Entre els meus papers grocs vaig trobar documentada aquesta curiosa expressió. Com a mal documentalista no vaig pensar a posar la font (les rondalles? mon pare? na Meca? alguna altra persona major?), però cercant al diccionari Alcvoer-Moll (aquest venerable tresor) l’he trobada en diverses frases fetes pròpies de Mallorca: Continua
Sorgí parlant dels pellers, la seva funció i les seves tasques.
Que tenguessin una eina anomenada pixot resultava sorprenent…
El DCVB mostra la definició de la paraula. A la definició de “baldufa” també fa una decripció de l’eina, d’una eina seblant.
Mentre parlàvem. en Felip en va fer un petit dibuix. Continua
Substituït per “respirar fort” o el castellà “a fondo”, aquest genuí mot se sent de cada pic manco, per això li feim un petit racó en aquesta secció. Continua
Parlàvem de pellers i de cordadors d’olla… i va sortir el concepte. Una eina senzilla i enginyosa que s’utilitzava per foradar una mica el test de les olles crullades amb la intenció de poder-hi posar una o vàries gafes metáliques que n’allargasin la vita útil. Era altre temps!
Pel que fa referència a la primera de les accepcions, segurament no s’ha de considerar mot perdut encara que, a dir ver, fa estona que no n’he vista ballar cap de baldufa. A finals dels anys 70 dels segle passat, en el sí del Card Infantil, es va intentar la recuperació del joc de baldufes, però no acabà de quallar.
Aquesta aportació del nostre vicepresident bostonià Joan Tomàs Matamalas segurament és un mot que encara es pot sentir a dir (potser no tant entre el jovent) sobretot en l’expressió “agafaré els topins i partiré”, però bàsicament m’ha fet gràcia posar-lo per l’origen de l’expressió, la qual segurament molta gent desconeix. Continua
D’entrada val a dir que “panera” , fonamentalmet, és mot relacionant amb el pa i per extensió als queviures. En el món rural, com el nostre, encara, a les cases, de forma majoritària (?) es disposa i s’usen alguners varietats de panera.
La proposta d’en Serafí, però, anava orientada a l’ús, en sentit figurat i vulgar que mostra l’accepció 5. Certament aquest concepte de panera es va substituint pels augmentatius de cul. Continua
Més que un mot perdut no sé si paralr d’un mot reemplaçat, concretament pel castellanisme acceptat “caspa”. Però acceptat no vol dir que sigui genuí i efectivament aquí tota la vida s’havia dit “arna”. Continua
No avui no fem referència a mots concrets. Volem fer referència a l’accent, a la manera de parlar diferencial que tenia un poble en relació al veïnat. La manera de pronunciar les vocals, el ritme, la cansueta diferenciava el parlar cerverí del llorencí o de l’artanenc.
Això, com els mots, també es perd. Vaig parlar llargament amb una dona de Son Servera i m’hi vaig voler fixar, vaig enfocar la pronúncia. No vaig saber detectar cap element diferenciador amb la nostra parla que és la manacorina.
Potser, segons edat i família, encara hi ha restes d’aquest tresor diferencial, amb una mica mica de sort encara el podrem gaudir. Potser en serem la darrera generació. .
Pedro Servera ens fa arribar un d’aquests mots que a simple vista pareix que es diuen, però que si ens fixam en l’accepció localitzada en la qual ens l’envia ja no tant. En aquest cas pedro es refereix a la forma mallorquina d’anomenar “la tisi o una malaltia llarga”. Continua
S’ha assenyalat moltes vegades, la utilitat és el que determina el coneixement i ús dels mots. El reblonat és una vella i usada tècnica que s’ha vista arraconada per l’ús dels perns.
Ara i aquí també s’usa poc en la segona de les accepcions, la cabdal importància del reblonat d’una paret seca es substitueix, habitualment, per ciment i grava.
El mot sorgí dissabte, i el destacà na Bel, a la conversa de cafè, aquesta vegada a l’entorn del “ferro dolç”, una deferència, una manera de fer l’ullet de n’Antoni cap en Felip. Continua
Una altra bona aportació que Pep Lluís Soler ens ha fet arribar. Si bé a primera vista pot semblar un mot gens en desús, en el sentit que ens ho ha enviat en Pep sí que se sent de cada cop manco, referit a “parella o matrimoni”.
Com diu el mateix Pep “anava caminant i vaig sentir dues padrines que deien: Ara he vist una colla…”. I és que les padrines valen un món! Continua
De moment encara no l’inclouria a la llista de mots perduts, però diria que en du camí ja que l’activitat d’estalonar arbres ha perdut vigència. De fet, passejant per fora vila, excepcions a banda, ja no se’n veuen d’arbres estalonats.
Més usat amb la forma “puntal” resten, això si, els estalons usats en construcció i també els que configuren suport emocional. Continua
Nosaltres en diem “berbes” i l’usam, fonamentalment, en la segona de les accepcions.
Tal vegada es podria situar en aquesta desdibuixada línia fronterera que existeix entre els mots perduts i els usats de forma generalitzada.
Fem una subtil distinció quan la conversa és jocosa, desenfadada, superficial… que se’n diu popularment “anar de collonades” o quan s’exigeix serietat a l’interlocutor: “no vagis de verbes!”
Si bé encara és un mot més o manco viu (almanco al poble), per altres zones ja no se sent tant i, en ser ben dialectal, ni tan sols és recollit pel DIEC. No així a aquest gran tresor dialectal que és el Diccionari Alcover-Moll. Continua
Antònia Vicens i Picornell (Santanyí, 1941) ha rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que atorga Òmnium Cultural a una persona que «per la seva obra literària o científica en llengua catalana, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel·lectual, hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans».
Aquest guardó, que compleix la 54ª edició, ha volgut reconèixer la tasca d’una escriptora, enquadrada en la Generació dels setanta, Continua
No, enguany no hi haurà mesa. La llarga sequera fa que els sembrats engrogueixin abans de completar la crescuda si és que han pogut néixer.
Diuen que són efectes del canvi climàtic que, de moment, tots contemplam sense posar-hi remei. Segurament, de mica en mica, s’imposarà un canvi de cultius; uns que es puguin adaptar a les llargues sequeres. Continua
L’aportació del mot que fa na Bel ens porta a considerar els canvis que sobre teixits i paraments s’han esdevitgut en aquests darrers anys.
La flassada donà pas a la manta, al cobrellit -aquí normalment anomenat “cubertor”- i finalment -de moment- a l’edredó.
La utilitat canvia usos i costums, i també vocabulari Continua
Avui presentam una nova aportació que ens ha fet arribar Pedro Servera: sembatuda. Segons comenta l’ha sentida dir per Sant Llorenç Continua
Encara viu en la primera de les accepcions, en la segona -que és la que presentar n’Antoni- és mot lligar al món agrícola i més concretament als desapareguts carros que, tirats per una bístia, eren mitjà de transport abans de l’explosió turística del segle passat. Continua
A vegades els mots són ben curiosos i juganers. Un grup d’amics l’altre dia vam esmentar l’expressió “Istro… això està a Penita” (en sentit de llunyania). Sorprenetment alguns del grup no la van conèixer a pesar de ser més o manco de la mateixa edat. Va ser llavors que vaig reparar que els que la desconeixien no eren llorencins. Uep! “un mot més al sac” vaig pensar tot d’una, i aquest cop ben local. Tant… que ni el bo de mossèn Alcover el va recollir al seu immens diccionari català-valencià-balear. Continua