Era un insult si més no desagradable, si no era dit amb ironia, ja que t’emparentaven amb la fastigosa mosca vironera, que produeix els temuts virons que poden fer malbé la carn o qualsevol producte que toquin. Ara no és no se diguin coses desagradables precisament, però aquest insult en concret ja quasi no se sent. Continua
La conversa girava a l’entorn de les al·lotes “robades”, aquells matrimonis que es formalitzaven sense el consentiments dels pares. Les conseqüències, barallats de per vida, representen un exemple radical de l’arrelat patriarcat.
I dels matrimonis la conversa passà a les amonestacions. Primer verbalitzades des de la trona i posteriorment anunciades, en un paperet, a l’entrada de l’església.
Un mot definitivament perduts en la tercera de les accepcions. Continua
Per Nadal (per ser Nadal de ver) ha de fer un poc de fred. No ho trobau? Miam si és així idò… Continua
Donant prioritat a les aportacions que ens fan els nostres lectors, avui en feim arribar una (cotonada) que Aina Maria Puigròs ens va fer arribar a través del Facebook. Si bé és una accepció que ja havíem posat a l’article anterior (vànova), és ver que quedava molt dissimulat. Així que encantats de fer cas a n’Aina li dedicarem una entrada exclusiva, que bé el mot s’ho mereix. Continua
El Gabinet d’Asessorament Lingüístic als Mitjans de Comunicació de la UIB ens envià aquesta instructiva felicitació que manllevam per felicitar els lectors de “Mots perduts”. Molts d’anys i bones festes!
“El GALMIC us desitja que per Nadal (mai Nadals) passeu unes bones festes (en minúscula). Nadal (sense article) és una època per gaudir amb la família i els amics. Per això, esperam que pugueu reunir-vos la nit de Nadal (mai Nit Bona o Nochebuena), menjar els dotze grans de raïm (si menjau dotze raïms acabareu ben tips) la nit de Cap d’Any (mai Nit Vella o Nochevieja) i recollir caramels (mai carmels
(Imatge: La “neula” de la façana de l’església)
Ara que és hivern fa ganes posar una paraula hivernenca i fredolera, per això he recorregut a vànova, paraula que tenia en els meus arxius recollida de Déu sap on (el mal vici de no documentar la font quan toca). Ara el castellanisme colxa o la més general cobrellit o cobertor li ha guanyat terreny fins al punt de ser digne d’entrar a aquesta secció. Continua
De la llista de “mots perduts” pendents de publicació, el que es presenta és el que m’ha semblat més “nadalenc”.
Menjars específics, activitats, els paquets dels reis… vaja trescalamena!
Mot en desús, però ben nostre (No surt en el Normatiu) Continua
Quan era petit sovint després d’un esforç, quan les cames fallaven sentia dir “les cames m’han fet flaca”, sobretot si anaves amb bicicleta. Ara se veu que la gent està més forta i ja no li passa tan sovint, o bé és que aquesta¡expressió ja se diu de manera més moderna, com per exemple “m’ha pegat una pájara” o senzillament “les cames no me n’anven” . Continua
S’ha comentat altres vegades que l’ús dels mots també va per famílies. Un mateix mot pot semblar perdut en determinats entorns i ser ben viu en altres.
Rabejar una peça de roba , rabejar els plats són accepcions encara vives. Pensam que en procés de desús. Continua
En aquest apartat de mots perduts voldria enfocar avui la vuitena accepció. Aquella biga, normalment en el nostre enorn de fusta de poll o de pi, que suportava part del pes de la xemeneia i/o escalfapanxes de la cuina i que servia d’escudeller.
També havia sentit el mot referit a la roda dels cadufos de la sínia i l’expressió “obrir de pinte en ample” en el sentit d’obrir completament.
Les necessitats constructives actuals, de banda possibles aspectes ornamentals, no contemplen el foc de llenya, és així que els pintes deixen de ser útils i desapareixen. Continua
En aquest cas ens trobam amb un castellanisme antic, ja documentat al diccionari Alcover-Moll, i que per no anar més enfora ha donat un malnom a Sant Llorenç. Continua
Segurament per bona part dels seguidors de la secció no sera, aquest, un mot perdut.
-No diguis flastomies! era una recomanació constant dels pares quan als fills se’ls escapava alguna paraula malsonant (Sovint els pares oblidam que els fills aprenen tot el que els arriba). Si diuen flastomies van a l’infern!…
Per extensió el mot abastava moltes paraules grolleres o mal sonants que no eren, en sentit estricte blafèmies, no tenien intenció concreta ni d’anar contra la Divinitat ni contra altres persones. “Cagondena puta, putes sagrades, coienarro...” i tantes altres eren expressions, normalment definidiores de masclisme sense sentit real. Continua
A vegades, com bé comenta sovint en Guillem Pont, els mots sorgeixen a l’atzar, d’una conversa espontània. Precisament d’aquí sorgeix aquest darrer mot que propòs i que tanta nostàlgia m’ha provocat.
Resulta que fèiem broma amb un company d’infantesa per whatsapp i va sorgir un insult que de petit sempre em deia: cutxo. I és que de petit sempre me queia el moc de mala manera i m’era un insult obvi. Just quan el vaig sentir me va venir al cap la nostàlgia d’un mot que feia anys i panys que no sentia. “Ostres… un mot perdut!” vaig pensar tot d’una. I de caçat al vol a aquesta secció per analitzar-lo ben detingiudament. Continua
El verb escaure també va perdent ús.
-Aquest color li escau molt bé! (o molt malament)
-Aquest vestit, trob, que t’escau!
En el nostre entorn s’usava, fonamentalment, en la primera de les accepcions. En la segona s’emprava més el verb “estravenir” i enm la tercera “sopegar” Continua
El següent mot que ens ha fet arribar en Pep Lluís Soler és rusca. Li va revenir l’altre dia mentre dos voltors (sí, ho heu sentit bé) planejaven per damunt l’escola. “Aquests dos deuen tenir molta rusca si són per aquí” va dir-se a si mateix en Pep i d’aquí al sac dels mots perduts. Continua
Es curiós el funcionament del cervell, pots tenir nombrosos mots emmagatzemats sense adonar-te’n. Son allà en un racó de la memòria i llavors, sense saber ben bé perquè, sorgeixen en un moment determinat i es fan presents.
Tal és el cas d’empassolar. Mot que surt a les rondalles i és present en els record, però que fa temps, potser anys, segurament, no havia utilitzat.(Encara que, a dir ver, no sempre utilitzam els mots a plena consciència) Continua
Pep Lluís Soler ens fa arribar aquest mot tan genuí de Mallorca i que, com bé diu, de cada pic se sent manco. Ell li ha vengut al cap quan l’altre dia jugant amb els fills va dir l’espressió “tira-la a la rossegueta”. Continua
-I què és això?
-No saps que ès un relliu?
-No
-Un pa petit, llarguer…
Si fa no fa aquest fou el diàleg que acompanyà la proposta del mot.
Ja s’ha comentat altres vegades, els mots -com moltes actituds i creences- va lligats a l’entorn més immediat, és a dir a la família.
El mot, a més, té el valor afegit de ser ben nostre, del Llevant de Mallorca (No es trobarà, idò, en el normatiu DIEC2)
Desconeixia el mot en el sentit que mostrà n’Antoni Font per WhatsApp privat.
Sabia allò de la camisa o del paper mastegats, també havia sentit l’expressió “mastegar fesols”… però m’era ben desconeguda l’acepció aplicada a les someres (extensible a altres bísties). Continua