Va sortir a la conversa de forma espontània. Parlàvem de la relació de les persones amb els animals en el sí de la nostra pagesia. Com sol passar per tot hi ha de tot. Hi havia persones molt respectuoses però també hi havia maltracte animal; persones que pegaven als animals.

Va ser així que va sorgir la llarga relació de corretjades i dels correigs que usava cada professió. Alguns els substituïen per llandera de tambor: el pareller llardera llarga i bastó curt, també el porquer, el pastor de l’altura del gaiato, l’oguer amb el bastó més alt, la madona, bastó i llandereta curta… Continua →

Parlàvem de melons. De la bona anyada que n’ha tret de l’hortet de Hadú (-Bona terra!).
-A cada caüll hi sembr dos pinyols un poc separats! assenyalà mentre explicava els secrets de tal producció.

Caüll és un mot local. Es relaciona en el DCVB, però no surt en el Normatiu (DIEC2). Fa part, idò, de les paraules d’ús limitat, però vives en el nostre entorn. Continua →

No recordava haver-la sentida mai (i això que ma mare va cosir bruses al llarg de molts anys). En canvi na Caterina sí que l’havia sentida i usada.

La pronuncia escurça el mot que passa a ser, segons zones i famílies “xilleró” o “xelleró”.
Utilitzada en la confecció de camises i vestits, fins fa poc, era paraula usada, fonamentalment, per sastres i modistes. Continua →

Mot que fa part de la “màgia -o desconeixement- de les paraules”: no apareix a cap dels diccionaris consultats.

Mot recordat. Na Francisca de Son Berga, fa anys, en va presentar un plat a “Els poetes i la Memòria Històrica” -normalment acompanyat de les “Llunetes” de na Xisca i el cava- que fa part de les festes patronals. Són els darrers que he tastat. (Serveixin aquests mots de recordança i homenatge) Continua →

Mot ben curiós. Usat abans en la parla local. L’Alcover-Moll el mostra però adverteix que és un castellanisme. No surt, idò en el diccionari normatiu.

Es relaciona en el  “Vocabulari de Barbarismes del Català de Mallorca” de Jaume Corbera i Pou on s’assenyala les paraules que el podrien substituir. Algunes també ben nostres com: endiumenjar i empiular.

Altres sinònims -que jo no havia sentit usar aquí- són: encitronar, empollastrir, empolainar, enllimonar i  espinzellar. Continua →

Segurament encara l’empra molta gent però diriem que porta camí de perdre’s al ser substituit pel castellanisme “tropessar”

El nostre molt local  “sopegar” a diferència de “ensopegar” o del sinònim “travelar” no surt en el normatiu. Resta, idò, com a paraula marginal o d’ambit local (en altres indrets de l’Illa usen normalment “travelar”). Continua →

Va sortir a la conversa parlant d’abelles i de caseres. De passa el va amollar n’Antoni mentre explicava el concepte d’embuinar.

He de confessar que les abelles i la comunicació humana són temes que m’apassionen. No en sé res de res, però al guaitar-hi em deixen estafaril·lat.

I més ara que per allò de la biomimètica organitzacional es posen com exemple del funcionament de les empreses avançades. Continua →

Un instrument en desús és igual a mot perdut. Els fanals, amb l’avenç de la tecnologia, primer amb llanternes o piles i ara directament amb el mòbil, ja no resulten útils.

Tampoc ja ningú no dorm en els sostres, ni tan sols hi ha sostres!. “Fanal de sostre” era el mot que aportà n’Antoni. El diccionari no concreta.

L’estructura de l’humil fanal, resulta tan senzilla com enginyosa.
Continua →

Ja no s’usen els “orinals”, abans anomenats bací..
I això per fer referència sols a una de les accepcions.
Conforma una evidència més de la màgia de les paraules. Segons el context on surt el mot, pot significar una cosa o altra. Continua →

En la conversa de cafà, a vegades, una idea despert la curiositat d’altres persones (com va passar amb “la retxeda daurada dels picarols”) i provoca investigació i debat. Altres vegades la idea plantejada a manera de provocació no despert més interès que la dels mots perduts.

Va passar amb el “llum d’encrulla” un mot ben viu fins a l’aparició de la electricitat a les viles -1914 a Sant Llorenç- i de sistemes més moders i lluminosos com els llums de carbur a fora vila. Continua →

Aquesta vegada la vam agafar al vol.
N’Antoni parlava de figueres. Més concretament de jardins de figueres que han acabat en un no-res i on sols hi queda algun escarxell.

Una de les accepcions, concretament la tercera fa referència a una cosa magre, mal endreçada tot agafant una frase de Mn. Salvador Galmés “En això de dides, un escarxell torna una dama”

Curiosa la descripció de l’accepció. Es veu que ni el DCVB s’allibera de les “naturalitzades” fórmules patriarcals. Continua →

-És una paraula que m’agrada: sonora, curta, contundent…m’agrada!. La germana de sa meva padrina sempra anava al trast a culejar, ara sempre diem solar.

Si fa no fa, amb aquestes paraules na Margalida ens recordava el mot en desús. Un mot carregat d’accepcions.

(En negreta l’accepció usada en el nostre entorn, sinònim de solar). Continua →

L’entrada es podria titular “la màgia dels mots” o “com el significat de les paraules varia segons l’àmbit familiar”.

Fa quatre anys, a la descripció de mot “barquerer”   sortgit en una conversa entre agesos, se’n va destacar una de les accepcions: la part en espècie que s’emportaven els missatges.

Avui voldria enfocar el significat que més havia sentit a casa, referit als fills d’una família. Continua →

Vet aquí un mot curiós.
Segurament tots coneixem persones que, gairebé sempre, “van de bòlit”, altrament dit “a esclata bufetes”. Una manera de dir que van estressades, agobiades, que tenen més tasca de la que poden realitzar.
Es ben viva una de les accepcions, i perdudes les altres.

En l’Alcover-Moll surt la paraula “bòlit”, sempre recollida a terres peninsulars i referida al bastonet d’un joc infantil. Si es segueix la veu “anar” tampoc he vist referència a  “anar de bòlit”.
En aquest cas és el normatiu que aporta el concepte habitual del mot referit al fer per fer. Continua →

Certament la paraula és molt usada…però no en el sentit que volem destacar.

En una d’aquestes converses habitual amb n’Antoni Pascual -després de l’anècdota aquella de que la seva padrina l’enviava a la botoga a comprar un bòtil de vi-, també comentà que altres vegades la seva padrina li donava un setrill i l’enviava a comprar “una petita d’oli“.

Mirant en el diccionari, vertader tresor, trobàrem l’accepció (destacada en negreta) Continua →

N’Antoni no dissimula la seva satisfacció -Després de molts de dies te’n duc una! – I quina és?….-Bòtil!.
Deixa passar uns segons i segueix -Sa meva padrina me donava una botella ampla d’abaix, amb coll larg i tap de vidre i em deia: vés a cercar un bòtil de vi; anava a Ca Na Pisca, tenien un botot amb un grifo i un plat en terra i omplien es bòtil…

(En negreta també s’assenyalen altres accepcions conegudes en el nostre entorn) Continua →

Tots en som una mica. Uns més que no els altres.
Pensam tenir raó, alcem la veu, desitjam imposar el nostre criteri…
A vegades ens enfadam per petites coises sense importància…
Treiem el geni, som geniüts.

Paraula que també surt en el Normatiu. Continua →

-Et fotré una morma que et faré tornar xoroi.
Era una de les amenaces infantils/juvenils de principis dels anys seixanta del segle passat.
Segurament qui l’emetia no en sabia el seu significat exacte.
Segurament el receptor era més sensible a l’expressió no verbal -el tò de veu i la cara d’enfadament- i a l’edat de l’emissor que no al sentit estricte de l’amenaça. Continua →

Segurament si trescàssim les cases de Sant Llorenç encara en trobaríem alguna, o més d’una, a manera d’ornament bell però inútil.

Abans de l’electricitat i de les energies renovables, abans dels sonors llums de butà, abans dels olorosos llums de carbur…hi havia els llums d’oli i les llumeneres. Tothom disposava de llum d’oli, però no tothom podia gaudir d’una espectacular i brillant llumenera de llautó.

A vegades, comprar una llumenera era part de la dot -caixada en deien per aquí- que un dels dos nuvis aportava  al matrimoni. Continua →

Es un d’aquell mots que, sense ésser perduts del tot, s’usa poc i, a més en el nostre entorn,  s’una de manera limitada. en general, sols en la sisena de les accepcions. Continua →