Els mots sempre sorprenen. Per les accepcions, per la localització, per les descripcions…
Na Bel havia enviat “emmorronxar” però si es posa en l’Alcover-Moll, hi surt la forma reflexiva que no apareix en el normatiu. La definició remet a “emmorronyar-se” o emmorronyar recollit a Menorca.
En el nostre entorn emmorronxar-se és fer morros, disgustar-se. Estar emmorronxat seria sinònim, si fa no fa, d’estar enfadat.
Després d’una sèrie d’aportacions externes (sempre tan benvingudes) retornam a la meva llista de mots perduts que tenc arxivats des de fa uns anys. I avui ens centram en una paraula ben curiosa que ni record d’o vaig treure (un dels meus errors va ser en aquell temps no apuntar la font.. però juraria que va ser de les Ronadalles Mallorquines de Mossèn Alcover). Jo personalment ni l’he sentida a dir, així que ja deu estar ben desús. Si algú l’ha usada o l’ha sentida agrairem el seu comentari!
El mot en qüestió és també de construcció curiosa: malfenerando/-anda. Continua
Va sorgir de forma espontània en la conversa; mentre n’Antoni (Cus) parlava de la productivitat de les galines que te en el solar de Son Patró.
Es mot ben perdut. En el nostre entorn agafa la forma de “cocover”. Certament, a nivell industrial, hi ha producció d’ous i d’aviram. Ha desapareguda la professió lligada al tradicional ús de la barata que tant s’usava fins en els anys cinquanta del segle passat, quan la producció i comercialització d’ous era part fonamental de l’economia familiar.
Un d’aquell mots que resta en el record de les persones majors. Continua
“Vaig a fer un roi” vaig dir jo tot innocent i per les cares que feien alguns no tots em van entendre del tot, a pesar que pel context després ho suposaren. Així que tenim mot perdut nou (o en aquest cas que ja es va perdent el seu ús)! Continua
L’avantatge d’escoltar el parlar de les persones de certa edat. N’Antoni “Cus” va parlar d’engronyo. Quan quan poses el mot en recerca apareix engronyonir que remet a engrunyonir-se.
També apareix en el normatiu (Diec2) amb el significat “Un mecanisme, moure’s més feixugament per haver-s’hi posat pols, fet rovell, etc.” Continua
El nostre lector anònim ens ha fet arribar una altra paraula ben curiosa: buranya, la qual es pot referir a diverses coses, com veurem. Un mot que ja se sent ben poc! Continua
L’ha engospat!, es deia quan es tirava un tos de pa a l’aire i el ca l’agafava sense deixar que arribás a terra.
També es pot sentir aplicar a idees o paraules quan l’interlocutor, sense gaire explicacions, ho entén a la primera.
Ara els cans no mengen pa i, en tot cas, “engospar” s’ha anat substituint per “agafar” o per -encara més dissortat- “pillar”.
Pep Lluís Soler de nou ens fa arribar una altra paraules perduda de les seves. Jo personalment l’he usada i sentida però és ver que fa temps que ni la dic ni la sentir a pronunciar. Tot un descobriment! Continua
Ens van regalar unes queumes o borses de roba ornades amb paraules singulars. Una d’elles portava el present mot “suara”
El suara és just al costat de l’ara una mica més envant o més arrere. En el nostre entorn l’havia sentit més referit a temps passat. Suara se n’ha anat en el sentit de just se n’acaba d’anar.
El normatiu ho indica com “ara mateix o fa poc”
A més sona bé. Suara i sembla de llengua estranya. Continua
-Avui te’n diré una de bona. Na la trobaras ni en el diccionari ni a cap llibre!
-Vols dir!. Quina és?
…
-Idò “Isla de pinos”. Continua
Encara temps de raïm. No és un mot perdut del tot. Fa part d’aquells que “es van perdent”. En la conversa habitual generalitzada es va substituint per tros, brot, bocí…
Paraula bella i específica
Si no fa gaire xerràvem del mot mec/meca, avui ho feim de meco, de forma similar i que igual que l’anterior encara avui en dia designa el malnom d’algunes famílies llorencines. I és que els malnoms no es posaven per posar, sinó que sovint es feien a partir d’adjectius i noms del vocabulari de fa un temps. Per això algunes paraules, com les de mec/meca i meco, ja no s’usen potser en el dia dia però sí com a malnoms. Continua
Bella paraula. Molt usada per la generació que ens precedeix i ben poc per la que ens segueix.
De la conversa de cafè mantinguda avui matí se’n podria deduir que en alguns entorns familiars s’utilitzava fonamentalment en la primera de les accepcions, mentre que en altres entorns s’usava la segona. La bellesa de la parla! (de cada dia més en perill). Continua
En Pep Lluís Soler, gran aficionat a les paraules antigues, ens ha fet arribar un altre petit tresor: entobiar. I és que és un mot que la nostra societat ja diu ben poc, i això que de cada pic està més entobiada 😉. Continua
El concepte a vegades surt en els vells contractes d’arrendament de les possessions (per allò de “…2 parells de capons, un parell de pollastres, un moltó i un anyell, un quintar de formatge…”
En la parla jo no le sentit mai. Per aqui al mascle de l’ovella li diem el xot (en altres indrets el coneixen també com merdà).En tot cas,els nombrosos refranys que es relacionen evidencien el seu ús. Continua
El refrany “No es mou fulla que Déu no vulla” o la frase que va enviar Joan Umbert “on es vulla es fa un pecat“. La lletra de la sibil·la “…de l’infern nos vulla guardar…” i el record de converses amb gent gran (el meu padrí i els seus germans tendrien, ara, a l’entorn dels cent-trenta anys) amb els seus “quesvulla” (qualsevol cosa) o “on es vulla” (a qualsevol indret) es poden considerar testimonis d’un mot ben perdut i considerat arcaic..
Els motius de la pèrdua i l’evolució del mot ja és cosa de filòlegs. Continua
Te un bon quefer!
Segurament no s’ha de considerar perdut del tot.. Com molts d’altres, persones de determinada edat encara l’usen. Però és un mot que es va substituint per feina, “tarea”, tasca o altres variants.
De la llista de mots perduts pendents de publicar, atès que avui és el dissabte de la Mare de Déu, n’he cercar un que tengués alguna relació amb la festa.
Fer-se sa clenxa s’ha anat substituint per pentinar-se.
Sabates netes i clenxa ben feta, elements imprecindibles, deien abans, en qualsevol festa. Continua
Com no podia ser d’altra manera perquè encara és viu, en Pau Quina el té a la llista del malnoms (Quina,P.(2005). “Els malnoms de Sant Llorenç”. Sant Llorenç: Flor de Card -Pou Vell núm.7-)
Però, ara i aquí, es vol retre recordança tant a la realització amb la plana o ribot de fuster, -en bona part perduda-, com a lús, múltiple, que s’acostumava a fer-ne: des de llit per a la gàbia dels conills o el nieró de les galines, passant per l’encenall del foc, o com a fregall, mesclat amb serradís, per a les rajoles de ciment polit que es posaren de moda en els anys cinquanta i seixanta en substitució del tradicional trespol de calç i grava. Continua
