El dBalears.cat, a la secció Cultura, fa referència a “Les Indòmites”, un programa de ràdio d’ Ona mediterrània on s’ençata una secció: “A Les Indòmites tenim un amor per les paraules que es perden o que trobam de cop i volta. Amb elles feim una secció que s’anomena «Paraula de la setmana», les tres que hem triat aqueixa setmana, les primeres de la nova temporada del programa”.
Feien referència a solatge, avior i mostela. Continua
Nosaltres en diem viciar, visiat o visiada referit a les persones -o animals- a les que han malacostumat.
A vegades, referit a infants, en diem misser, misseret o missereta (Aveciat; excessivament) Continua
A vegades ens erram. Tots ens erram
El que decep és continuar amb l’errada i encara més recrear-se en una errada: les parles i les xarxes en van plenes: mots d’altres llegues, faltes d’ortiografia…
I tot per una qüestió de vanitat (Jo en sé més que ets altres!) Continua
Deixant la primera que és la més descriptiva, podriem dir que, en el nostre entorn no s’usen cap de les altres dues accepcions..
Aquí en sentit figurat i vulgar s’anomena paparró a la peresa, a l’actitud negativa front a determinades tasques.
-En dús de paparró! – Et fogirà es paparró!… Continua
Generalment els castellanismes -en la nostra parla incorrectes- són tan usats que ni tan sols dubtam a l’hora d’usa’ls.
I no sols això sinó que algunes persones, en aquest constant procés d’intoxicació de la llengua, els consideren “malloquí”.
“Escote” en podria ser una paraula que respòn perfectament al paradigmàtica. Continua
-Vols sopetes?, -Vull sopetes! o simplement Sopetes! és una expressió del lleguatge infantil que es pot allargar -es podia allargar- al llarg de la vida.
Es podia plantejar a manera d’interrogant desafiador o a manera de petició per no haver de cavil·lar o esperar resposta.-Venga sopetes!
(En negreta l’accepció de referència)
“Escombros” és un castellanisme molt estès. Usat en el món de la costrucció, però també en la parla habitual. A vegades, si el menjar també és format per ossos o closques, es treu a taula un plat addicional per diposar-hi els “escombros”.
Tenim una bella paraula, runa, per anomenar el que en castellà es diuen “escombros” Continua
Dissabte, 7 d’octubre, a les 19,30 hores, a l’Espai 36 es presentarà el llibre FOSCA NEGRA de Joan Tomàs Martínez Grimalt. Aquest poemari va ser el guanyador del Premi Jocs Florals de Barcelona 2023.
L’acte, organitzat per l’Obra Cultural Balear, amb el suport de l’ajuntament de Sant Llorenç des Cardassar,, serà presentat per Andreu Matamalas i el llibre i l’autor seran presentats per Antoni Riera Vives.
Mot es desús en l’entorn humà. En temps de mancances –no siguis estugós– s’utilitzava per convèncer els infants que menjassin de tot, que no fossin triats a l’hora de menjar.
Després vingueren temps de baldor i de racions segons caprici i a petició del començal.
Actualment l’he sentit referit a animals. Per exemple “les ovelles són animals gregaris, porucs i estugosos…”
Adesiara es diu: -això és un botxinxe! moltes vegades per referir-se a una cosa desordenada o mal feta.
Un castellanisme que no sempre s’usa de forma correcta. La traducció assenyalada en el “Vocabulari de Barvbarismes del Català de Mallorca ” de Jaume Corbera -la font fonamerntal d’aquesta variant de “Mots” que és “Parlar bé, poic costa”- és “enforinyall”, “xibiu”. Continua
Un d’aquelles nombroses paraules que mostra el DCVB que no son, encara, incloses en el DIEC.
Si la memòria no m’enganya -la memòria ens enganya adesiara- l’havia sentit referit a un embolic complicat de corda o fil de ferro. Continua
-Ho he vist de rampellada / Amb una rampellada ho tendrem fet!
Expressions habituals en el nostre entorn que, segurament i com evidencia la proposta del mot, van en desús.
Amb negreta s’assenyalen les accepcions més usades. més estrany resultava l’és de rampell. Continua
Ens haurem de preparar, cada un a la seva manera, per fer esforços addicionals per preservar la llengua, la nostra llengua.
Com ha passat en altres moments de la història bufen vents d’imposició castellana en una doble vessant: substitució directa –habla en cristiano, coño!-, i deformació per localismes i castellanismes al qüestionar i menystenir la ciència i el Diccionari.
Una primera entrega “lujo”, -en el nostre entorn , a vegades, pronunciat “luco”- “lujós”, “lujúria”.,en comptes de luxe, luxós, luxúria. Continua
La gestió de la petita secció mots, de banda l’objectiu final del vocabulari, també aporta altres aspectes, com el relacional -derivat d’aportacions i silencis- i les sorpreses d’aprenentatge, com el cas present.
Podíem tenir la suposició -sobre tot derivada del cinema- que l’instrument que defineix la paraula era present en un entorn religiós o de comunitat religiosa. Però no. Es veu que en el Sant Llorenç pre turístic i del nacionalcatolicisme de la post guerra també es podien estilar els instruments de mortificació. Continua
En resten algunes peces a museus i cases particulars, però segurament es pot considerar un mot perdut..
Correspon al Sant Llorenç preturístic. La ciència i la tècnica han evolucionat. Avui altres eines, menys laborioses i economicament assequibles, fan la seva funció. Continua
Al rebre la proposta, la primera sensació va ser de castellanisme, però no. A vegades les ubicacions físiques d’un mot -en aquest cas a les “sarsueles” madrilenyes- poden portar a interpretacions deformades.
En tot cas avui, i amb aixó voldria ser castís, és un dia trist pels al amants dels mots i de la llengua.
Ahir el govern conservador guanyador de les darreres eleccions, amb la seva proposició de llei per a la “Oficina de Garartía de la Libertad Lingüística” -tot un simptoma!- va fer una passa cinquanta anys enrera pel que fa al respecte i valoració de la llengua d’aquesta comunitat assenyalada a l’Estatut d’Autonomía.
Seguirem lluitant, com des de 1972 ençà, hem anat fent. Continua
A vegades els mots poden portar a la controvèrsia, derivada del diversificat ventall de les accepcions. L’edat, la formació, l’experiència et porten a un o altre significat si el mot s’expressa sense referents contextuals.
-Tent una paraula, daga. Sabeu que és?
Per a la majoria dels oïdors, la imatge que provocà el mot sorgia del cinema, enfocant la primera de les accepcions.
En el nostre entorn i en el món de la pagesia el concepte “daga” s’orienta vers l’accepció destacada en negreta. Continua
La proposta de Tomàs Martínez referit al tasser ens va orientar, per semblança de contingut, a la paraula escudeller.
Quan a les cases hi havia rebost i dins el rebost hi havia prestatgeries, aquestes eren conegudes com “s’escudeller”, perque, entre altres coses, aguantaven plats i escudelles. Continua
La definició que mostra el diccionari resulta un tant ambigua és així que l’enfocaré en relació al costum local.
En sentit general el tasser faria referència a la “barra” o taulell -taurell en diem nosaltres- d’un cafè, on es serveixen cafès i copes.
Al “Prestatge o armari destinat a tenir-hi tasses”, en general en el nostre entorn es deia escuedeller, mot que encara no ha sortit. Continua
Tant el concepte “morques” com la paraula van en desús. Temps enrera les morques eren més de moda.
Els qui anaven amb bicicleta a vegades se’n posaven en els baixos dels calçons. Un mecànic no era un bon mecànic si no portava mans i vestit emmorcarts.
Fins i tot el costum pagès d’enmorcar les ovelles ha perdut seguidors… Continua