I no, no ens referim a doblers. De fet, és una nova proposta de Pep Lluís Soler, que l’altre dia fent feina amb els seus infants va veure com es deia el castellanisme arandela (no només a ca seva, quasi per tot) substituint la paraula pròpia que sempre havíem tingut poer aquí (dineret) quan ens referíem a aquesta peça en concret. Continua
No recordo si va ser un envit de n’Antoni Pascual o si va sorgir de forma espontània en la conversa, quan es parlava d’oficis perduts i de la singular olor que feien els tallers dels sabaters.
El sentit de l’olfacte és de llarga memòria. Segurament no la sabriem descriure però de seguida que sentim una olor singular la recordam i, generalment la podem localitzar, recordar els moments en que la vam sentir..
Cerol, un mot de diverses accepcions. Continua
A qui no li han pegat una bona cembeiola alguna vegada… Però així i tot no he estat capaç de trobar la paraula al al diccionari, segurament per la deformació que ha anat sofrint històricament el mot (segurament derivat de ceba, que igualment pot voler dir “hòstia o cop violent”).
Si bé és ver que de cada pic és substituït més per mots de caràcter més general encara és una paraula que se pot sentir de tant en tant. Continua
Va sortir a la conversa parlant d’abelles i de caseres. De passa el va amollar n’Antoni mentre explicava el concepte d’embuinar.
He de confessar que les abelles i la comunicació humana són temes que m’apassionen. No en sé res de res, però al guaitar-hi em deixen estafaril·lat.
I més ara que per allò de la biomimètica organitzacional es posen com exemple del funcionament de les empreses avançades. Continua
I no, no me referesc al nom propi, sinó que a un mot antic referit a” nin petit bell” (en sentit d’àngel en moltes ocasions). Personalment és un mot que tenia apuntat que no utilitzo i no crec haver sentit mai. Però l’he trobat al diccionari Alcover-Moll (amb certes reminiscències religioses), senyal que devia existir i fins i tot en sentit gastronòmic. Continua
Es un d’aquests mots singulars que n’Antoni, adesiara, ens presenta rere l’esperat ” -I voltros que sabeu que és…”
Rere la paraula en ve la descripció: “abans s’aprofitava una soca buida o es feia una casera de canya per tenir-hi abelles, en tots els casos s’havien b’embuinar -mescla de terra i buina de vaca- per tapar els foradins. Es tapaven els dos caps, amb fonells, amb una post. normalment de figuera, feta per a tal funció; a la de davant hi deixaven els forats, de mida estudiada perque les abelles poguessen entrar i sortir…” Continua
Un temps en què l’elegància regnava més en el llenguatge de la societat (alguns potser li diran puritanisme) existia aquesta curiosa paraula (salades!) per expressar disgust o desplaer. Ara segurament sentiríem coses més gruixudes que ens abstendrem de reproduir aquí. Continua
Era mot molt utilitzat en el món agricola. “Tenir llecor”, “terra llecorada” era sinònim de terra viva, curada amb fems, amb materia orgànica.
La terra llecorada, amb bona llecor, era indispensable per a fer fruites i hortalisses d’estiu: pèbres, tomàtigues, melons… Continua
Fruita que no es ven al supermercat, fruita que es desconeix. Això és el que passa amb moltes generacions que ara van pujant, de cada cop més poc foravileres i dependents del mercat, que fruites que no es venen generalment passen a l’oblid. És el cas de les serves, un fruit molt parescut a les nesples per la seva aspresa, que no compta amb una gran acceptació i per això segurament no es ven i el jovent ja desconeix. Continua
Emprant la veu dialectal “llaurador”, segurament no s’hauria de considerar mot perdut. Encara hi ha algunes botigues, poques, que en tenen un a cada sac de gra o de llegum per vendre a granel.
Al posar-se de moda els productes envasats, es perd bona part de la feina dels lliuradors.
Segurament per qüestió d’economia de feina els lliuradors no tornaran, encara que, des d’una perspectiva de medi ambient siguin ben convenients.
En tot cas, inacceptable són les fruites amb pell, com els plàtans, servits e una palangana de poliuretà o “suro blanc” i tapats amb plàstic.
Continua
Potser per la desespecialització d’aquest ofici (ja engoblat dins el de ferrer en general), però molta gent de generacions més recents ja desconeix el mot “serraller”. Continua
Es part de la màgia dels mots. El que per un és possiblement un mot perdut, per altres és ben viu.
Bona part de ler presones que gaudeixen de velles cases saben bé que és un cossi. De fet el tenen omnipresent vora la fonanya, mig inserit en la gruixuda paret de pedres. Encara que, a dir ver, atesa la seva inutilitat, molts d’ells han anat desapareixent. Si un s’espatlla ja no es reposa. El camí fàcil, malgrat la bellesa de l’objecte és la desaparició.
Mot de moltes accepcions. Aquí era popular la primera.
Continua
El company de revista Tomàs Martínez ens fa arribar la següent aportació: catxet (referit al món de la medicina). Personalment no el coneixia i és que com me va dir ell “saps quen ets de jove…”. De totes maneres també és un mot bastant especialitzat. Continua
Un instrument en desús és igual a mot perdut. Els fanals, amb l’avenç de la tecnologia, primer amb llanternes o piles i ara directament amb el mòbil, ja no resulten útils.
Tampoc ja ningú no dorm en els sostres, ni tan sols hi ha sostres!. “Fanal de sostre” era el mot que aportà n’Antoni. El diccionari no concreta.
L’estructura de l’humil fanal, resulta tan senzilla com enginyosa.
Continua
De jove sentia a dir expressions divertides com: “Aquell duia una sól·lera l’altre vespre…” o “Li va pegar una sól·lera a mig camí i ja no va arribar”. Ara ja se sent més borratxera, “pájara”… Continua
Ja no s’usen els “orinals”, abans anomenats bací..
I això per fer referència sols a una de les accepcions.
Conforma una evidència més de la màgia de les paraules. Segons el context on surt el mot, pot significar una cosa o altra. Continua
En la conversa de cafà, a vegades, una idea despert la curiositat d’altres persones (com va passar amb “la retxeda daurada dels picarols”) i provoca investigació i debat. Altres vegades la idea plantejada a manera de provocació no despert més interès que la dels mots perduts.
Va passar amb el “llum d’encrulla” un mot ben viu fins a l’aparició de la electricitat a les viles -1914 a Sant Llorenç- i de sistemes més moders i lluminosos com els llums de carbur a fora vila. Continua
Un mot guapo que de cada pic sent menys (i això que a la gent li continua penjant el moc pel nas ben igual que fa cent anys) és el de sorell, substitüit pel castellà moco. Continua
Aquesta vegada la vam agafar al vol.
N’Antoni parlava de figueres. Més concretament de jardins de figueres que han acabat en un no-res i on sols hi queda algun escarxell.
Una de les accepcions, concretament la tercera fa referència a una cosa magre, mal endreçada tot agafant una frase de Mn. Salvador Galmés “En això de dides, un escarxell torna una dama”
Curiosa la descripció de l’accepció. Es veu que ni el DCVB s’allibera de les “naturalitzades” fórmules patriarcals. Continua
Després d’un mes d’absència (tanta sort de la constància del company de secció Guillem Pont) retorn amb un mot que potser no sigui del tot perdut, però sí en desús. Curiosament el vaig apuntar a la meva llista no tant per la utilitat que té al món de la pagesia sinó que per com s’usava a casa meva per guardar-hi mu mare les agulles per cosir. Record, però, que igualment com diu el diccionari era “una peça de llatra de palma, de forma rodona i amb dues anses” (a més en el cas de ca meva estava forrada per una tela de dins, supòs que perquè les agulles no sortissin `pels forats de la palma). Alcover-Moll, en canvi, li dona un ús més pagès i afegeix que “ serveix per a aplegar i transportar agranadures, palla i altres residus”.
Que s’usàs per agulles a ca meva és cosa particular nostra (un invent adaptat de mu mare) o sabeu si és més general? Continua