-Et fotré una morma que et faré tornar xoroi.
Era una de les amenaces infantils/juvenils de principis dels anys seixanta del segle passat.
Segurament qui l’emetia no en sabia el seu significat exacte.
Segurament el receptor era més sensible a l’expressió no verbal -el tò de veu i la cara d’enfadament- i a l’edat de l’emissor que no al sentit estricte de l’amenaça. Continua
En Pep Lluís Soler, com ja deveu saber molt aficionat al món de les paraules antigues, i el qual ja ens ha fet arribar un bon grapat d’aportacions, ens recomana posar tímbola, segons ell descoberta “l’altre dia sopant en un restaurant ja que hi havia un vi que se deia això i vaig pensar que els jovenells no la devien conèixer”. I té més raó que un sant, fins i tot jo que no som cap jovenell precisament he hagut de fe memòria per recordar-la.
Vos deixam la fitxa petinent del mot (que el diciconari Alcover-Moll curiosament exemplifica amb un fragment de Flor de Card del nostrat Salvador Galmés): Continua
Segurament si trescàssim les cases de Sant Llorenç encara en trobaríem alguna, o més d’una, a manera d’ornament bell però inútil.
Abans de l’electricitat i de les energies renovables, abans dels sonors llums de butà, abans dels olorosos llums de carbur…hi havia els llums d’oli i les llumeneres. Tothom disposava de llum d’oli, però no tothom podia gaudir d’una espectacular i brillant llumenera de llautó.
A vegades, comprar una llumenera era part de la dot -caixada en deien per aquí- que un dels dos nuvis aportava al matrimoni. Continua
Sempre és un gust sentir parlar na Franciseca Meca, per la seva simpatia i pel seu parlar antic i autòcton com ja no n’hi ha. L’altre dia ella, la tia Àngela i mu mare feien rotllana al corral i ben xalesta va esmentar “vaja quines paroles s’han ajuntat”. Paroles… un mot d’aquests que cal apuntar!
Continua
Al veure’l escrit el vaig recordar.
Es una paraula que, sense coneixer-ne el sentit estricte, usàvem quan en la preadolescència -finals dels anys 50 del segle passat-, jugavem a bolles o a brun sobre la terrassa que conformava el Lloc Sagrat (suposadament l’antic cementiri aferrat a la façana principal de l’església).
–Hi ha bé una cana!, deiem quan la distància era més llarga de l’habitual, quan era descomunal….quan l’altre jugador et convidava a donar el joc per perdut. Continua
Aquesta aportació del nostre company i editor Joan Umbert no la consideraria un mot perdut, però sí que clarament està en desús. El diccionari Alcover-Moll ens aporta aquesta informació: Continua
Es un d’aquell mots que, sense ésser perduts del tot, s’usa poc i, a més en el nostre entorn, s’una de manera limitada. en general, sols en la sisena de les accepcions. Continua
Per posar a la llista de mots “poc usats”.
Més enllà de les dues accepcions (no se n’ha destacada cap en negreta pel seu ús en la nostra comunitat) és, era, un mot utilitzat per assenyalar distància, diferenciació, però des d’un cert carinyo i acceptació.
Vull dir que no tenia la contundència d’un “beneitarro o beneitarra” i altres semblants.
Si bé no és una expressió del tot perduda, fa temps que no sent pels carrers del poble l’insult “pur” o “pura” en sentit de beneitot o beneitota. Continua
Es recordà el mot al parlar de pells; de la tècnica per deixar la pell blana, humil per poder-la treballar.
Fets puntuals a banda, la tècnica del treball de la pell, de forma artesanal, ja fos per fer una estora amb la pell d’un cabrit o per fer-ne simbombes, correspon al passat. A un passat que ja sembla llunyà. Continua
Ja fa una bona temporada que el joc batiat com a paraulògic es pot seguir a través de la pàgina web PARAULÒGIC
Es tracta d’un joc de en el qual cal formar paraules de tres o més lletres de les que proposen diàriament els autors. A cada paraula hi ha d’aparèixer obligatòriament la lletra que surt a la part central de la proposta. Continua
Amb la proliferació de persones i pous han minvat les basses. I si no hi ha basses d’aigua, no hi ha granots. I si no hi ha granots no es pot sentir el seu raucar.
Per això l’hem de considerar mot perdut.
I si resta algun granot i sentim el seu cant, segurament li direm “croar”, com ho fa la llengua castellana i que el DCVB també recull (No així el normatiu ni tampoc Antoni Lull Martó en el seu “Vocabularis temàtics”). Continua
Un d’aquests mots graciosos de la contrada (el diccionari Alcover-Moll l’especifica com a mot exclusiu de la zona de Manacor) que malauradament amb el temps ha anat desapareixent. I això que encara hi ha molts de pitxorinos i pitxorines per enmig 😜 Continua
Contava una eixida.
Va ser així que, parlant d’una sindriera, suposadament espectacular, que havia sembrada una persona, assenyalà: -Era un poc bravata!
Mot que, en general, s’ha anat substituint per altres conceptes manllevats al castellà com “xulo”, “pretenciós”, o altres com bravejador…
Amb una subtil i alhora fonda diferència. Bravata fa referència a la parla, els seus substituts fan referència a qualitats de la persona. Continua
Una d’aquestes paraules de la meva llista extensa de mots perduts que no sé exactament d’on va sortir (en això en Guillem Pont és bastant més exacte, per bona sort). Així i tot no deixa de ser un mot en desús que val la pena recordar aquí en les seves divereses accepcions. Continua
Aquestes darreres i subtils pluges han despert l’herbatge de fora vila. Entre humitat i allargament del dia, ens alguns indrets, s’ha posat un bon mandrungo.
Havia sentit la paraula com a definició de “nova producció, espontània, desordenada i poc útil de noves herbes”.
(No surt en el Normatiu) Continua
És curiós com el món dels cabells dona per tantes paraules nostrades autèntiques i curioses. Si fa temps ja incorporàvem a la secció de Mots perduts fer-se la clenxa, avui toca fer-se les piules, referit a “pentinar-se i compondre’s el cap, la cara o el vestit, posar-se bell (Mall.)” i anar piules fetes, que vol dir “anar molt endiumenjat, molt arreglat de cara i de vestit (Manacor)”. Però a més el mot piula té altres accepcions al diccionari Alcover-Moll més que curioses referides a la nostra terra: Continua
Certament no recordava haver-la sentida mai. En aquest, nostre entorn, s’emprava “estufera” o un subtil “ha de mostrar ses plomes”.
I això que, en genetral, n’anam ben carregats. Continua
-Te’n diré una, vejam si la saps…
-Digués
-Desengaubar
-Uep!. No surt aquí (DCVB) l’haurem de cercar.
-Crec que és cosa de pescar, treure un peix de l’am o de la xarxa..
-I que també vares ser pescador?
-Hi vaig anar unes quantes vegades amb en Guiem de sa Coma.
-No surt, però la cercarem…
Si fa no fa aquesta va ser la conversa. I la vaig cercar…i no la vaig saber trobar!.
Potser és un mot local. O, tal vegada, personal… Tal vegada era mot usat i no recollit… resta ponedent d’aclarir. (Desengaubar podria ser llevar-li l’alegria del viure) Continua