepció 3 consta com a recollida a Manacor, és a dir que és mot ben nostre.

Paraula bella, el Normatiu ens dirigeix a la dansa provençal. Continua →

No deixa de ser curiós. En castellà es diu de la mateixa manera, però el diccionari no el mostra com a castellanisme incorrecte -tampoc apareix en el “Vocabulari de Barbarismes del Català de Mallorca” de Jaume Corbera- sinó en forma de “llenguatge d’argot”.

La nostra generació l’emprava referit a bollles o a altres pagaments però diria que és una paraula en desús. Continua →

De les converses amb altres persones, a vegades, sorgeixen mots oblidats. També passa que unes determinades paraules et porten a altres que s’assemblen pel so o pel seu significat.

Així la proposta de “assarronar”, paraula ben oblidada, ens porta a “tupar”, també amb desús, però més fresca que l’anterior.

De fet -Et tuparé!- va ser una amenaça ben viva de la infantesa dels qui nasquèrem a mitjans del segle passat.

Continua →

Paraula amb desús que, curiosament, encara no havia sortit.

La nostra generació l’usava, fonamentalment, com a retret quan hom es distreia de la tasca que feia (-No badis!, -ets un badoc!)

Si la memòria no mènganya -ai això de la memòria- també s’usava per anomenat aquelles ametles que s’havia retrassat en la seva maduració. Hi havia les ametles normals -amb la clovella seca i bona de llevar, els secalls que s’havien assecat abans d’obrir-se la clovella i els badocs, que encra tenien la clovella verdenca, seria una ametla “encara no oberta”.

Segurament els nostres padrins també usaren la cinquina accepció

Continua →

Era mot molt usat en el nostre entorn (tant que sorprèn que en aquests anys d’atendre la secció encara no haguès sortit).

Emperrar-se, la caparrudesa, sempre té dues orientacions. En sentit positiu orienta vers la tenacitat i la persistència. Però també una part obscura aquella d’aficar la banya en qüestions que no poden portar enlloc.

(Sembla còpia del castella però no surt a la relaci´ó de Barbarismes de Corbera ni en el Normatiu) Continua →

Altres vegades s’ha comentat. Tot el que es diu és dit per algú. Vol dir això que tota dita és condicionada per la persona que la planteja i que no és lliure de manies ni creences.

Les definicions del diccionari responen a la seva època i, a vegades, assenyales definicions que, avui, ens resulten inacceptables, com passa amb la definició del primer refrany. Des de fa temps sabem que les garrotades no corregeixen absolutament res.

“Minyonia d’un infant orfat” de Llorenç Riber, juntament amb “Flor de card” de Salvador Galmés van ser molts anys, i encara són llibre de lectura obligada per conèixer les nostres arrels.

Continua →

–En sé una que, a lo millor, no la sabràs: “es vinyets de Son Pont”.
Així va començar la conversa. Es veu que el vell establit de Son Pont era conformat per molts de petits trossets de terra amb vinya sembrada. I la gent deia que tenia un vinyet a Son Pont.

Posteriorment va desaparèixer la vinya i es van anar agrupant els petits trossets. Ara res es sembla al que abans hi havia.

Entre el concepte que mostren els diccionaris i la parla local, hi havia, idò, un gran biaix. No sabem ara si era irònic o deformat. Continua →

De les diverses accepcions, la més usual en el nostre entornn’és la tercera, la part lateral d’un portal o d’una finestra.

A més, és una del milenar de paraules del DCVB que fan referència a Flor de card de Salvador Galmés. Continua →

Segurament no es pot considerar mot perduts, en tot cas amb cert desús substituit pel diminutiu “canet”

En el nostre entorn quissó o quissona eren els cans joves, que encara no havien acabar de créixer

El diccionari mostra altres accepcions. Continua →

He re reconèixer que el concepte existent en el meu imaginari i el que mostra el diccionari no tenen res a veure.

Si m´ho haguéssin demanat hauria dit que una burea era una malura, idò no.

En tot cas la descripció de l’Alcover-Moll (el normatiu no tecull la paraula) és mostra amb dues curtes accepcions. Continua →

Un d’aquell singulars mots en que el diccionari normatiu mostra més accepcions que no el DCVB.

Tora la part marinera de la paraula, no es del nostre entorn que som de terra i molts d’anys amb el viure d’esquena a la mar.

Si mes no en el meu entorn familiar la falca era sinònim de tascó si era de fusta. Per exemple els maresos es travaven i es nivellaven amb tascons. Per fer estelles es solia emprar una falca de ferro. Continua →

Segurament no es pot considerar mot perdut, en tot cas en desús.  Per a la gent de certa edat és sinònim de mal fet o mal acabat (referits a feina). També de bast i mal parlat si es fa referit a determinades expressions alienes.

A tall d’exemple, per a bona part de les persones les cançons dels darrers dies acostumen a ser grolleres. Continua →

L’entrada del diccionari és curta. No mostra referències, ni traduccions, ni refranys….

Simplement la traducció, excrement. Una manera fina de dir merda.

Un indicador de la salut de persones i animals. I també de la terra. El temps de descomposició de la fema dels animals i la manera en que es fa, és indicadora de la salut de la terra, dels microorganismes existens a fora vila. Continua →