Aquesta paraula, servirà avui per parlar de la memòria i de les jugades que aquesta, a vegades fa.
Crec que en el nostre entorn hem sentit utilitzar meula amb el significat de miula (però ens podem errar, potser la memòria ens enganya) i també nyeula amb el mateix significat (ja publicada)
Tot sorgeix a l’escoltar la veu, singularment alta i estrident d’una persona.
-Vaja ,miula què té!. -Que és miula o meula?…diccionari!
Potser miula o nyiula (meula és una altra cosa) Continua
La parla, com han assenyalat tota una catefa de lletraferits, conforma, en el su conjunt, un món màgic.
Quan aquest món s’adapta a la terra, a cada terra en concret la màgia segueix l’espiral creixent.
Vés per on, una paraula ben coneguta i darrerament en desús, no s’explica tal com la pensàvem, i tot nmalgrat la referència galmesiana que mostra l’Alcover-Moll.
Una catefa en el nostre entorn és sinònim de “més que molts” Continua
-Ahir no vares venir, t’haurem de posar una falta!
-No. De cap de les maneres, jo dure un paper quan mentres
Potser algú dels lectors recordarà un diàleg semblant.
No he sabut trobar la locució ni a la veu quan ni tampoc a mentres que, en canvi, mostra “com mentres”
Algunes de les persones de més edat consultades si que la coneixien, usada a menra de justificació.
Es deixarà, idò, com a presumpte localisme. Segurament com assenyala el filòleg Pau Quina deformació de “com mentres”. Continua
Es diminutiu d’embat, el vent que va de la mar a la terra. Quan arribava a les nostres eres, en temps de batre els cereals, ho feia de forma suau per això l’ús del diminutiu.
Mot ben viu al llarg de generacions, fins que es perdé el contacte amb la Terra. El control de l’embatol resultava fonamental a l’hora de ventar el gra, una vegada batut. Aiximateix era important per endolcir la feina a fora vila
Recordo una entrevista amb l’amo en Rafel de sa Fontpella. Feia calor de juliol. em va dir -Anem en es porxo d’aquí una estoneta arribarà s’embatol i estarem bé. I efectivament un poc passades les deu del matí arribà el ventet fresquet.
Cada gereració que desapareix se’n porta els coneixements que els va ensenyar el viure. Continua
Per extensió, a vegades s’aplica quan un no acaba d’estar fi -estic atabacat!, diu.
Pot semblar que el mot ve del tabac i que no trobar-se bé deriva de l’excés de fumar (a diferència d’ara sobre tot en aquells anys on tothom -fonamentalment homes- fumava.)
Podria ser un exemple d’ús habitual de paraules que, per desconeixement, s’usen sense tenir en consideració el seu sugnificat. Continua
En el Sant Llorenç agrícola no sols era un mot ben viu sinó que era motiu de disputes i confrontacions entre veïnats.
En el fons era indicador de lluita entre agricultors i ramaders, entre hortolans o propietaris de sembrats de cerals i pastors.
-M’han fet tala!. Saps de qui podien ser les ovelles? Continua
Amidar, en la seva dicció midar, va ser molts anys mot ben viu i usat. Fonamentalment en tots aquells anys dels segle xx on les dones llorencides es dedicaren al brodar i congecció de bruses i vestits.
Es canaven les terres i es midaven les robes.i es mesurava el blat.
Com en molts altres cases, segurament per seblança amb el castellà el “medir” va anar agafant força i substituí bona part de les paraules específiques. Continua
Al canviar i refrescar-se el temps, com passa aquesta dies, solen arribar els constipats. Normalment provoquen moc i malestar. A vegades van uma mina més enllà i apareix una mica de febre.
Quan la temperatura del cos puja una mica sense arribar a tenir febre forta de colgar-se -que en tot cas dependrà de cada un dels cossos- es quan per aquí diem, o deien abans, que “està un poc escaufeït” o “me sent escaufeït”
També s’aplicava a l’hora d’encalentir una mica un menjar o un beure. Escaufeir s’usava com a sinònim de “llevar-li la fredor”
En el nostre entorn, segons recordança, s’usava i encara s’usa aldà com a sinònim “d’objecte poc consistent” que té “perill de caure o espatllar-se”.
(Es a dir, fem una adaptació del significat que mostra el diccionari.
També es diu aldà a la persona de salut prima i trencadissa.
Fet que està en consonància amb la primera de les accepcions que mostra l’Alcover-Moll. La segona de les accepcions ens resulta desconeguda.. Continua
El títol de l’entrada és el que convé anotar a l’agenda.
Els poemes -amb la tècnica japonesa del haiku- de na Xisca Grimalt s’acompanyen d’una experiència multisensorial. Als cinc sentits se li afegeix un polsim de reflexió… tot per arribar a l’emoció. Continua
Abans, mentre es traballava a fora vila, les persones cantaven. Gairebé hi havia una tonada per a cada tasca: segar, llaurrar, batre…
Ja grans, tant l’amo Antoni Fai com l’amo en Rafel de sa Fontpella ens mostraren i deixaren testimoni d’aquesta afecció o, tal vegada, necessitat.
Aquests llorencins fa anys que ens deixaren, però encara resten persones que serven , circunstancialment, el costum, el tresor de les tonades camperoles.. Va passar ahir vespre, en es Molí den Fraret a Manacor fent part de l’espectacle de dansa “Margalida, sa farina!”. La tonada de llaurar, cantada per madó Margalida, acabà amb un “Roig, serva el solc!”. Continua
Paraula bella. Tant a nivell estructural com a nivell de contingut.
Molt usada en el nostre entorn, sobre tot, en l’accepció 4. Us que, com sempre dependrà d’edat i families.
També usat “tenir enginy” o “ser enginyós” per destacar l’habilitat aliena per fer una determinada cosa.
(En l’època en que es tenien en consideració les habilitats alienes) Continua
Eren periodistes, bé, no ho sé, potser eren animadors, que parlaven per la ràdió pública de les Illes Balears. Si , aquella que pagam entre tots i que, de segur, ha de disposar d’un gabinet de correcció lingüística.
Idò no deixaren de parlar de “tostades”: que si m’agradaven així o aixà, a tal hora o a tal altra… en un programa realment insuls. Continua
N’Antoni, que proposà el mot, assenyala que potser és el verb més usat. Quan no es sap definir l’acció d’usa el dallonar o el seu sinònim daixonar.
Certament és una paraula molt usada quem curiosament, encara no havia sortida.. Idò la daixonarem, és a dir, la posarem avui. Continua
Paraula ben arrelada que, com tots els altres barbarismes, hauríem de descartar.
I encara més essent llorencins (per tot el que es refereix a les esgrelles de l’escut del municipi i a la llegenda del sant que és patró del poble),
Esgrelles que el DCVB recull, però deriva a graella
Els derivats “parrillada” o peix ·a la “parrilla” serien simplement carn o peix torrats. Continua
Una de les meravelles de la llengua, de banda els matisos i costums de l’ús, resideix en constatar la seva evolució.
Haurem de situar la paraula d’avui en procés de decreixement.
Fa anys, en arribar a una certa edat, tothom tenia romàtic.
Sota el concepte s’hi situaven dolències derivades del reuma, i també moltes altres d’origen, aleshores i a nivell popular, desconegut.
La paraula també serveix per detectar diferències entre la parla vulgar i els significat que mostren els diversos diccionaris
N’Antoni Font, fidel seguidor de la secció, envià l’altre dia de pagès dues expressions: “porgar fum” i “fer retxes dins s’aigo”.
Ens ha suggerit l’aportació de la paraula “retxa”, previsiblement en desús.
En l’explicació del mot, destacada en negreta, apareix la locució suggerida. Continua
Tal vegada la paraula congriar es pugui considerar paradigma de desconeixement.
En el nostre entprn s’usa congriar en el sentit de “formar” quan es desconeixen els elements i el procés de formació.
Així, el pa congria barbeta o floridura, el formatge congria virons…
Alhora congriar és bell verb que indica cosa nova, creació, canvi… Continua
Ja s’ha assenyalat abans. El perill més gros dels castellanismes qui hi son i els usam sense adonar-nos.
Això és un “estorbo”! és comú i usual…però els nostres paren i padrins en deien nosa (posteriorment i per la normativa barcelonina arribà del destorb. Continua
-Ho degué manduixar un poc!
Va sortir a la conversa de cafè. El seu significar era orientat a a intervenir, preparar el terreny, haver trastocat el curs d’una cosa… el que en altres moments o indrets diuen “remenar les cireres”.
Una vegada revisat el diccionari potser s’hauria de considerar com localisme aquesta manera d’atorgar sentit per extensió. Curiosa paraula. Continua