Ens van regalar unes queumes o borses de roba ornades amb paraules singulars. Una d’elles portava el present mot “suara”
El suara és just al costat de l’ara una mica més envant o més arrere. En el nostre entorn l’havia sentit més referit a temps passat. Suara se n’ha anat en el sentit de just se n’acaba d’anar.
El normatiu ho indica com “ara mateix o fa poc”
A més sona bé. Suara i sembla de llengua estranya. Continua
-Avui te’n diré una de bona. Na la trobaras ni en el diccionari ni a cap llibre!
-Vols dir!. Quina és?
…
-Idò “Isla de pinos”. Continua
Encara temps de raïm. No és un mot perdut del tot. Fa part d’aquells que “es van perdent”. En la conversa habitual generalitzada es va substituint per tros, brot, bocí…
Paraula bella i específica
Si no fa gaire xerràvem del mot mec/meca, avui ho feim de meco, de forma similar i que igual que l’anterior encara avui en dia designa el malnom d’algunes famílies llorencines. I és que els malnoms no es posaven per posar, sinó que sovint es feien a partir d’adjectius i noms del vocabulari de fa un temps. Per això algunes paraules, com les de mec/meca i meco, ja no s’usen potser en el dia dia però sí com a malnoms. Continua
Bella paraula. Molt usada per la generació que ens precedeix i ben poc per la que ens segueix.
De la conversa de cafè mantinguda avui matí se’n podria deduir que en alguns entorns familiars s’utilitzava fonamentalment en la primera de les accepcions, mentre que en altres entorns s’usava la segona. La bellesa de la parla! (de cada dia més en perill). Continua
En Pep Lluís Soler, gran aficionat a les paraules antigues, ens ha fet arribar un altre petit tresor: entobiar. I és que és un mot que la nostra societat ja diu ben poc, i això que de cada pic està més entobiada 😉. Continua
El concepte a vegades surt en els vells contractes d’arrendament de les possessions (per allò de “…2 parells de capons, un parell de pollastres, un moltó i un anyell, un quintar de formatge…”
En la parla jo no le sentit mai. Per aqui al mascle de l’ovella li diem el xot (en altres indrets el coneixen també com merdà).En tot cas,els nombrosos refranys que es relacionen evidencien el seu ús. Continua
El refrany “No es mou fulla que Déu no vulla” o la frase que va enviar Joan Umbert “on es vulla es fa un pecat“. La lletra de la sibil·la “…de l’infern nos vulla guardar…” i el record de converses amb gent gran (el meu padrí i els seus germans tendrien, ara, a l’entorn dels cent-trenta anys) amb els seus “quesvulla” (qualsevol cosa) o “on es vulla” (a qualsevol indret) es poden considerar testimonis d’un mot ben perdut i considerat arcaic..
Els motius de la pèrdua i l’evolució del mot ja és cosa de filòlegs. Continua
Te un bon quefer!
Segurament no s’ha de considerar perdut del tot.. Com molts d’altres, persones de determinada edat encara l’usen. Però és un mot que es va substituint per feina, “tarea”, tasca o altres variants.
De la llista de mots perduts pendents de publicar, atès que avui és el dissabte de la Mare de Déu, n’he cercar un que tengués alguna relació amb la festa.
Fer-se sa clenxa s’ha anat substituint per pentinar-se.
Sabates netes i clenxa ben feta, elements imprecindibles, deien abans, en qualsevol festa. Continua
Com no podia ser d’altra manera perquè encara és viu, en Pau Quina el té a la llista del malnoms (Quina,P.(2005). “Els malnoms de Sant Llorenç”. Sant Llorenç: Flor de Card -Pou Vell núm.7-)
Però, ara i aquí, es vol retre recordança tant a la realització amb la plana o ribot de fuster, -en bona part perduda-, com a lús, múltiple, que s’acostumava a fer-ne: des de llit per a la gàbia dels conills o el nieró de les galines, passant per l’encenall del foc, o com a fregall, mesclat amb serradís, per a les rajoles de ciment polit que es posaren de moda en els anys cinquanta i seixanta en substitució del tradicional trespol de calç i grava. Continua
L’altre paraula que me va suggerir l’amable lector que vos vaig citar l’altre dia és pana. No en el sentit de vellut que duen alguns calçons, sinó en el sentit de un denou o accident. Continua
S’ha de considerar mot perdut perquè, avui, ningú ja es dedica a escoar res. I en tot cas es consideraria maltracte animal.
Mirant les accepcions que mostra el DCVB veurem que les nostres arrels no són tan primmirades: escoaven cans, ovelles, galines, dragons, cebes, raïms…
Avui continuam amb una de les dues aportacions que l’altre dia un lector me va fer just abans d’entrar a la mar a fer un capfico (mirau per on!). Com que tímid m’ha demanat que conservi el seu anonimat així ho faré i passarem directament a analitzar el primer mot que em va suggerir: rovell. Continua
He hagut de patir les molèsties d’una unglera -no confondre amb panadís, també perdut- per adonar-me’n que el mot és perdut.
Es tema estudiat i sabut quan dues llengues comparteixen un mateix territori, si no s’adapten mesures de compensació, la gran es va menjant la petita. Basta veure -filòlegs a banda- l’enfilall de castellanismes que, de forma inconscient i diària, normalment empram. Continua
Potser no sigui un mot perdut del tot (la meva generació del 80 encara la diu) però aquesta aportació de Tomàs Martínez consider que cal tenir-la en compte ja que progressivament sembla ser substituïda per paraules més generals (desordenar, desfer…). Continua
Ara mateix, temps teòric de collita d’ametles, encara vigent en altres indrets de l’Illa.
S’ha dit altres vegades, els mots, com els objectes van lligats a la utilitat. El concepte secall, a nivell locals molts anys lligat a la tercera de les accepcions ha perdut vigència perquè al no haver-hi ametlers per collir-hi ametles, no cal separar els secalls. Els secalls sense bessó o de bessó molt prim, desvirtuaven la prova que s’acostumava a fer per determinar el preu. Per això es retiraven. Continua
Si bé és un mot que encara conservam al poble en forma de malnom (qui no coneix algun Mec, Meco o Meca?), no és tan habitual sentir-lo en el dia a dia amb el seu significat habitual. Continua
L’imaginari de les Festes Patronals pot portar, també, als jocs infantils, Al rompre olles i la posterior aferra-pilla dels caramels i objectes de l’olla.
Però com bé comenta Rafel Duran a la Imatge de les “corregudes de cintes” (Fotos antigues de Sant Llorenç des Cardassar) que surt a la portada del programa de les festes d’enguany, el costum canvien: “Fixau-vos en la quantitat de nins i l’absència d’adults, en l’al.lotea que seu damunt la paret del Lloc Sagrat,” Continua
