Al llarg de molts anys va ser paraula ben viva en la parla llorencina.

A fora vila, moltes cases, tenien una vaca,  cabreso ovelles per poder disposar de llet fresca. Amb el sobrant de la llet, bona part de les families que tenien algun d’aquests animals provaven de fer formatge.

Val a dir que no sempre sortia bé, però…al quallar la llet i passar-la pel fogasser sortia el serigot del qual, altra vegada encalentit, en sortia el brossat.

Tot un procés, lent i pacient d’èpoques pàssades.

(Paraula no recollida en el normatiu)

Continua →

Una altra paraula agrícola, lligada a la feina amb tracció animal. Es així que deixa de ser útil i es perd Continua →

Aquí en diem “tornai”

Mot agrícola, ben viu fins en els anys cinquanta o seixanta del segle passat. Després la motorització de fora vila canviaria usos, costums, i també el vocabulari.. Continua →

Tant el mot com l’objecte pertanyen a un  Sant Llorenç perdut.
Les partaules perdudes també son indicadors clars del canvi i la transformació cultural que estem vivint.

Fins en el segle passat, lacaça era un art i també recurs de pervivència. La majoria de cases, a fora vila disposaven de cans caçadors i d’una fura. La sendera era una xarxa, de sil que es posava a forats o portells per recuperar una peça. Els cans eivissencs encalçaven llebres i la sendera era en el portell. Si anacen de conills i s’ecavaven, la sendera anava davant el forat i la fura els treia. Continua →

N’Antoni, al mostrar-me la fotografia, em va demanar el nom, no el vaig saber.

Vam fer suposicions fins que ho vam demanar a na Francisca “Meca”, que va exercir tota o bona part de la seva vida laboral en un  taller de brodats. No va haver de mensar gens. “munyeca”, es diu munyeca.!

Paraula ben viva, si mes no fins 1974, en el nostre entorn Continua →

Les persones que tenen contacte amb la mar i la pesca no tenen cap dubte sobre el que és un esparrall.

En el nostre entor l’expressió “Està fet un esparrall” és indicador de crescuda forta sense grasses addicionals. (Si fos així en comptes d’esparrall seria “tord”, “pollastre” o “anar bò”).

Però la referència d’avui no té res a veure amb el que s’ha comentat, sinó amb el blat. Temps enrere tothom sembrava el seu blat, per després moldre’l i fer pa. Amb el temps, el blat de la casa s’anava rebordonint, esparrallant-se i llavors s’havia de cercar l’ajuda d’un veïnat per fer permuta de blats. Continua →

Moltes vegades s’ha assenyalat que el DCVB és una meravella, un impagable monument de la nostra cultura.

I a vegades, també, una caixa de sorpreses. Un concepte per a nosaltres -per edat i entorn- tan comú com és la reina de pi sols disposa d’una esquifida descripció i les pertrinents referències bibliogràfiques. Alhora que ens remet a “resina”. Continua →

Es sabut i comentat, les paraules, les expressions varien en funció de les famílies, dels pobles…

“Anar contra la paradella”  i moltes altres són expressions inexistents fins que coneixes la persona que les usa.
Llavors la paraula passa a ser una paraula “sentida” i segons com pot arribar a ser una paraula “usada” Continua →

A vegades, darrera un mot hi trobes sorpreses.

De les diverses accepción que arreplegà Mn. Alcover, una fa referència a Mallorca.
Fa referència al tipus i color de roba.
(També curiòs el sistema de fabricació)

Aquest negre descolorit que sembla gris, en el nostre entorn es deia color “ala de mosca”. Alguns capellans pagesos hi duien la sotana, d’aquest color Continua →

-Està fet un atzero! és expressió que no tenia guardada en la memòria

Segons el tò de pronúncia, de la simpatia que se’n desprèn es podrà determinar a quina de les accepcions fa referència.

(Paraula que no surt en el Normatiu) Continua →

La desconeixia. No recordo haver-la sentida en el nostre entorn familiar. Segurament per definir el “dur la farandola” s’usava curolla o emperrar-se.

Malgrat això, l’accepció 3 consta com a recollida a Manacor, és a dir que és mot ben nostre.

Paraula bella, el Normatiu ens dirigeix a la dansa provençal. Continua →

No deixa de ser curiós. En castellà es diu de la mateixa manera, però el diccionari no el mostra com a castellanisme incorrecte -tampoc apareix en el “Vocabulari de Barbarismes del Català de Mallorca” de Jaume Corbera- sinó en forma de “llenguatge d’argot”.

La nostra generació l’emprava referit a bollles o a altres pagaments però diria que és una paraula en desús. Continua →

De les converses amb altres persones, a vegades, sorgeixen mots oblidats. També passa que unes determinades paraules et porten a altres que s’assemblen pel so o pel seu significat.

Així la proposta de “assarronar”, paraula ben oblidada, ens porta a “tupar”, també amb desús, però més fresca que l’anterior.

De fet -Et tuparé!- va ser una amenaça ben viva de la infantesa dels qui nasquèrem a mitjans del segle passat.

Continua →

Paraula amb desús que, curiosament, encara no havia sortit.

La nostra generació l’usava, fonamentalment, com a retret quan hom es distreia de la tasca que feia (-No badis!, -ets un badoc!)

Si la memòria no mènganya -ai això de la memòria- també s’usava per anomenat aquelles ametles que s’havia retrassat en la seva maduració. Hi havia les ametles normals -amb la clovella seca i bona de llevar, els secalls que s’havien assecat abans d’obrir-se la clovella i els badocs, que encra tenien la clovella verdenca, seria una ametla “encara no oberta”.

Segurament els nostres padrins també usaren la cinquina accepció

Continua →

Era mot molt usat en el nostre entorn (tant que sorprèn que en aquests anys d’atendre la secció encara no haguès sortit).

Emperrar-se, la caparrudesa, sempre té dues orientacions. En sentit positiu orienta vers la tenacitat i la persistència. Però també una part obscura aquella d’aficar la banya en qüestions que no poden portar enlloc.

(Sembla còpia del castella però no surt a la relaci´ó de Barbarismes de Corbera ni en el Normatiu) Continua →