A l’entorn llorencí, les dues paraules es consideraven sinònimes. Anava per famílies. Per a algunes el lloc n estava i dormia la bístia era la boal i per a altres la païssa. I encara hi havia un tercer grup, les famílies que usaven indistintament els dos mots.
Amb la desaparició de la necessitat de disposar d’una bístia, per a tasques laborals i de transport, s’han anat perdent els mots. Mots de significat diferent que, per extensió, a nivell popular es barrejaven. Continua
Collar, cadeneta… alguns mots a poc a poc van substituint la nostrada vieta, tan singluar de la parla llorencina, com bé va expressar Joan Llull en un article de fa uns a anys que analitzava el parlar llorencí. Potser no estigui perdut, però en du camí! Continua
En el Sant Llorenç pre turístic era mot ben viu: No passis ànsia!: Ara en diem No et preocupis.
Té una ànsia terrible, ara, no se’n pot estar o no pot esperar.
Segons assenyala la premsa hi ha persones llorencines que passen ànsia per la deficient atenció sanitària. D’altres, de forma anànima, manifesten la seva ànsia per la falta de neteja dels carrers… Continua
Substituït cada dia més per altres mots més general com cridar, manar silenci, silenciar… és una expressió que ja no se sent tant. Continua
Amb un dia de retràs es publica un mot que vaig engospar a la xarxa.
Volia enfocar la darrera de les accepcions que apareixen en el diccionari Alcover-Moll. En primer lloc perquè fa referència a una frase de Salvador Galmés, però també perquè en l’ús intuitiu del nostre entorn “fer destralejar” una persona era treure’l del solc, de la rutina…No sempre en sentit d’exaltar o de fer enfadar; també s’usava al inquietar fent bromes.
En època de matances solien fer destralejar els infants: penjant la cua del porc, enviant a cercar la màquina de pelar patates i coses semblants.
Jo no diria que és perdut però sí que de cada pic se sent dir més l’estrangerisme shandy en substitució d’aquest mot tan nostrat (passat Vilafranca ja no el coneixen), així que seria una llàstima perdre’l.
Aprofit l’article, per cert, per llançar una pregunta al vol. Ho discutírem l’altre dia amb en Pedro Trompes, del bar Ca’n Pedro (perquè veieu que l’estrangerisme esmentat comença a canviar l’entorn): vosaltres deis xopet a tot (cervesa amb llimonada i amb gaseosa) o només a la cervesa amb gaseosa? Continua
En Serafí Lliteres, acaba de llançar el mot, per WhatsApp intern, als editors de Card.cat.
Ben interessant resulta la consulta dels diccionaris.
En els anys cinquanta i seixanta en moltes cases es preparava “ensiam”: lletuga amb ceba i tomàtiga, trempat tot amb sal, oli i vinagre per acompanyar els “plats de calent”.
Val a dir que aleshores, en el nostre entorn, la “lletuga d’enciam” es limitava a la que ara coneixem com a romana.
A vegades, segons època i família, també acostumaven a trempar endívies i cama-roges. Continua
Curiosament de cada pic n’hi ha més, o que almanco els costa més i necessiten la intervenció de la cìencia (el fet se mereix un estudi ben seriós de per què està passant), però el mot no se diu tant. Potser perquè sona més gruixut, o per simple desconeixença, però el sinònim més estàndard “estèril” s’està imposant. Continua
A vegades, pot semblar que en la parla habitual, s’usen mots de forma un tant aleatòria, però les coses no sempre són el que semblen.
N’Antoni contava una anècdota sobre una padrina i el seu nét. Quan aquest feia una trastada o la padrina, per algún motiu es molestava, amb tò un tant despectiu li deia “pabordo”.
Al marge de ressenyes històriques, un mot ben poc usat en les converses habituals. Particularment no el recordava ni coneixia les diverses accepcions que mostra el diccionari.. Continua
“-No siguis cleca!” o “-Aquella és un poc cleca” eren expressions despectives referides a una al·lota o una dona.
El diccionari, com no podria ser d’altra manera, reflecteix el masclisme imperant.
En el nostre entorn no era habitual anomenar cleca a la vulva. El mot s’usava fonamentalment en sentit despectiu. Continua
La lectura, sempre parcial i a petits glopets, del DCVB, sempre resulta entretinguda, lúdica i formadora.
No sé si calçar s’hauria de considerar mot perdut. Potser en alguna de les accepcions si que ho és:: afegir ferro a una fulla, acostar terra a les hortalisses, amb la desaparició de les generacions pageses van minvant l’ús.
Així mateix el mot ajuda a entendre l’expressió: “saber quin punt se calça” Continua
És una d’aquestes paraules substituïda per un castellanisme, en aquest cas sobaco, i encara pitjor sota l’excusa de molts que xella (aixella) mai s’ha dit per aquí i que si és una catalanada i contes d’aquests. Idò no, paraula ben mallorquina ja documentada en les rondalles de Mossèn Alcvoer que deixa a la llum “explicacions interessades”· que l’únic que volen és embullar la troca ben aposta. En resum, paraula ben mallorquina que hem de lamentar haver perdut (una més). Continua
“Home petit que, si prenia tort, calia adreçar” era la consideració que, al llarg de molts d’anys es tenia dels infants.
Malgrat la psicologia hagués evidenciat que aquest plantejament era erroni, es va mantenir llargament els “saber tradicional”.
Parlant, parlant normalment sorgeix l’aplicació o la recepció d’alguna batculada.
En recordau, amables lectors, alguna? Continua
Paraula crec que perduda, o almanco la meva generació ja no la diu, fins al punt que quan l’he vista a la meva llista m’he pensat que se m’havia passat un valencianisme (i és que prové de xicota). La meva sorpresa ha estat trobar que el diccionari Alcover (sempre tan precís) especifica que és un mot propi de la zona de Manacor. Idò! Continua
Era un mot que es podia sentir en les converses habituals dels anys cinquanta:: aquests albercoquers creixem (o no creixen) a la par. Van a la par (referits a dues persones que evolucionaven de manera semblant)… mentre a l’escola es parlava de nçumeros “pares” i “impares”
Anar a la par, d’altra banda, resulta un concepte bell, implica fer individual en una mateixa tasca compartida amb una altra persona o avançar de forma semblant… Continua
Altres vegades ja s’ha comentat, no sempre es fàcil lligar el text amb una fotografia.
Garbera és mot perduts perquè ja no es fan garbes amb el que s’ha segat.
Un temps es feia la garbera vora l’era. Fer les garberes i batre era feina familiar o, en algun casos, amb colles o petits grups amb els quals s’establien acords i barates.
Posteriorment, amb l’aparició de les batedores mecàniques -anys 50- les barates es convertiren en transacció econòmica. En determinats indrets plaents per al posicionament de la batedora es feien nombroses garberes, segons interès de cada un dels propietaris, en un mateix indret.
L’arribada de les “cosetxadores” posà fi a garbes, garberes i altres activitats lligades a la sega. Continua
Un d’aquests mots que tenia apuntat de fa temps és xecalina. I deu ser ver que està desaparegut o en desús, perquè jo personalment el desconeixia. I vosaltres vos sona? Segons el diccionari és un mot ben mallorquí… Continua
Manera que es tenia de descriure els infants quan eren molt petits. A vegades també usat en tò despectiu, o de forma despectiva per menysprear altres persones (-pareixes un nin de uè, encara dus sa llet pes morros…).
Fa part d’aquella llarga llista de mots que, en funció de l’edat, encara s’usen.
Un d’aquells mots que es van perdent però que, en determinades edats, encara són ben vius.
La forma ves, en el meu entorn familiar, encara resulta més antiga. D’alguna manera es podria dir que del ves es passà al veiès i d’aquí a “es clar!” Continua
No diria que fos un mot perdut, però com a professor que sent parlar els joves cada dia puc assegurar que pot estar en vies d’extinció (esperem que m’equivoqui ja que és un mot ben genuí). Continua