A l’entorn llorencí, les dues paraules es consideraven sinònimes. Anava per famílies. Per a algunes el lloc n estava i dormia la bístia era la boal i per a altres la païssa. I encara hi havia un tercer grup, les famílies que usaven indistintament els dos mots.
Amb la desaparició de la necessitat de disposar d’una bístia, per a tasques laborals i de transport, s’han anat perdent els mots. Mots de significat diferent que, per extensió, a nivell popular es barrejaven. Continua
Una vella imatge des de l’interior d’un d’aquells nombrosos nius d’ametralladora que construits amb mà d’obra esclavitzada per la força dels vencedors, voltaven la costa de l’Illa.
Es podria establir una metàfora entre aquests mirar a fora des de dins i la frase de Michael Foucault que apareix a “El orden del discurso”.. Es difícil mirar-se cap a dins com si es miràs cap a fora. En tot cas imprecindibre per in tentar esbrinar una resposta a la pregunta. Continua
L’amo en Jaume Regalat era el zeladors que cuidava de controlar la pesada dels porcs.
El pes del porcs era un indret útil i necessari per afavorir les relacions comercials entre pagesos i el mercader. Les relacions entre pagesos o entre pagesos i menestrals no passaven pel pes, s’arreglaven directament entre ells. La matança del porc, ses matances, eren una festa però, alhora, eren molt més. Un porquim encertat, la perxada i les alfàbies dels ossos salats significaven tenir assegurada bona part de l’alimentació familiar de tot l’any.
Els porcs sobrers, generalment, es venien al mercader. Continua
En el Sant Llorenç pre turístic era mot ben viu: No passis ànsia!: Ara en diem No et preocupis.
Té una ànsia terrible, ara, no se’n pot estar o no pot esperar.
Segons assenyala la premsa hi ha persones llorencines que passen ànsia per la deficient atenció sanitària. D’altres, de forma anànima, manifesten la seva ànsia per la falta de neteja dels carrers… Continua
Una de les plantes més singulars del nostre entorn més immediat és, segurament, la lleterassa (Euphorbia dendroides).
Tant a l’herbari virtual de la UIB com a la Flora de Mallorca de Francesc Bonafè es poden trobar nombroses varietats d’Euphorbia. Continua
Amb un dia de retràs es publica un mot que vaig engospar a la xarxa.
Volia enfocar la darrera de les accepcions que apareixen en el diccionari Alcover-Moll. En primer lloc perquè fa referència a una frase de Salvador Galmés, però també perquè en l’ús intuitiu del nostre entorn “fer destralejar” una persona era treure’l del solc, de la rutina…No sempre en sentit d’exaltar o de fer enfadar; també s’usava al inquietar fent bromes.
En època de matances solien fer destralejar els infants: penjant la cua del porc, enviant a cercar la màquina de pelar patates i coses semblants.
Sobre la soca ferida de l’imponent arbre de pisos, una frase de Rafael Echeverria.
Una poda imprudent provocà un raig de reina que, solidificada, llagrimeja sobre la soca rugosa i obscura.
La frase del sociòleg i filòsof representa un cant a l’esperança. Cert és que tots estem condicionats pels usos i costums del nostre entorn més immediat, però també , amb les nostres accions, hi podem provocar canvis.. Continua
Sempre, amb tot el que experimentam, hi ha una primera vegada (i també una darrera). En termes generals la “primera vegada”, sigui per desconeixement previ, sigui per expectatives, acostuma a deixar petjada. Potser bona o dolenta, però petjada a la fi.
Per a les persones nascudes en els anys trenta, quaranta i cinquanta del segle passat, anar a Palma per primera vegada, sempre amb el tren, era tota una aventura. Continua
En Serafí Lliteres, acaba de llançar el mot, per WhatsApp intern, als editors de Card.cat.
Ben interessant resulta la consulta dels diccionaris.
En els anys cinquanta i seixanta en moltes cases es preparava “ensiam”: lletuga amb ceba i tomàtiga, trempat tot amb sal, oli i vinagre per acompanyar els “plats de calent”.
Val a dir que aleshores, en el nostre entorn, la “lletuga d’enciam” es limitava a la que ara coneixem com a romana.
A vegades, segons època i família, també acostumaven a trempar endívies i cama-roges. Continua
Al sentir la remor sorda, inhabitual, s’acota i es regira el cap, és reacció inconscient que s’origina a l’hipotàlem, és la por al desconegut que portam en els gens i salva vides. En poques dàcimes de segon, en el primer indicador el cervell recorda que és la remor característica d’un esbart d’estornells que passa a poca altura. Aquella por al desconegut es transforma, de manera immediata, enadmiració i respecte: ja són aquí! Continua
A vegades, pot semblar que en la parla habitual, s’usen mots de forma un tant aleatòria, però les coses no sempre són el que semblen.
N’Antoni contava una anècdota sobre una padrina i el seu nét. Quan aquest feia una trastada o la padrina, per algún motiu es molestava, amb tò un tant despectiu li deia “pabordo”.
Al marge de ressenyes històriques, un mot ben poc usat en les converses habituals. Particularment no el recordava ni coneixia les diverses accepcions que mostra el diccionari.. Continua
Sa Matança era una popular pandilla liderada per Sebastià Caron. En Sebastià tenia un cert avantatge cultural: havia anat uns anys a escola en un col·legi de frares d’Inca.
Eren fidels clients del cafè de Cas Pinxo. Es veu que el pare d’en Nadal i de n’Antoni tenia mà esquerra per gestionar els capricis dels membres de la pandilla. Segons conta n’Antoni Pascual a vegades trobaven algun dels membres de la pandilla que anaven a collir un matí d’ametles a compte del cassiner. Continua
Fullejant aquesta magnífica pàgina de “Fotos antigues de Sant Llorenç des Cardassar” -serveixi aquesta entrada de re-coneixement-, la vista topà amb l’antic plànol de Sant Llorenç realitzat per Pere d’Alcàntara Penya i Nicolau.
El poble llorencí disposa de nombroses virtuts però, a dir ver, fins fa ben poc no ha destacat per seu amor al patrimoni comú, tant material com immaterial, Una prova en podria ser el concepte Son Estrany que, per cert, apareix, a les velles escriptures del que, posteriorment, serien solars. Continua
“-No siguis cleca!” o “-Aquella és un poc cleca” eren expressions despectives referides a una al·lota o una dona.
El diccionari, com no podria ser d’altra manera, reflecteix el masclisme imperant.
En el nostre entorn no era habitual anomenar cleca a la vulva. El mot s’usava fonamentalment en sentit despectiu. Continua
La imatge, en si mateixa, dona pistes. Una esponerosa washingtònia. Al darrere un cel clar, sense núvols. Les fulles indiquen suau moviment. Clarors i ombres mostren un sol baix, ponent…
Podem passar-hi mil vegades. Potser en tenim una de semblant a l’abast de la mirada… però fins que l’enfocam, fins que enfocam els detalls no ens n’adonam de la seva existència, de la seva perfecció, de la seva singularitat.
No parla, l’hem d’enfocar!.
AmB les persones passa semblant, hem d’enfocar i escoltar!
(Encara que potser ens conformem intentant imposar i escampar la nostra mirada) Continua
La lectura, sempre parcial i a petits glopets, del DCVB, sempre resulta entretinguda, lúdica i formadora.
No sé si calçar s’hauria de considerar mot perdut. Potser en alguna de les accepcions si que ho és:: afegir ferro a una fulla, acostar terra a les hortalisses, amb la desaparició de les generacions pageses van minvant l’ús.
Així mateix el mot ajuda a entendre l’expressió: “saber quin punt se calça” Continua
(Dins aquest anecdotari llorenci (AL) és la segona referència -realment són dues anècdotes i una reflexió- al desaparegut passeig)
Tota anècdota disposa de varies parts.
Primer hi ha d’haver un contador, una persona que tengui desig de contar un fet succeït. Com no potser d’altra manera ho farà segons les seves apreciacions, els seus records i la situació emocional del moment en que es fa la contarella. Continua
Amb la veu fenàs l’herbari virtual de la UIB mostra set varietats d’herba de fulles i tiges allargades semblants a les de la fotografia. Per la situació, lògica i característiques diria que es tracta de fenàs de marge (Brachypodium phoenicoides) també nomenat festuca, però no n’estic del tot segur.
A la vegada, el Pare Bonafè en la seva “Flora de Mallorca” de Brachypodium en mostra unes onze varietats. La concreció fuig, idò de l’abast d’aquesta ressenya. Continua
Una posta de sol, vermella i espectacular, rere les cases de Can Pastera en els vells establits de sa Real ofereixen un bon marc per platejar un dubte: ¿realment em conec o em deix arrossegar per la impostura del meu relat?.
Sembla que coneixer-se bé no és tan senzill com podria semblar. Continua
“Home petit que, si prenia tort, calia adreçar” era la consideració que, al llarg de molts d’anys es tenia dels infants.
Malgrat la psicologia hagués evidenciat que aquest plantejament era erroni, es va mantenir llargament els “saber tradicional”.
Parlant, parlant normalment sorgeix l’aplicació o la recepció d’alguna batculada.
En recordau, amables lectors, alguna? Continua