Es va cordar les sabates. Eren blaves “fosforito”, d’aquelles que fan mal als ulls i que estan de moda. Estava preparat, mes bé conscienciat, perquè de peresa en tenia molta. Havia decidit durant la tarda que aprofitant que la seva senyora tenia truis aniria a voltejar una mica. Res, una volteta curta per estirar les cames.
Un rellotge nou de trinca li marcaria el ritme suau que l’havia de conduir pels afores del poble. No gaire lluny. Va sortir, xino-xano, sense aigua ni gorra, no feia falta, sofrir no estava en els seus pensaments. Continua