L’avantatge d’escoltar el parlar de les persones de certa edat. N’Antoni “Cus” va parlar d’engronyo. Quan quan poses el mot en recerca apareix engronyonir que remet a engrunyonir-se.
També apareix en el normatiu (Diec2) amb el significat “Un mecanisme, moure’s més feixugament per haver-s’hi posat pols, fet rovell, etc.” Continua
L’ha engospat!, es deia quan es tirava un tos de pa a l’aire i el ca l’agafava sense deixar que arribás a terra.
També es pot sentir aplicar a idees o paraules quan l’interlocutor, sense gaire explicacions, ho entén a la primera.
Ara els cans no mengen pa i, en tot cas, “engospar” s’ha anat substituint per “agafar” o per -encara més dissortat- “pillar”.
Una imatge d’una lluna plena, sobre les cases de colors que donen l’esquena al torrent. A entrada de fosca quan tot es difumina però hi és, agafant una mena d’existència naïf. Sobre aquest cel obscur il·luminat de lluna, una frase amb pretensions.. Continua
Ens van regalar unes queumes o borses de roba ornades amb paraules singulars. Una d’elles portava el present mot “suara”
El suara és just al costat de l’ara una mica més envant o més arrere. En el nostre entorn l’havia sentit més referit a temps passat. Suara se n’ha anat en el sentit de just se n’acaba d’anar.
El normatiu ho indica com “ara mateix o fa poc”
A més sona bé. Suara i sembla de llengua estranya. Continua
Encara temps de raïm. No és un mot perdut del tot. Fa part d’aquells que “es van perdent”. En la conversa habitual generalitzada es va substituint per tros, brot, bocí…
Paraula bella i específica
Bella paraula. Molt usada per la generació que ens precedeix i ben poc per la que ens segueix.
De la conversa de cafè mantinguda avui matí se’n podria deduir que en alguns entorns familiars s’utilitzava fonamentalment en la primera de les accepcions, mentre que en altres entorns s’usava la segona. La bellesa de la parla! (de cada dia més en perill). Continua
El concepte a vegades surt en els vells contractes d’arrendament de les possessions (per allò de “…2 parells de capons, un parell de pollastres, un moltó i un anyell, un quintar de formatge…”
En la parla jo no le sentit mai. Per aqui al mascle de l’ovella li diem el xot (en altres indrets el coneixen també com merdà).En tot cas,els nombrosos refranys que es relacionen evidencien el seu ús. Continua
El refrany “No es mou fulla que Déu no vulla” o la frase que va enviar Joan Umbert “on es vulla es fa un pecat“. La lletra de la sibil·la “…de l’infern nos vulla guardar…” i el record de converses amb gent gran (el meu padrí i els seus germans tendrien, ara, a l’entorn dels cent-trenta anys) amb els seus “quesvulla” (qualsevol cosa) o “on es vulla” (a qualsevol indret) es poden considerar testimonis d’un mot ben perdut i considerat arcaic..
Els motius de la pèrdua i l’evolució del mot ja és cosa de filòlegs. Continua
De la llista de mots perduts pendents de publicar, atès que avui és el dissabte de la Mare de Déu, n’he cercar un que tengués alguna relació amb la festa.
Fer-se sa clenxa s’ha anat substituint per pentinar-se.
Sabates netes i clenxa ben feta, elements imprecindibles, deien abans, en qualsevol festa. Continua
Com no podia ser d’altra manera perquè encara és viu, en Pau Quina el té a la llista del malnoms (Quina,P.(2005). “Els malnoms de Sant Llorenç”. Sant Llorenç: Flor de Card -Pou Vell núm.7-)
Però, ara i aquí, es vol retre recordança tant a la realització amb la plana o ribot de fuster, -en bona part perduda-, com a lús, múltiple, que s’acostumava a fer-ne: des de llit per a la gàbia dels conills o el nieró de les galines, passant per l’encenall del foc, o com a fregall, mesclat amb serradís, per a les rajoles de ciment polit que es posaren de moda en els anys cinquanta i seixanta en substitució del tradicional trespol de calç i grava. Continua
S’ha de considerar mot perdut perquè, avui, ningú ja es dedica a escoar res. I en tot cas es consideraria maltracte animal.
Mirant les accepcions que mostra el DCVB veurem que les nostres arrels no són tan primmirades: escoaven cans, ovelles, galines, dragons, cebes, raïms…
He hagut de patir les molèsties d’una unglera -no confondre amb panadís, també perdut- per adonar-me’n que el mot és perdut.
Es tema estudiat i sabut quan dues llengues comparteixen un mateix territori, si no s’adapten mesures de compensació, la gran es va menjant la petita. Basta veure -filòlegs a banda- l’enfilall de castellanismes que, de forma inconscient i diària, normalment empram. Continua
Ara mateix, temps teòric de collita d’ametles, encara vigent en altres indrets de l’Illa.
S’ha dit altres vegades, els mots, com els objectes van lligats a la utilitat. El concepte secall, a nivell locals molts anys lligat a la tercera de les accepcions ha perdut vigència perquè al no haver-hi ametlers per collir-hi ametles, no cal separar els secalls. Els secalls sense bessó o de bessó molt prim, desvirtuaven la prova que s’acostumava a fer per determinar el preu. Per això es retiraven. Continua
L’imaginari de les Festes Patronals pot portar, també, als jocs infantils, Al rompre olles i la posterior aferra-pilla dels caramels i objectes de l’olla.
Però com bé comenta Rafel Duran a la Imatge de les “corregudes de cintes” (Fotos antigues de Sant Llorenç des Cardassar) que surt a la portada del programa de les festes d’enguany, el costum canvien: “Fixau-vos en la quantitat de nins i l’absència d’adults, en l’al.lotea que seu damunt la paret del Lloc Sagrat,” Continua
A vegades una mateixa paraula és proposada per varis lectors de la secció. Tal és el cas. A vegades pronunciat batcollada o betcollada (aquesta darrera potser la més usada en el nostre entorn).
Semblant acció és coneguta també per clatellada o clotellada Continua
“Per Sant Llorenç, figues a querns”
Però que és un quern? El refrany mostra que era -així en passat- una paraula ben viva. Per Sant Llorenç es podien collir de quatre en quatre. Continua
Sortosament, si mes no en el nostre entorn, resta lluny el temps de la fam. Des de fa anys no es sent parlar d’espectaculars panxades, d’aquelles singulars i pantagruèliques, però alguns encara n’hem pogut veure alguna, si més no em part. I molts sentir contar alguna eixida de menjar de forma exagerada, sobre tot referit al dinar/sopar de matances. Hi havia persones que, aprofitant l’avinentesa, eren capaços de menjar-ne tres o quatre plats d’arròs i… faràs nyoc!, no has de fer nyoc!
Per extensió “ha fet nyoc!” es diu, encara ara, d’aquell que ha sobrepassat les expectatives en alguns dels àmbits de la vida. Continua
Després de les suposicions, idò aclarit el mot!. Res de “pan tafana”.
Pantafena és una de les més de vuitanta maneres d’anomenar col·loquialment la vulva (Janer Manial a “Sexe i cultura a Mallorca: El Cançoner”)
Encarar-se al mot, d’entrada desconegut, ha resultat com obrir un meló, dolç i en el punt exacte de maduració.
No surt en el diccionari.
Per extensió també s’aplica a qualsevol cosa desmesurada i ostentosa; des d’una merdassa al desgavell: urbanístic, social…
En aquest cas les aportacions dels lectors han possibilitat la modificació radical de l’entrada. Gràcies.
En la primera de les eccepcions, ben habitual i molt usat per les generacions que ens precedeixen. Ara en el nostre entorn, és pot considerar d’ús residual.
Posa-hi esment si vols que surti bé
Terdràs esment de sa nina mentre jo faig…
Es que no hi tens gens d’esment! (Quan t’ha caigut un objecte)
Té molt d’esment! (Referit a un animal que cuida les o la cria)
El mot, en la segona de les accepcions i en determinats entorns, escara és ben viu.
Feia temps que no l’havia sentit, però en el segle passat era ben habitual. A més s’utilitzava en les tres accepcions.
El Diccionari mostra la curiositat de que, en primera accepció és estesa per tot el territori de la llengua. En la segona de les accepcions es redueix a les Illes Balears. I en la tercera a Mallorca i Menorca.