El diari arabalears.cat publica una entrevista de Maria Catany a n’Adrià Sancho Oliver sobre la seva feina i la marca “De sa Roqueta”.
Explica la filosofia de vida del creador de les conegudes motxilles
(Imatge de l’entrevista)
Segurament encara l’empra molta gent però diriem que porta camí de perdre’s al ser substituit pel castellanisme “tropessar”
El nostre molt local “sopegar” a diferència de “ensopegar” o del sinònim “travelar” no surt en el normatiu. Resta, idò, com a paraula marginal o d’ambit local (en altres indrets de l’Illa usen normalment “travelar”). Continua
L’actualitat porta a parlar, a enfocar, avui, la calor i el canvi climàtic,
Un canvi suau però constant que, des de fa anys, s’ha anat amagant rere interessos econòmics i la incapacitat de prendre les corresponents decisions polítiques. Continua
A l’estiu aquí acostuma a fer calor, ho sabem. Abans de la proliferació d’aires condicionats, que també tenen un alt cost ecològic, hi havia persones que, obrint els portal de davant i darrera, posaven el matalàs al terra en mig de la casa per poder dormir.
Una altra obvietat es que la calor rabiosa s’avança en el calendari i s’esten per tot Europa. Continua
No recordo si va ser un envit de n’Antoni Pascual o si va sorgir de forma espontània en la conversa, quan es parlava d’oficis perduts i de la singular olor que feien els tallers dels sabaters.
El sentit de l’olfacte és de llarga memòria. Segurament no la sabriem descriure però de seguida que sentim una olor singular la recordam i, generalment la podem localitzar, recordar els moments en que la vam sentir..
Cerol, un mot de diverses accepcions. Continua
Va sortir a la conversa parlant d’abelles i de caseres. De passa el va amollar n’Antoni mentre explicava el concepte d’embuinar.
He de confessar que les abelles i la comunicació humana són temes que m’apassionen. No en sé res de res, però al guaitar-hi em deixen estafaril·lat.
I més ara que per allò de la biomimètica organitzacional es posen com exemple del funcionament de les empreses avançades. Continua
“Aqueix vell mur, ressec de temps enrera,
riu ara, endiumenjat de taparera,
com si un armix de neu hi hagués florit,
i amb un clapeig de porpra florejada,
que un antic jardiner hi té arrelada,
i es folga que la mirin fit a fit” (Marià Villangómez)
La taparera (Capparis spinosa) és una planta ben singular, tant per la bellesa de les seves flors com per la utilitat de les seves poncelles (tàperes) o pels seus fruits (taperots)
Planta de llarga floració -d’abril a setembre- que es pot fer a qualsevol indret. Te preferència per les escletxes de les velles murades (espectaculars les d’Eivissa) i pels penyalars (com els del port de Ciutadella). Continua
Un petit comentari derivat d’una conversa de cafè de l’altre dia.
Acaba amb preguntes sense resposta
Es un d’aquests mots singulars que n’Antoni, adesiara, ens presenta rere l’esperat ” -I voltros que sabeu que és…”
Rere la paraula en ve la descripció: “abans s’aprofitava una soca buida o es feia una casera de canya per tenir-hi abelles, en tots els casos s’havien b’embuinar -mescla de terra i buina de vaca- per tapar els foradins. Es tapaven els dos caps, amb fonells, amb una post. normalment de figuera, feta per a tal funció; a la de davant hi deixaven els forats, de mida estudiada perque les abelles poguessen entrar i sortir…” Continua
L’altre dia (de pagès) vaig tenir ocasió de visitar les instal·lacions del projecte T’estim. Un projecte de l’Estel de Llevant que complementa el Viver Bio Estel de Llevant, on s’hi poden trobar planters diversos.
Certament hi ha molt per aprendre, re-mirar i valorar.! Continua
Era mot molt utilitzat en el món agricola. “Tenir llecor”, “terra llecorada” era sinònim de terra viva, curada amb fems, amb materia orgànica.
La terra llecorada, amb bona llecor, era indispensable per a fer fruites i hortalisses d’estiu: pèbres, tomàtigues, melons… Continua
Clàudia Darder en el diari arabalears,.cat publica una entrevista a Miquel Montoro, ara a Amèrica convidat per EduCaixa.
Segons diiu, s’enyora una mica.
Imatge de l’arabalears.cat
No hi ha informació neutre, per això tots els articles, tots, tots són d’opinió. Intenten mostrar una “suposada realitat” segons el filtre del periodista, del paginador, del director….
Malgrat aquesta evidència es coneix amb el nom d’article d’opinió aquell que fan, de forma regular, determinats col·laboradors habituals del diari.
Ara i aquí vull fer referència a aquests darrers que vaig llegir ahir. Unes petites conclusions.
Emprant la veu dialectal “llaurador”, segurament no s’hauria de considerar mot perdut. Encara hi ha algunes botigues, poques, que en tenen un a cada sac de gra o de llegum per vendre a granel.
Al posar-se de moda els productes envasats, es perd bona part de la feina dels lliuradors.
Segurament per qüestió d’economia de feina els lliuradors no tornaran, encara que, des d’una perspectiva de medi ambient siguin ben convenients.
En tot cas, inacceptable són les fruites amb pell, com els plàtans, servits e una palangana de poliuretà o “suro blanc” i tapats amb plàstic.
Continua
La perspectiva dels anys dona informacions sobre els diversos relats als quals ens aferram les persones la nostra vida, marcada per decisions i circumstàncies.
El nostre relat és el bò i al compartir-ne, amb altres persones, determinats aspectes i creences, l’assentam i li atorgam més força. Es així, però…no podria ser d’altra manera?
Per què les hores, segons les feines, han de tenir preus tan diferenciats?. Continua
Tenim marcats models, tant del pensar com del fer. Sembla que, la majoria, inculcats en una primera infància. Models que obeeixen a les “necessitats” i modes del moment. No ho qüestionam, amb un “és així” o un “m’agrada” justificam el que consideram que està bé.
De l’orgull dels solcs drets s’ha passat a la terra cuidada -llaurada i sense herbes- i sobreexplotada -quanta més producció millor-. Continua
El contrallum d’un esponeròs cirerer de Betlem ben teranyinat ofereix una imatge indefinida i màgica.
Encertat canemàs per suportar, avui, la frase de reflexió. “Es real la realitat?” es demanava Watzlawick per plantejar els seus dubtes.
Superat el món de l’objectivitat sabem que tot són interpretacions i, de la mà de la sociologia, que la realitat és una construcció social, útil i necessària, però construcció social. Continua
Es part de la màgia dels mots. El que per un és possiblement un mot perdut, per altres és ben viu.
Bona part de ler presones que gaudeixen de velles cases saben bé que és un cossi. De fet el tenen omnipresent vora la fonanya, mig inserit en la gruixuda paret de pedres. Encara que, a dir ver, atesa la seva inutilitat, molts d’ells han anat desapareixent. Si un s’espatlla ja no es reposa. El camí fàcil, malgrat la bellesa de l’objecte és la desaparició.
Mot de moltes accepcions. Aquí era popular la primera.
Continua
Un instrument en desús és igual a mot perdut. Els fanals, amb l’avenç de la tecnologia, primer amb llanternes o piles i ara directament amb el mòbil, ja no resulten útils.
Tampoc ja ningú no dorm en els sostres, ni tan sols hi ha sostres!. “Fanal de sostre” era el mot que aportà n’Antoni. El diccionari no concreta.
L’estructura de l’humil fanal, resulta tan senzilla com enginyosa.
Continua
Coses de l’atzar. Justament avui, dimarts i dia d’entorn s’esdevé , a la mateixa hora que es publica ,els solstici d’estiu. El dia més llarg de l’any.
Quan els raig solars, del sol més llunyà, arriben a l’hemisferi nord, en la seva màxima rectitud.
Voldria enfocar el comentari en la universalitat, en la globalització de determinats costums humans. Tots tan igual i alhora tots tan diferents.
Tenim tendència a l’home centrisme, però, si mes no des de principis de segle, sabem que les coses no són del tot així. Els estudiosos de l’etologia, i dels costums humans anaren descobrint (“Arxiu de Tradicions Populars” a Catalunya, el “Tresor dels Avis” del mestre artanenc Andreu Ferrer, Joan Amades, el Pare Ginard…) que moltes de les festes i tradicions que avui celebram -com aquest proper Sant Joan Pelut- arrelen en el pre cristianisme. No de bades, com a humans, tenim una història de 200.000 anys, mentre que que ara estem a l’any 2020 de l’era cristiana.
I tot per arribar a una necessitat que a molts ens sembla òbvia: seria bo retrobar aquells lligams que ens fermen a la Terra i que ens fan, com a humans, part d’un tot.
Potser si ens imaginàssim abelles d’una casera, la relació entre nosaltres i la relació de nosaltres amb l’entorn que ens volta, seria més harmònica.
Informacions:
Viquipèdia/El tresor dels avis
Viquipèdia/ Solstici
Viquipèdia/Moviments de la terra
(Imatge: Sortida de sol en dia boirós. Serà dia calorós, humit i pesat