Aquesta paraula, servirà avui per parlar de la memòria i de les jugades que aquesta, a vegades fa.

Crec que en el nostre entorn hem sentit utilitzar meula amb el significat de miula (però ens podem errar, potser la memòria ens enganya) i també nyeula amb el mateix significat (ja publicada)

Tot sorgeix a l’escoltar la veu, singularment alta i estrident d’una persona.
-Vaja ,miula què té!. -Que és miula o meula?…diccionari!

Potser miula o nyiula (meula és una altra cosa) Continua →

-Ahir no vares venir, t’haurem de posar una falta!
-No. De cap de les maneres, jo dure un paper quan mentres

Potser algú dels lectors recordarà un diàleg semblant.
No he sabut trobar la locució ni a la veu quan ni tampoc a mentres que, en canvi, mostra “com mentres”
Algunes de les persones de més edat consultades si que la coneixien, usada a menra de justificació.

Es deixarà, idò, com a presumpte localisme. Segurament com assenyala el filòleg Pau Quina deformació de “com mentres”. Continua →

Per extensió, a vegades s’aplica quan un no acaba d’estar fi -estic atabacat!, diu.

Pot semblar que el mot ve del tabac i que no trobar-se bé deriva de l’excés de fumar (a diferència d’ara sobre tot en aquells anys on tothom -fonamentalment homes- fumava.)

Podria ser un exemple d’ús habitual de paraules que, per desconeixement, s’usen sense tenir en consideració el seu sugnificat. Continua →

En el Sant Llorenç agrícola no sols era un mot ben viu sinó que era motiu de disputes i confrontacions entre veïnats.

En el fons era indicador de lluita entre agricultors i ramaders, entre hortolans o propietaris de sembrats de cerals i pastors.

-M’han fet tala!. Saps de qui podien ser les ovelles? Continua →

Amidar, en la seva dicció midar, va ser molts anys mot ben viu i usat. Fonamentalment en tots aquells anys dels segle xx on les dones llorencides es dedicaren al brodar i congecció de bruses i vestits.
Es canaven les terres i es midaven les robes.i es mesurava el blat.

Com en molts altres cases, segurament per seblança amb el castellà el “medir” va anar agafant força i substituí bona part de les paraules específiques. Continua →

Al canviar i refrescar-se el temps, com passa aquesta dies, solen arribar els constipats. Normalment provoquen moc i malestar. A vegades van uma mina més enllà i apareix una mica de febre.

Quan la temperatura del cos puja una  mica sense arribar a tenir febre forta de colgar-se -que en tot cas dependrà de cada un dels cossos- es quan per aquí diem, o deien abans, que “està un poc escaufeït” o “me sent escaufeït”

També s’aplicava a l’hora d’encalentir una mica un menjar o un beure. Escaufeir s’usava com a sinònim de “llevar-li la fredor”

Continua →

En el nostre entorn, segons recordança, s’usava i encara s’usa aldà com a sinònim “d’objecte poc consistent” que té “perill de caure o espatllar-se”.
(Es a dir, fem una adaptació del significat que mostra el diccionari.

També es diu aldà a la persona de salut prima i trencadissa.

Fet que està en consonància amb la primera de les accepcions que mostra l’Alcover-Moll. La segona de les accepcions ens resulta desconeguda.. Continua →

Abans, mentre es traballava a fora vila, les persones cantaven. Gairebé hi havia una tonada per a cada tasca: segar, llaurrar, batre…

Ja grans, tant l’amo Antoni Fai com l’amo en Rafel de sa Fontpella ens mostraren i deixaren testimoni d’aquesta afecció o, tal vegada, necessitat.

Aquests llorencins fa anys que ens deixaren, però encara resten persones que serven , circunstancialment, el costum, el tresor de les tonades camperoles.. Va passar ahir vespre, en es Molí den Fraret a Manacor fent part de l’espectacle de dansa “Margalida, sa farina!”. La tonada de llaurar, cantada per madó Margalida, acabà amb un “Roig, serva el solc!”. Continua →

Paraula bella. Tant a nivell estructural com a nivell de contingut.

Molt usada en el nostre entorn, sobre tot, en l’accepció 4. Us que, com sempre dependrà d’edat i families.

També usat “tenir enginy” o “ser enginyós” per destacar l’habilitat aliena per fer una determinada cosa.
(En l’època en que es tenien en consideració les habilitats alienes) Continua →

N’Antoni, que proposà el mot, assenyala que potser és el verb més usat. Quan no es sap definir l’acció d’usa el dallonar o el seu sinònim  daixonar.

Certament és una paraula molt usada quem curiosament, encara no havia sortida.. Idò la daixonarem, és a dir, la posarem avui. Continua →

Una de les meravelles de la llengua, de banda els matisos i costums de l’ús,  resideix en constatar la seva evolució.
Haurem de situar la paraula d’avui en procés de decreixement.
Fa anys, en arribar a una certa edat, tothom tenia romàtic.
Sota el concepte s’hi situaven dolències derivades del reuma, i també moltes altres d’origen, aleshores i a nivell popular, desconegut.

La paraula també serveix per detectar diferències entre la parla vulgar i els significat que mostren els diversos diccionaris

Continua →

N’Antoni Font, fidel seguidor de la secció, envià l’altre dia de pagès dues expressions: “porgar fum” i “fer retxes dins s’aigo”.

Ens ha suggerit l’aportació de la paraula “retxa”, previsiblement en  desús.

En l’explicació del mot, destacada en negreta, apareix la locució suggerida. Continua →

Tal vegada la paraula congriar es pugui considerar paradigma de desconeixement.
En el nostre entprn s’usa congriar en el sentit de “formar” quan es desconeixen els elements i el procés de formació.
Així, el pa congria barbeta o floridura, el formatge congria virons…

Alhora congriar és bell verb que indica cosa nova, creació, canvi… Continua →