Quan era petit se veu que era molt estrúmbol (un altre mot perdut) i a vegades sentia com em deien “vols deixar de fer sa torniola”. Vendria a ser un “deixa d’empipar”, “fes alguna cosa de profit”… Aquesta expressió ara se sent molt més poc. Continua
Mot ben curiós. Usat abans en la parla local. L’Alcover-Moll el mostra però adverteix que és un castellanisme. No surt, idò en el diccionari normatiu.
Es relaciona en el “Vocabulari de Barbarismes del Català de Mallorca” de Jaume Corbera i Pou on s’assenyala les paraules que el podrien substituir. Algunes també ben nostres com: endiumenjar i empiular.
Altres sinònims -que jo no havia sentit usar aquí- són: encitronar, empollastrir, empolainar, enllimonar i espinzellar. Continua
-Amb aquest sol pots veure el llabreig d’un vidre ben llunya!.
Fa anys hi havia la creença que el llambreig intermitent i constant dels CDs penjats d’un arbre fruiter espantava els ocells. Resultava curiosa la imatge. Els CDs han perdut utilitat i la moda s’esfumà.
El mot, si mes no en el nostre entorn, s’usa poc, es susbtitueix per “lluentor”, “reflex”… i és un mot bell i precís, un mot de poeta. Continua
No sé si m’atreviria a dir que és un mot perdut (potser entre els joves sí), però és un mot molt nostrat (molts pobles veïns ni el conserven) que val la pena protegir i conservar. I és que qui no ha sentit a dir algun cop “quedam a darrere la Sala” o “que hi ha res de nou per la Sala” (sempre referit a “ajuntament”). Continua
Segurament encara l’empra molta gent però diriem que porta camí de perdre’s al ser substituit pel castellanisme “tropessar”
El nostre molt local “sopegar” a diferència de “ensopegar” o del sinònim “travelar” no surt en el normatiu. Resta, idò, com a paraula marginal o d’ambit local (en altres indrets de l’Illa usen normalment “travelar”). Continua
I no, no ens referim a doblers. De fet, és una nova proposta de Pep Lluís Soler, que l’altre dia fent feina amb els seus infants va veure com es deia el castellanisme arandela (no només a ca seva, quasi per tot) substituint la paraula pròpia que sempre havíem tingut poer aquí (dineret) quan ens referíem a aquesta peça en concret. Continua
No recordo si va ser un envit de n’Antoni Pascual o si va sorgir de forma espontània en la conversa, quan es parlava d’oficis perduts i de la singular olor que feien els tallers dels sabaters.
El sentit de l’olfacte és de llarga memòria. Segurament no la sabriem descriure però de seguida que sentim una olor singular la recordam i, generalment la podem localitzar, recordar els moments en que la vam sentir..
Cerol, un mot de diverses accepcions. Continua
A qui no li han pegat una bona cembeiola alguna vegada… Però així i tot no he estat capaç de trobar la paraula al al diccionari, segurament per la deformació que ha anat sofrint històricament el mot (segurament derivat de ceba, que igualment pot voler dir “hòstia o cop violent”).
Si bé és ver que de cada pic és substituït més per mots de caràcter més general encara és una paraula que se pot sentir de tant en tant. Continua
Va sortir a la conversa parlant d’abelles i de caseres. De passa el va amollar n’Antoni mentre explicava el concepte d’embuinar.
He de confessar que les abelles i la comunicació humana són temes que m’apassionen. No en sé res de res, però al guaitar-hi em deixen estafaril·lat.
I més ara que per allò de la biomimètica organitzacional es posen com exemple del funcionament de les empreses avançades. Continua
I no, no me referesc al nom propi, sinó que a un mot antic referit a” nin petit bell” (en sentit d’àngel en moltes ocasions). Personalment és un mot que tenia apuntat que no utilitzo i no crec haver sentit mai. Però l’he trobat al diccionari Alcover-Moll (amb certes reminiscències religioses), senyal que devia existir i fins i tot en sentit gastronòmic. Continua
Es un d’aquests mots singulars que n’Antoni, adesiara, ens presenta rere l’esperat ” -I voltros que sabeu que és…”
Rere la paraula en ve la descripció: “abans s’aprofitava una soca buida o es feia una casera de canya per tenir-hi abelles, en tots els casos s’havien b’embuinar -mescla de terra i buina de vaca- per tapar els foradins. Es tapaven els dos caps, amb fonells, amb una post. normalment de figuera, feta per a tal funció; a la de davant hi deixaven els forats, de mida estudiada perque les abelles poguessen entrar i sortir…” Continua
Un temps en què l’elegància regnava més en el llenguatge de la societat (alguns potser li diran puritanisme) existia aquesta curiosa paraula (salades!) per expressar disgust o desplaer. Ara segurament sentiríem coses més gruixudes que ens abstendrem de reproduir aquí. Continua
Era mot molt utilitzat en el món agricola. “Tenir llecor”, “terra llecorada” era sinònim de terra viva, curada amb fems, amb materia orgànica.
La terra llecorada, amb bona llecor, era indispensable per a fer fruites i hortalisses d’estiu: pèbres, tomàtigues, melons… Continua
Fruita que no es ven al supermercat, fruita que es desconeix. Això és el que passa amb moltes generacions que ara van pujant, de cada cop més poc foravileres i dependents del mercat, que fruites que no es venen generalment passen a l’oblid. És el cas de les serves, un fruit molt parescut a les nesples per la seva aspresa, que no compta amb una gran acceptació i per això segurament no es ven i el jovent ja desconeix. Continua
Emprant la veu dialectal “llaurador”, segurament no s’hauria de considerar mot perdut. Encara hi ha algunes botigues, poques, que en tenen un a cada sac de gra o de llegum per vendre a granel.
Al posar-se de moda els productes envasats, es perd bona part de la feina dels lliuradors.
Segurament per qüestió d’economia de feina els lliuradors no tornaran, encara que, des d’una perspectiva de medi ambient siguin ben convenients.
En tot cas, inacceptable són les fruites amb pell, com els plàtans, servits e una palangana de poliuretà o “suro blanc” i tapats amb plàstic.
Continua
Potser per la desespecialització d’aquest ofici (ja engoblat dins el de ferrer en general), però molta gent de generacions més recents ja desconeix el mot “serraller”. Continua
Es part de la màgia dels mots. El que per un és possiblement un mot perdut, per altres és ben viu.
Bona part de ler presones que gaudeixen de velles cases saben bé que és un cossi. De fet el tenen omnipresent vora la fonanya, mig inserit en la gruixuda paret de pedres. Encara que, a dir ver, atesa la seva inutilitat, molts d’ells han anat desapareixent. Si un s’espatlla ja no es reposa. El camí fàcil, malgrat la bellesa de l’objecte és la desaparició.
Mot de moltes accepcions. Aquí era popular la primera.
Continua
El company de revista Tomàs Martínez ens fa arribar la següent aportació: catxet (referit al món de la medicina). Personalment no el coneixia i és que com me va dir ell “saps quen ets de jove…”. De totes maneres també és un mot bastant especialitzat. Continua
Un instrument en desús és igual a mot perdut. Els fanals, amb l’avenç de la tecnologia, primer amb llanternes o piles i ara directament amb el mòbil, ja no resulten útils.
Tampoc ja ningú no dorm en els sostres, ni tan sols hi ha sostres!. “Fanal de sostre” era el mot que aportà n’Antoni. El diccionari no concreta.
L’estructura de l’humil fanal, resulta tan senzilla com enginyosa.
Continua
De jove sentia a dir expressions divertides com: “Aquell duia una sól·lera l’altre vespre…” o “Li va pegar una sól·lera a mig camí i ja no va arribar”. Ara ja se sent més borratxera, “pájara”… Continua