De la llista de mots perduts pendents de publicar, atès que avui és el dissabte de la Mare de Déu, n’he cercar un que tengués alguna relació amb la festa.
Fer-se sa clenxa s’ha anat substituint per pentinar-se.
Sabates netes i clenxa ben feta, elements imprecindibles, deien abans, en qualsevol festa. Continua
Com no podia ser d’altra manera perquè encara és viu, en Pau Quina el té a la llista del malnoms (Quina,P.(2005). “Els malnoms de Sant Llorenç”. Sant Llorenç: Flor de Card -Pou Vell núm.7-)
Però, ara i aquí, es vol retre recordança tant a la realització amb la plana o ribot de fuster, -en bona part perduda-, com a lús, múltiple, que s’acostumava a fer-ne: des de llit per a la gàbia dels conills o el nieró de les galines, passant per l’encenall del foc, o com a fregall, mesclat amb serradís, per a les rajoles de ciment polit que es posaren de moda en els anys cinquanta i seixanta en substitució del tradicional trespol de calç i grava. Continua
L’altre paraula que me va suggerir l’amable lector que vos vaig citar l’altre dia és pana. No en el sentit de vellut que duen alguns calçons, sinó en el sentit de un denou o accident. Continua
S’ha de considerar mot perdut perquè, avui, ningú ja es dedica a escoar res. I en tot cas es consideraria maltracte animal.
Mirant les accepcions que mostra el DCVB veurem que les nostres arrels no són tan primmirades: escoaven cans, ovelles, galines, dragons, cebes, raïms…
Avui continuam amb una de les dues aportacions que l’altre dia un lector me va fer just abans d’entrar a la mar a fer un capfico (mirau per on!). Com que tímid m’ha demanat que conservi el seu anonimat així ho faré i passarem directament a analitzar el primer mot que em va suggerir: rovell. Continua
He hagut de patir les molèsties d’una unglera -no confondre amb panadís, també perdut- per adonar-me’n que el mot és perdut.
Es tema estudiat i sabut quan dues llengues comparteixen un mateix territori, si no s’adapten mesures de compensació, la gran es va menjant la petita. Basta veure -filòlegs a banda- l’enfilall de castellanismes que, de forma inconscient i diària, normalment empram. Continua
Potser no sigui un mot perdut del tot (la meva generació del 80 encara la diu) però aquesta aportació de Tomàs Martínez consider que cal tenir-la en compte ja que progressivament sembla ser substituïda per paraules més generals (desordenar, desfer…). Continua
Ara mateix, temps teòric de collita d’ametles, encara vigent en altres indrets de l’Illa.
S’ha dit altres vegades, els mots, com els objectes van lligats a la utilitat. El concepte secall, a nivell locals molts anys lligat a la tercera de les accepcions ha perdut vigència perquè al no haver-hi ametlers per collir-hi ametles, no cal separar els secalls. Els secalls sense bessó o de bessó molt prim, desvirtuaven la prova que s’acostumava a fer per determinar el preu. Per això es retiraven. Continua
Si bé és un mot que encara conservam al poble en forma de malnom (qui no coneix algun Mec, Meco o Meca?), no és tan habitual sentir-lo en el dia a dia amb el seu significat habitual. Continua
L’imaginari de les Festes Patronals pot portar, també, als jocs infantils, Al rompre olles i la posterior aferra-pilla dels caramels i objectes de l’olla.
Però com bé comenta Rafel Duran a la Imatge de les “corregudes de cintes” (Fotos antigues de Sant Llorenç des Cardassar) que surt a la portada del programa de les festes d’enguany, el costum canvien: “Fixau-vos en la quantitat de nins i l’absència d’adults, en l’al.lotea que seu damunt la paret del Lloc Sagrat,” Continua
No és un mot oblidat del tot, però en du camí. Almanco a la meva generació ja ens resulta “mot antic”, substituït sovint per d’altres més moderns. Continua
A vegades una mateixa paraula és proposada per varis lectors de la secció. Tal és el cas. A vegades pronunciat batcollada o betcollada (aquesta darrera potser la més usada en el nostre entorn).
Semblant acció és coneguta també per clatellada o clotellada Continua
“Per Sant Llorenç, figues a querns”
Però que és un quern? El refrany mostra que era -així en passat- una paraula ben viva. Per Sant Llorenç es podien collir de quatre en quatre. Continua
He dubtat si eren insults graciosos que me deia el meu pare d’infant, de collita personal seva, o si eren uns mots més estesos. Si bé al diccionari Alcover-Moll no els recull (ja sabem que en temes d’insults a pics és més bé un poc purità), per la xarxa sí que n’he trobat alguna referència, la qual cosa me demostra que no són mots exclusius del meu pare (i també poden entrar en aquesta secció perquè se senten ja ben poc). De totes maneres si algun lector també en fa ús o l’ha sentida dir, estarem encantats de rebre les seves aportacions a través dels comentaris. Continua
Sortosament, si mes no en el nostre entorn, resta lluny el temps de la fam. Des de fa anys no es sent parlar d’espectaculars panxades, d’aquelles singulars i pantagruèliques, però alguns encara n’hem pogut veure alguna, si més no em part. I molts sentir contar alguna eixida de menjar de forma exagerada, sobre tot referit al dinar/sopar de matances. Hi havia persones que, aprofitant l’avinentesa, eren capaços de menjar-ne tres o quatre plats d’arròs i… faràs nyoc!, no has de fer nyoc!
Per extensió “ha fet nyoc!” es diu, encara ara, d’aquell que ha sobrepassat les expectatives en alguns dels àmbits de la vida. Continua
Un mot d’aquests que potser encara se senti, però que de cada pic les noves generacions usen manco. Jo l’havia sentit sempre en un to més despectiu, però pel que posa el diccionari sembla que no té el perquè. Continua
Vaja mot comú posau avui, pensareu molts. Però no, em referesc a l’accepció concreta referida a la bicicleta, encara que per antonomàsia es podria referir a moltes més: tren, tractor… Però actualment la bicicleta a diferència de motos, vehicles, llanxes…. ha perdut un poc aquesta reminiscència de “màquina moderna” i ja és més bé rudimentària o directament antiga. Potser d’aquí que s’hagi perdut l’ús d’anomenar-la “màquina”. Continua
Després de les suposicions, idò aclarit el mot!. Res de “pan tafana”.
Pantafena és una de les més de vuitanta maneres d’anomenar col·loquialment la vulva (Janer Manial a “Sexe i cultura a Mallorca: El Cançoner”)
Encarar-se al mot, d’entrada desconegut, ha resultat com obrir un meló, dolç i en el punt exacte de maduració.
No surt en el diccionari.
Per extensió també s’aplica a qualsevol cosa desmesurada i ostentosa; des d’una merdassa al desgavell: urbanístic, social…
En aquest cas les aportacions dels lectors han possibilitat la modificació radical de l’entrada. Gràcies.
Un d’aquests mots que surt espontàniament un dia qualsevol. Així ha estat quan mon pare avui ha arribat carregat de fruita de l’hort a casa nostra i ha exclamat: “Au, ja ha arribat s’estafeta…”. Estafeta? Au idò paraula al sac per analitzar a la nostra secció de la revista “Mots perduts”. Continua
En la primera de les eccepcions, ben habitual i molt usat per les generacions que ens precedeixen. Ara en el nostre entorn, és pot considerar d’ús residual.
Posa-hi esment si vols que surti bé
Terdràs esment de sa nina mentre jo faig…
Es que no hi tens gens d’esment! (Quan t’ha caigut un objecte)
Té molt d’esment! (Referit a un animal que cuida les o la cria)
El mot, en la segona de les accepcions i en determinats entorns, escara és ben viu.