S’ha comentat altres vegades que l’ús dels mots també va per famílies. Un mateix mot pot semblar perdut en determinats entorns i ser ben viu en altres.
Rabejar una peça de roba , rabejar els plats són accepcions encara vives. Pensam que en procés de desús. Continua
En aquest apartat de mots perduts voldria enfocar avui la vuitena accepció. Aquella biga, normalment en el nostre enorn de fusta de poll o de pi, que suportava part del pes de la xemeneia i/o escalfapanxes de la cuina i que servia d’escudeller.
També havia sentit el mot referit a la roda dels cadufos de la sínia i l’expressió “obrir de pinte en ample” en el sentit d’obrir completament.
Les necessitats constructives actuals, de banda possibles aspectes ornamentals, no contemplen el foc de llenya, és així que els pintes deixen de ser útils i desapareixen. Continua
En aquest cas ens trobam amb un castellanisme antic, ja documentat al diccionari Alcover-Moll, i que per no anar més enfora ha donat un malnom a Sant Llorenç. Continua
Segurament per bona part dels seguidors de la secció no sera, aquest, un mot perdut.
-No diguis flastomies! era una recomanació constant dels pares quan als fills se’ls escapava alguna paraula malsonant (Sovint els pares oblidam que els fills aprenen tot el que els arriba). Si diuen flastomies van a l’infern!…
Per extensió el mot abastava moltes paraules grolleres o mal sonants que no eren, en sentit estricte blafèmies, no tenien intenció concreta ni d’anar contra la Divinitat ni contra altres persones. “Cagondena puta, putes sagrades, coienarro...” i tantes altres eren expressions, normalment definidiores de masclisme sense sentit real. Continua
A vegades, com bé comenta sovint en Guillem Pont, els mots sorgeixen a l’atzar, d’una conversa espontània. Precisament d’aquí sorgeix aquest darrer mot que propòs i que tanta nostàlgia m’ha provocat.
Resulta que fèiem broma amb un company d’infantesa per whatsapp i va sorgir un insult que de petit sempre em deia: cutxo. I és que de petit sempre me queia el moc de mala manera i m’era un insult obvi. Just quan el vaig sentir me va venir al cap la nostàlgia d’un mot que feia anys i panys que no sentia. “Ostres… un mot perdut!” vaig pensar tot d’una. I de caçat al vol a aquesta secció per analitzar-lo ben detingiudament. Continua
El verb escaure també va perdent ús.
-Aquest color li escau molt bé! (o molt malament)
-Aquest vestit, trob, que t’escau!
En el nostre entorn s’usava, fonamentalment, en la primera de les accepcions. En la segona s’emprava més el verb “estravenir” i enm la tercera “sopegar” Continua
El següent mot que ens ha fet arribar en Pep Lluís Soler és rusca. Li va revenir l’altre dia mentre dos voltors (sí, ho heu sentit bé) planejaven per damunt l’escola. “Aquests dos deuen tenir molta rusca si són per aquí” va dir-se a si mateix en Pep i d’aquí al sac dels mots perduts. Continua
Es curiós el funcionament del cervell, pots tenir nombrosos mots emmagatzemats sense adonar-te’n. Son allà en un racó de la memòria i llavors, sense saber ben bé perquè, sorgeixen en un moment determinat i es fan presents.
Tal és el cas d’empassolar. Mot que surt a les rondalles i és present en els record, però que fa temps, potser anys, segurament, no havia utilitzat.(Encara que, a dir ver, no sempre utilitzam els mots a plena consciència) Continua
Pep Lluís Soler ens fa arribar aquest mot tan genuí de Mallorca i que, com bé diu, de cada pic se sent manco. Ell li ha vengut al cap quan l’altre dia jugant amb els fills va dir l’espressió “tira-la a la rossegueta”. Continua
-I què és això?
-No saps que ès un relliu?
-No
-Un pa petit, llarguer…
Si fa no fa aquest fou el diàleg que acompanyà la proposta del mot.
Ja s’ha comentat altres vegades, els mots -com moltes actituds i creences- va lligats a l’entorn més immediat, és a dir a la família.
El mot, a més, té el valor afegit de ser ben nostre, del Llevant de Mallorca (No es trobarà, idò, en el normatiu DIEC2)
Desconeixia el mot en el sentit que mostrà n’Antoni Font per WhatsApp privat.
Sabia allò de la camisa o del paper mastegats, també havia sentit l’expressió “mastegar fesols”… però m’era ben desconeguda l’acepció aplicada a les someres (extensible a altres bísties). Continua
Pedro Servera ens envia una altra suggerència: greny, que al diccionari surt destacat com “mot propi de Sant Llorenç”. Continua
El diari (arabalears.cat) en un ponderat article d’Elena Navarro es feia ressò, abans d’ahir, de les interessants aportacions de la professora Gambús en relació a l’epistolari entre Mn. Alcover i Alfons XIII (https://www.arabalears.cat/societat/objectius-politics-diccionari-descobert-cartes-inedites-alcover-alfons-xiii_1_4548909.html).
Coneixent l’ésser i el conservadorisme de Mn. Alcover, res de sorprenent. Continua
Caparrut a nivell general, rebec en sentit més afinat o el castellanisme “reaci” han anat substituint, per extensió, aquest bell mot.
Quan na Bel el va suggerir em sonà, ja l’havia sentit altres vegades, però fins a mirar el diccionari no li vaig conèixer la definició.
El en nostre entorn, els porcell de llet tenen fama de repropis
Ben mirat tots en som una mica de repropis, encara que acostumem a atribuir la qualitat als altres. Continua
El mot d’avui és vernis (que no vernís) referit al líquid espès i negre que per exemple a vegades trobam a alguna roca a la platja. Vos sona? Potser als més joves ja no… Continua
A l’entorn llorencí, les dues paraules es consideraven sinònimes. Anava per famílies. Per a algunes el lloc n estava i dormia la bístia era la boal i per a altres la païssa. I encara hi havia un tercer grup, les famílies que usaven indistintament els dos mots.
Amb la desaparició de la necessitat de disposar d’una bístia, per a tasques laborals i de transport, s’han anat perdent els mots. Mots de significat diferent que, per extensió, a nivell popular es barrejaven. Continua
Collar, cadeneta… alguns mots a poc a poc van substituint la nostrada vieta, tan singluar de la parla llorencina, com bé va expressar Joan Llull en un article de fa uns a anys que analitzava el parlar llorencí. Potser no estigui perdut, però en du camí! Continua
En el Sant Llorenç pre turístic era mot ben viu: No passis ànsia!: Ara en diem No et preocupis.
Té una ànsia terrible, ara, no se’n pot estar o no pot esperar.
Segons assenyala la premsa hi ha persones llorencines que passen ànsia per la deficient atenció sanitària. D’altres, de forma anànima, manifesten la seva ànsia per la falta de neteja dels carrers… Continua
Substituït cada dia més per altres mots més general com cridar, manar silenci, silenciar… és una expressió que ja no se sent tant. Continua