Pedro Servera ens envia una altra suggerència: greny, que al diccionari surt destacat com “mot propi de Sant Llorenç”. Continua
Mots perduts: greny
Respon
Arxiu de la categoria: Llengua
El capellà de Santa Cirga
El diari (arabalears.cat) en un ponderat article d’Elena Navarro es feia ressò, abans d’ahir, de les interessants aportacions de la professora Gambús en relació a l’epistolari entre Mn. Alcover i Alfons XIII (https://www.arabalears.cat/societat/objectius-politics-diccionari-descobert-cartes-inedites-alcover-alfons-xiii_1_4548909.html).
Coneixent l’ésser i el conservadorisme de Mn. Alcover, res de sorprenent. Continua
Mots perduts: repropi
Caparrut a nivell general, rebec en sentit més afinat o el castellanisme “reaci” han anat substituint, per extensió, aquest bell mot.
Quan na Bel el va suggerir em sonà, ja l’havia sentit altres vegades, però fins a mirar el diccionari no li vaig conèixer la definició.
El en nostre entorn, els porcell de llet tenen fama de repropis
Ben mirat tots en som una mica de repropis, encara que acostumem a atribuir la qualitat als altres. Continua
Mots perduts: vernis
El mot d’avui és vernis (que no vernís) referit al líquid espès i negre que per exemple a vegades trobam a alguna roca a la platja. Vos sona? Potser als més joves ja no… Continua
Mots perduts: païssa i boal
A l’entorn llorencí, les dues paraules es consideraven sinònimes. Anava per famílies. Per a algunes el lloc n estava i dormia la bístia era la boal i per a altres la païssa. I encara hi havia un tercer grup, les famílies que usaven indistintament els dos mots.
Amb la desaparició de la necessitat de disposar d’una bístia, per a tasques laborals i de transport, s’han anat perdent els mots. Mots de significat diferent que, per extensió, a nivell popular es barrejaven. Continua
Mots perduts: vieta
Collar, cadeneta… alguns mots a poc a poc van substituint la nostrada vieta, tan singluar de la parla llorencina, com bé va expressar Joan Llull en un article de fa uns a anys que analitzava el parlar llorencí. Potser no estigui perdut, però en du camí! Continua
Mots perduts: ànsia
En el Sant Llorenç pre turístic era mot ben viu: No passis ànsia!: Ara en diem No et preocupis.
Té una ànsia terrible, ara, no se’n pot estar o no pot esperar.
Segons assenyala la premsa hi ha persones llorencines que passen ànsia per la deficient atenció sanitària. D’altres, de forma anànima, manifesten la seva ànsia per la falta de neteja dels carrers… Continua
Mots perduts: xitar
Substituït cada dia més per altres mots més general com cridar, manar silenci, silenciar… és una expressió que ja no se sent tant. Continua
Mots perduts: destralejar
Amb un dia de retràs es publica un mot que vaig engospar a la xarxa.
Volia enfocar la darrera de les accepcions que apareixen en el diccionari Alcover-Moll. En primer lloc perquè fa referència a una frase de Salvador Galmés, però també perquè en l’ús intuitiu del nostre entorn “fer destralejar” una persona era treure’l del solc, de la rutina…No sempre en sentit d’exaltar o de fer enfadar; també s’usava al inquietar fent bromes.
En època de matances solien fer destralejar els infants: penjant la cua del porc, enviant a cercar la màquina de pelar patates i coses semblants.
Mots perduts: xopet
Jo no diria que és perdut però sí que de cada pic se sent dir més l’estrangerisme shandy en substitució d’aquest mot tan nostrat (passat Vilafranca ja no el coneixen), així que seria una llàstima perdre’l.
Aprofit l’article, per cert, per llançar una pregunta al vol. Ho discutírem l’altre dia amb en Pedro Trompes, del bar Ca’n Pedro (perquè veieu que l’estrangerisme esmentat comença a canviar l’entorn): vosaltres deis xopet a tot (cervesa amb llimonada i amb gaseosa) o només a la cervesa amb gaseosa? Continua
Mots perduts: ensiam (enciam)
En Serafí Lliteres, acaba de llançar el mot, per WhatsApp intern, als editors de Card.cat.
Ben interessant resulta la consulta dels diccionaris.
En els anys cinquanta i seixanta en moltes cases es preparava “ensiam”: lletuga amb ceba i tomàtiga, trempat tot amb sal, oli i vinagre per acompanyar els “plats de calent”.
Val a dir que aleshores, en el nostre entorn, la “lletuga d’enciam” es limitava a la que ara coneixem com a romana.
A vegades, segons època i família, també acostumaven a trempar endívies i cama-roges. Continua
Mots perduts: xorc/xorca
Curiosament de cada pic n’hi ha més, o que almanco els costa més i necessiten la intervenció de la cìencia (el fet se mereix un estudi ben seriós de per què està passant), però el mot no se diu tant. Potser perquè sona més gruixut, o per simple desconeixença, però el sinònim més estàndard “estèril” s’està imposant. Continua
Mots perduts: paborde
A vegades, pot semblar que en la parla habitual, s’usen mots de forma un tant aleatòria, però les coses no sempre són el que semblen.
N’Antoni contava una anècdota sobre una padrina i el seu nét. Quan aquest feia una trastada o la padrina, per algún motiu es molestava, amb tò un tant despectiu li deia “pabordo”.
Al marge de ressenyes històriques, un mot ben poc usat en les converses habituals. Particularment no el recordava ni coneixia les diverses accepcions que mostra el diccionari.. Continua
CONCERT PÒSTUM – 30 ANYS DE S’ARRUAL JAZZ MORT
Aquest dissabte, 29 d’octubre, a les 20h S’Arrual Jazz Mort realitzarà un concert a l’Espai 36. Continua
Mots perduts: cleca
“-No siguis cleca!” o “-Aquella és un poc cleca” eren expressions despectives referides a una al·lota o una dona.
El diccionari, com no podria ser d’altra manera, reflecteix el masclisme imperant.
En el nostre entorn no era habitual anomenar cleca a la vulva. El mot s’usava fonamentalment en sentit despectiu. Continua
Mots perduts: calçar
La lectura, sempre parcial i a petits glopets, del DCVB, sempre resulta entretinguda, lúdica i formadora.
No sé si calçar s’hauria de considerar mot perdut. Potser en alguna de les accepcions si que ho és:: afegir ferro a una fulla, acostar terra a les hortalisses, amb la desaparició de les generacions pageses van minvant l’ús.
Així mateix el mot ajuda a entendre l’expressió: “saber quin punt se calça” Continua
Mots peduts: xella (aixella)
És una d’aquestes paraules substituïda per un castellanisme, en aquest cas sobaco, i encara pitjor sota l’excusa de molts que xella (aixella) mai s’ha dit per aquí i que si és una catalanada i contes d’aquests. Idò no, paraula ben mallorquina ja documentada en les rondalles de Mossèn Alcvoer que deixa a la llum “explicacions interessades”· que l’únic que volen és embullar la troca ben aposta. En resum, paraula ben mallorquina que hem de lamentar haver perdut (una més). Continua
Mots perduts: batculada
“Home petit que, si prenia tort, calia adreçar” era la consideració que, al llarg de molts d’anys es tenia dels infants.
Malgrat la psicologia hagués evidenciat que aquest plantejament era erroni, es va mantenir llargament els “saber tradicional”.
Parlant, parlant normalment sorgeix l’aplicació o la recepció d’alguna batculada.
En recordau, amables lectors, alguna? Continua
Mots perduts: xicotina
Paraula crec que perduda, o almanco la meva generació ja no la diu, fins al punt que quan l’he vista a la meva llista m’he pensat que se m’havia passat un valencianisme (i és que prové de xicota). La meva sorpresa ha estat trobar que el diccionari Alcover (sempre tan precís) especifica que és un mot propi de la zona de Manacor. Idò! Continua
Mots perduts: par (a la par)
Era un mot que es podia sentir en les converses habituals dels anys cinquanta:: aquests albercoquers creixem (o no creixen) a la par. Van a la par (referits a dues persones que evolucionaven de manera semblant)… mentre a l’escola es parlava de nçumeros “pares” i “impares”
Anar a la par, d’altra banda, resulta un concepte bell, implica fer individual en una mateixa tasca compartida amb una altra persona o avançar de forma semblant… Continua