Arxiu de la categoria: Història

Relat (capítol XVIII)

Publicat el per , null
Respon

A Son Tàrrec vàrem arribar a tenir un passadís per dins ses mates que quasi atravessava tot es comella, d’allà de s’estació. Llavors teníem dues habitacions i sa nostra sala d’estar. Tot això ho fèiem amb xerrocs i destrals, trèiem sa llenya cap a sa part des túnel, i allà prepàravem tiragomes i fletxers (ses gomes des tiragomes bona part les mos donava es mecànic de bicicletes, en Gorrió; ses pells per fer sa base en què es posa ses pedres, les mos donava en Juanet Cuc, que feia feina a ca l’amo en Joan Sabater, just a baix de sa costa d’en Corem,  aquí on avui és ca en Jaume Figuera). Continua →

Imatges dedicades a…Joan Llorer

Publicat el per , null
Respon

Joan Llorer, seguidor incondicional de card.cat

Dins el marc de les Festes Patronals de Sant Llorenç 2013 tingué lloc la presentació del llibre de, Josep Cortès, sobre la Banda de Música de Sant Llorenç. En el seu moment el “Kefe Pau” va publicar una crònica i un extens reportatge gràfic de l’acte. Continua →

V lectura de poemes per a la memòria històrica

Publicat el per , null
1

Ahir vespre, a s’Estació, un centenar llarg de persones ens reunirem convocats per la delegació a Sant Llorenç de l’Obra Cultural Balear pel recital poètic i musical per a la recuperació de la memòria històrica que des de fa cinc anys es celebra en el marc de les festes patronals del poble. Continua →

Relats. Capítol XVI

Publicat el per , null
Respon

No, impossible que m’oblidi dels jocs de les nines si des de sempre les he tengudes al cap. També me’n record d’alguns dels seus jocs i no en mancaria d’altra que no en parlàssim. Començaré pels que record millor: botar corda. Em sembla que es deia “juli” i consistia en què dues nines agafaven una corda, una per cada cap, la feien enrevoltar i una filera de nines l’anava botant. Continua →

Relats. Capítol XIV

Publicat el per , null
Respon

Avui parlarem des jocs des meu temps, benjamí, infantil i juvenil. Com tot se feia en es carrer o en es camp, sa varietat de jocs, era infinita, arribava fins on sa teva imaginació donava, no com ara que dues maquinetes i lo que es consum decideix; S’escola des poble, per desgràcia no era massa exigent, tot consistia a aprendre ses coses de memòria. Continua →

Relat: capítol XII

Publicat el per , null
3

Si no record malament, deixarem el darrer relat parlant de les escoles i dels jocs.

A l’escola, lo correctament polític, era anar els nins amb els mestres i les nines a “Ca ses monges”.

Alguns pares amb el pensament més lliberal anaven amb la senyora Bàrbara o amb el mestre Juncosa. Aquest senyor vivia i feina feina al molí que fa cap de cantó amb el camí del Purgatori i la carretera vella de Son Servera, en front de ca l’amo en Pep Bauçà (Blanc). Tenien un fill un poc més jove que nosaltres, molt amic de tothom, que nomia Joan. Continua →

Relat (XI)

Publicat el per , null
Respon

A principis dels anys cinquanta no hi havia escoletes, com ara; es començava a anar a escola als cinc o sis anys, encara que a alguna família que ho necessitàs li deixaven anar-hi abans. Per regla general anàvem a Ca ses Monges. Els de família més liberal anaven a Ca donya Bàrbara; la resta, bé per ignorància, bé per por, bé perquè creien que era el lloc més adequat per preparar la primera comunió, bé per esser bona gent la resta de la vida, anàvem a Ca ses Monges; els nins, a l’Escola Nova, perquè era molt perillós que nins i nines jugassin i aprenguessin plegats Continua →

Relats (Capítol X)

Publicat el per , null
Respon

Per devers Pocafarina el joc preferit dels nins i nines era jugar a “encanta encanta aquesta penyora”. Consistia en que, per regla general una nina s’asseia esquena paret a la soca d’un garrover, i un nin li posava se cara damunt el vestit a l’indret de les cuixes, ulls per avall. Ella tocant-li amb la seva ma damunt l’esquena deia, dues vegades:  encanta encanta aquesta penyora tant si es homo com si es dona que ha d’anar a fer? apuntant a una persona de la rotlada. Continua →

Relats (Capítol IX)

Publicat el per , null
1

Si vos en recordau, deixàrem sa història quan acabaren de batre i feren una festa de fi de messes, en un ball de pinyol vermell, amb es record des missatgers que els venia una temporedeta de bona vida, i l’havien d’aprofitar, perquè era molt curta, tot d’una començava sa temporada de collir ametlles, ses garroves i ses figues. I això tornen a ser unes messes bastant feixugues. Continua →

Relats. Capítol VIII

Publicat el per , null
Respon

Per batre se solien vestir d’una manera molt peculiar: es posaven un capell de palla amb una tela cosida que anava d’orella a orella i fins damunt l’espatla, una camia màniga llarga embotonada fins al coll i les mànigues també embotonades, uns calçons de cotó i, algun, calçons amb bufes, unes espardenyes d’espart que alguns es treien a l’hora de batre perquè hi entraven grans i era molt molest. Les dones solien fer el menjar i guardar els infants, però a l’hora de ventar també col·laboraven i es vestiten de manera que només se les veien els ulls. Continua →

Músics a card.cat: la banda de música de Sant Llorenç des Cardassar

Publicat el per , null
1

Des de sempre he tingut una gran admiració pels músics de les bandes de poble que amb el seu esforç han anat al llarg dels anys alegrant les festes més importants dels municipis. Enguany es compleix els 40è Aniversari de la reconstitució de la banda llorencina. Continua →

Relat. Capítol VI

Publicat el per , null
Respon

Com us contava abans, i si comparau els preus que es pagaven pels jornals, veureu que els dobbers escassejaven, per la qusal cosa s’emprava molt el barat: jo tenc això i t’ho barat per això teu. Però, clar, no sempre ni tot es podia baratar i principalment la gent jove necessitava manejar qualque dobber. Com ho feien? Com que no solia esser molta la seva feina i tenien temps, paraven lloves i duien a vendre qualque ocell a les botigues o carnisseries, cercaven esclata-sangs, espàrecs, espigolaven… L’espigolar consistia en què, quan s’havia segat i fet els cavaions i les garbes, sempre quedava qualque espiga de gra, i abans d’amollar-hi els animals qualcú de les cases, normalment els fills, feien tota la finca, pam a pam, arreplegant totes les espigues i així aconseguien un petit extra. Continua →

La història dels nostres brodats en una entrevista

Publicat el per , null
Respon

Lourdes Melis, la jove becada per l’ajuntament de Sant Llorenç i que fa poc va presentar els resultats de la seva investigació sobre la història dels tallers de brodats del poble, ofereix una extensa entrevista al Diario de Mallorca en la qual exposa algunes de les seves conclusions.

Aquí vos deix l’enllaç: Continua →

Relat (Capítol V)

Publicat el per , null
Respon

S’altre dia deia que a prop de ses cases tenien un safreig.  Una cosa curiosa de prop de ses cases era veure que cada any tenien un niu o dos de capxirimbotis, enrevoltant la casa, i un de matamosques. Es capxirimboti feia es niu damunt un ametller, figuera, o garrover, a sa baldana; i es matamosques molt de pics el feia a sa parra que hi solia haver a sa paret de la casa, o damunt una fulla de moro, en es corral des porcs. Es capxirinboti era molt apreciat, perquè sient un ocell només un poc més gros que un gorrió, espantava ses aus de repinya, que solien enrevoltar ses cases per menjar-se es pollets. Es matamosques, com es seu nom indica, viu principalment de mosques i ajuda a no deixar-ne entrar tantes a la casa. Com que s’humà és tan destructiu, es darrer capxirimboti que vaig veure devia ser per devers el dos mil. Pesticides i Insceticides maten es ocells i donen vida als insectes dolents. Continua →