-Ho he vist de rampellada / Amb una rampellada ho tendrem fet!
Expressions habituals en el nostre entorn que, segurament i com evidencia la proposta del mot, van en desús.
Amb negreta s’assenyalen les accepcions més usades. més estrany resultava l’és de rampell. Continua
Ens haurem de preparar, cada un a la seva manera, per fer esforços addicionals per preservar la llengua, la nostra llengua.
Com ha passat en altres moments de la història bufen vents d’imposició castellana en una doble vessant: substitució directa –habla en cristiano, coño!-, i deformació per localismes i castellanismes al qüestionar i menystenir la ciència i el Diccionari.
Una primera entrega “lujo”, -en el nostre entorn , a vegades, pronunciat “luco”- “lujós”, “lujúria”.,en comptes de luxe, luxós, luxúria. Continua
La gestió de la petita secció mots, de banda l’objectiu final del vocabulari, també aporta altres aspectes, com el relacional -derivat d’aportacions i silencis- i les sorpreses d’aprenentatge, com el cas present.
Podíem tenir la suposició -sobre tot derivada del cinema- que l’instrument que defineix la paraula era present en un entorn religiós o de comunitat religiosa. Però no. Es veu que en el Sant Llorenç pre turístic i del nacionalcatolicisme de la post guerra també es podien estilar els instruments de mortificació. Continua
En resten algunes peces a museus i cases particulars, però segurament es pot considerar un mot perdut..
Correspon al Sant Llorenç preturístic. La ciència i la tècnica han evolucionat. Avui altres eines, menys laborioses i economicament assequibles, fan la seva funció. Continua
Al rebre la proposta, la primera sensació va ser de castellanisme, però no. A vegades les ubicacions físiques d’un mot -en aquest cas a les “sarsueles” madrilenyes- poden portar a interpretacions deformades.
En tot cas avui, i amb aixó voldria ser castís, és un dia trist pels al amants dels mots i de la llengua.
Ahir el govern conservador guanyador de les darreres eleccions, amb la seva proposició de llei per a la “Oficina de Garartía de la Libertad Lingüística” -tot un simptoma!- va fer una passa cinquanta anys enrera pel que fa al respecte i valoració de la llengua d’aquesta comunitat assenyalada a l’Estatut d’Autonomía.
Seguirem lluitant, com des de 1972 ençà, hem anat fent. Continua
A vegades els mots poden portar a la controvèrsia, derivada del diversificat ventall de les accepcions. L’edat, la formació, l’experiència et porten a un o altre significat si el mot s’expressa sense referents contextuals.
-Tent una paraula, daga. Sabeu que és?
Per a la majoria dels oïdors, la imatge que provocà el mot sorgia del cinema, enfocant la primera de les accepcions.
En el nostre entorn i en el món de la pagesia el concepte “daga” s’orienta vers l’accepció destacada en negreta. Continua
La proposta de Tomàs Martínez referit al tasser ens va orientar, per semblança de contingut, a la paraula escudeller.
Quan a les cases hi havia rebost i dins el rebost hi havia prestatgeries, aquestes eren conegudes com “s’escudeller”, perque, entre altres coses, aguantaven plats i escudelles. Continua
La definició que mostra el diccionari resulta un tant ambigua és així que l’enfocaré en relació al costum local.
En sentit general el tasser faria referència a la “barra” o taulell -taurell en diem nosaltres- d’un cafè, on es serveixen cafès i copes.
Al “Prestatge o armari destinat a tenir-hi tasses”, en general en el nostre entorn es deia escuedeller, mot que encara no ha sortit. Continua
Tant el concepte “morques” com la paraula van en desús. Temps enrera les morques eren més de moda.
Els qui anaven amb bicicleta a vegades se’n posaven en els baixos dels calçons. Un mecànic no era un bon mecànic si no portava mans i vestit emmorcarts.
Fins i tot el costum pagès d’enmorcar les ovelles ha perdut seguidors… Continua
Asseguraren que no hi havia res pactat, però ahir a l’hora del café dues persones es presentaren amb una borsa d’atzeroles per tastar.
Les atzeroles, com totes les altres fruites de tardor: codonys, arboces, murtons…van, de mica en mica, perdent protagonisme. Tot el que no es troba a les grans superfícies comercials té la consideració generalitzada d’inexistent. Continua
Mot ben viu fins ben entrats els anys setanta del segle passat, quan la majoria de les dones del nostre entorn es dedicava a cosir, brodar i repassar bruses i vestits.
De les múltiples accepcions del mot, es vol enfocar aquí la que fa referència al dodet de fil. Curiosament el mot encara no havia sortit. Continua
Potser era usat, però no el recordo haver sentit el mot en el meu entorn familiar (ja sabem que la memòria, a vegades, ens enganya!).
Però si que ho he vist usar per fer còrrer maresos i altres peces pesants i per aplanar la terra. Continua
Ja fa cinc anys que el mot va sortir -com passa el temps!- però per dèria personal -tots tenim les nostres dèries-, consider que avui, en el nostre entorn dia de la Mare de Déu Trobada i en altres entorns “la Mare de Déu dels missatges”, ha de tornar sortir.
Inici de l’any agrícola, al llarg de molts anys, fins a l’arribada del Sant Llorenç turístic,, era el dia en que amos i missatges, si havien de canviar, canviaves de possessió.
Agafaven el bolic, normalment una muda de roba i algunens pertinences personals cercant, a peu, nova ventura en un altre lloc de feina. Continua
Feia temps que no sentia el mot, per això l’he caçat per a la secció.
-Bon dia, com estàs?
-Ringo-rango
Per extensió, en el nostre entorn seria sinònim de “a mitges” o “si fa no fa”, és a dir s’aplica quan les coses no acaben d’anar bé del tot. Continua
El plat es pot fer un morrell. Llavors tendrem un plat esmorrellat.
En el nostre entorn, segons el moment descriptiu empram un concepte a l’altre.
Ja sabem que el Normatiu to pot atendre tots els localismes. No contempla el cas de morrel, i en el cas esmorrel ho recondueix cap a escantell, paraula estranya en la nostra parla habitual, Continua
Quan en els anys cinquanta, seixanta, setanta….anàvem a escola, era d’obligat compliment aprendre la tabla, les oracions i altres lliçons “de cor”. Volia dir que s’havia d’aprendre de memòria, paraula per paraula (i si es feien punts i comes, ja era per nota alta)
Si l’infant no entenia els conceptes, si no s’entenia res, era igual. El reconeixement venia per la precissió i velocitat de la “carretilla” .
Quina escola, aquella!
Adesiara un company de tertulia de cafè, ja finit, em comentava que per manar una mobilette han de mester un carnet -referint-se a uns coneixements- en canvi per a ser batle no es necessita res.
Hi he pensat llegint el darrer article de Carme Junyent i lligant-ho amb les darreres declaracions de la “nostra” Consellera de Salut i amb els arguiments del Govern per retirar de la sanitat pública, la llengua catalana com a requisit.
Ja ho val! Continua
A vegades, en bossetes de roba,, posàven espígol a les calaixeres de roba perquè aquesta no s’arnàs.
Cert és que no és gaire habitual, ara, sentir parlar de roba, normalment abrics, amb foradets d’arna. Les condicions higièniques, de ventilació i cura han canviat de forma radical.
Tampoc es sent parlar gaire de l’arna de les caseres d’abelles mig abandonades. Continua
El concepte “ferida” de mica en mica ha anat engolint altres sinònims.
Fa anys els infants anaven nafrats, pagant es curaven la nafra o l’animal presentava una nafra a guarir, Continua
L’altre dia, a l’Hipercentro del Port de Manacor, mentres feia coa per pagar, la caixera parlava en mallorquí amb normalitat amb la seva companya de l’altra caixa i quan li va tocar atendre’m es va dirigir a mi en castellà.
Sorprès, li vaig demanar per què no s’havia dirigit a mi en mallorquí, si no sabia si l’entenia. Em va contestar, un poc empegueïda, que canviava tantes vegades de llengua durant el dia que ja ho feia sense pensar.
Si no ens avesam a emprar sempre la nostra llengua quan ens dirigim a una persona que no coneixem, no anam bé. Ja canviarem d’idioma si no ens entenen, si volem, però crec que l’entrada hauria de ser sempre en català, perquè amb les noves lleis que s’estan implantant al País Valencià i a les Illes, si no posam barra de cap el català se n’anirà en orris.