Per a les persones de la meva edat encara no és pot considerar mot perdut; els balls a la plaça i determinades festes solen ser vitencs/vitenques.
Alhora es podria considerar un d’aquells nombrosos mots de rondaia que tenim emmagatzemats en la memòria.
En el nostre entorn s’utilitza o utilitzava el mot per definir manifestacions populars nombroses, alegres i vitals. Continua
N’Antoni enfocà el mot en eines de construcció. Suposadament es referia a l’accepció destacada en negreta.
Mot polisèmic que ha perdut bona part dels usos, bé perquè s’han deixat d’usar les eines, s’ha controlat la plaga de l’ortòpter que feia malbé les patates, o s’han trobat mots substitutius. Continua
L’altre dia, poc abans de ploure hi havia un gran moviment de tractors que retiraven els “rollos” o les “bales” de farratges seques. Es a dir el negoci de les farratges és ben viu.
També, si és un bon any, després de “cosetxar” n’hi ha que embalen la palla i després la venen o la guarden pel bestiar.
La feina és viva, però el mot és perdut,
Feia referència a les persones que, després de batre, mercadejaven amb la palla, si més no de forma temporal. Normalment es servia en llençols de loneta fina o tela de sac i es dipositaven en el sostre..
Resta el malnom a manera de descripció de l’antic ofici. “En Joan, es palloler!” Continua
En el nostre entorn era d´ús habitual. Posteriorment passà a ser “oís” i mes modernament un esternut.
Segurament, i segons l’edat, de qui en parla es pot considerar ben viu.
El DCVB no dona gaire informació addicional i mostra: Continua
Pedra seria el genèric. Mac i còdol serien, segons la grandària, mots específics.
En negreta s’han destacat les accepcions més locals.
Una, la de la baldufa resta molt llunyana. Les altres potser no ho son tant, però al estar lligades a la pagesia s’han perdut o es van perdent. Continua
Dues paraules d’una mateixa arrel i de significat ben diferent.
La primera, fotim, ja es pot considerar ben perduda i és una altra referència a Salvador Galmés en el DCVB
La segona no es tan perduda. Encara s’usa. “Un fotimer de gent!” Continua
Cert és que en el nostre entorn “Entabanat” o “pareixes entabanat!” es diu a una persona descentrada, que no posa esment en el que fa…que, si fa no fa, respondria a la primera de les accepcions.
Ara mateix, però, època de presentació de candidatures, potser convé destacar la segona.
Atès que no hi ha una realitat objectiva sinó tantes com persones. Atès la importància del gradient emocional en el vots, convendrà entabanar un poc l’electorat, no? Continua
Tant els amos de posessió com , poisteriorment els petits propietaris amb casa a fora vila solien tenir una casa en el poble, sa posada, que utilitzaven els diumenges i festes de guardar, quan venien a missa.
La posada, amb l’abandonament de les cases de foravila dels anys seixanta i setanda, passà a convertir-se en vivenda habitual.
Les cases de fora vila, en els anys 90 i amb la compra de terres, a la nostra zona generalment per part dels alemanys, adquiriren nou valor.
Amb la nova situació les “posades” i també el concepte, han desaparegut Continua
Ara mateix no és mot perdut perquè és una marca de vi de la bodega Binigrau de la família de qui va ser molts anys company de feina Maties Batle (D’altra banda creadors de la marca Macià Batle).
El mot es va destapar parlant del vi. No sé si en el nostre entorn anys enrera, era paraula utilitzada. Crec que a nivell familiar no l’havia sentit mai. Continua
En el nostre entorn, pronunciat amb accentuació aguda (peixí), es refereix fonamentalment a l’alimentació que fan els coloms a les seves cries.
Crec recordar haver-ho sentit també referit al pasturar de les ovelles.
Si miram el concepte en castellà “pacer” ens adonarem de l’amplitud del mot
Però és una paraula amb set accepcions, moltes d’elles ben perdudes Continua
-Has anat a veure la Casa Santa?. Hi ha més de vint brulles!!
Vaig sentir la conversa de passada. També vaig sentir que les brulles (en la parla habitual “bruies”) es podien fer de diverses maneres,, de llenties, de veça… Que per fer-se han d’estar a les fosques -sinó tortnarien verdes!- en lloc humit, deixant les llavors superficials –Just un polsimet de terra!. Continua
-Li va donar un bon arrap!
A vegades posam, als mots, el significat que ens interessa. En definitiva adaptam els mots a les idees en comptes de cercar mots escaients o exactes a les idees.
L’interlocutor quan va amollar la frase “Li va donar un bon arrap”, pel context explicatiu ho va dir, o ho vaig entendre -això és una altra vessant- en sentit de “renyada”. o “passada”.
Mires en el diccionari i apareix la sorpresa.
Continua
El mot , en la primera de les accepcions, resta en mans d’especialistes. Quan hi havia bísties a cada casa i moltes a les possessions el concepte era ben viu. Encara que realment, els aregadors també eren especialistes. No tothom servia per aregar un animal, o dit d’altra manera en el sí de la família sempre hi havia persones amb més enginy, coneixements de la conducta animal i paciència que les altres.
En la segona de les accepcions, s’usa molt però se’n parla poc. No s’empra la paraula. Continua
Qüestió d’atzar. Amb altres finalitats he demanat el nom a una persona més gran i m’ha contestat sense pensar gens.
La sorpresa esdevé quan mires el diccionari: és paraula tan llorencina… !. Paraula local que no surt en el Normatiu.
Algunes cases encara guarden polsoses cabeçades penjades en una estaca, abans eines d’ús diari. Els temps canmvien i el vocabulari habitual també.
La mateixa pretensió de les persones que portaven la bístia sense cucalons (veus la meva bístia no els ha de mester!) ara es manifesta d’altres formes.
M’agrada el mot i el concepte, En sentit figural tots portam els nostres cucalons Continua
Segurament fa part d’aquella llista de mots que, segons l’edat, es poden considerar perduts o ben vius.
“Persona que menja poc i coses triades”. El diccionari fa referèmcia a persones, El normatiu assenyala “Persona que de tot menja poc”. Continua
Segurament abans era més perceptible, en tot cas hi havia menys renou ambiental.
Els pagesos conten que adesiara el sentia el saulet, la remor de la mar.
Era necessaria un lloc elevat i el vent a favor.
Des de sa Fontpella es sentia el que arribava de sa Punta de n’Amer. Des de Son Llulls el que arribava de Son Serra.
-Heu sentit el saulet?. El vam sentir quan seiem a la fresca!
Un mot que també fa referència al coneixement de Mn. Salvador Galmés. Continua
De totes les accepcions del mot, es voldria enfocar les tres primeres accepciobs de l’apartat III (Les assenyalades en negreta).
Mot ben nostrat i molt usat en un doble sentit. Primer en el de mirar, albirar, adonarse’n (“Has reparat…”.tal cosa?). I també a manera de desafiament o retret. (“Ja ho repararàs!… que faci/cregui tal cosa). Continua
Segurament és una d’aquelles nombroses paraules que, segons l’edat, és més o menys coneguda.
Tota la gent gran sap ben bé que és la cagarel·la, però diarrea ha anat substituint aquell mot. Continua
Quan en Miquel el va veure penjat a la clastra de Son Vives, no va perdre oportunitat:
–Mira un mot perdut!
Com el cas de les eines agrícoles preturístiques, és un d’aquells mots que, al perdre la utilitat, es fan fonent en la immensitat
I això que l’Ajuntament en tenia un de molt complet a disposició dels veinats. Sembla que, com en el cas del piano, ha desaparegut.
No deixa de ser un mot curiós. En el meu entorn infantil l’anomenàvem pescapous (si la memòria no em traeix). Però el diccionari ens remet a cercapous -tam,bé recollit en el normatiu- per anomenar una mateixa eina.
Vosaltres, lectors, com l’anomenàveu? Continua
Anys enrere, sobre tot els al·lots que corrien per fora vila, tenien un flato. S’aturaven, es posaven tres pedretes dins la butxaca i continuaven jugant.
L’informador assenyala que ara no en sent parlar de flatos. No sap ben bé si es que en el seu entorn no se’n donen o si han desaparegut de forma generalitzada.
En tot cas li ho recordà un infant en una excursió. Es veu que no és perdut del tot.(Alguns mots es perden al desapareixer la utilitat o la funció,altres amb l’edat…) Continua