Vaig veure una ovella que va posar braguer en un dia i al següent va tenir un me. En canvi fa dues setmanes me vaig fixar que una ovella duia braguer i no tenia mens,el dia següent i la setmana següent no tenia mens tampoc. Ho vaig demanar a un ase vell (en aquest cas encarnat en un pastor) i me va contestar que quan feien això en solien tenir dos de mens.
Avui dematí he tornat a veure-la i vet aquí dos mens: Continua
Per entendre aquella voràgine d’activitats realitzada pel Club Card, s’ha de considerar l’entorn en el qual va néixer i també les característiques que, de forma intuïtiva i des del desconeixement, van afectar el seu funcionament. Continua
Hi ha qüestions que em semblen curioses: ¿Per què en situacions de tensió, a l’escriure, he da canviar la regularitat de la lletra?. ¿Per què una acció i/o opinió que sembla lògica quan la fa una persona estimada, no em sembla tant lògica si prové d’una persona desconeguda? ¿Per què em semblen més brutes les entrades que fa l’equip de futbol contrari, que les que fa el “meu” equip?…Res, coses de desenfeinats! Continua
A la propera assemblea Card.cat complirà una dècada (2012-2022), que es diu aviat, i, la veritat, sense voler pecar d’orgullosos, estam ben contents de la feina feta i voldríem que la revista continuàs per molts anys (de fet, és ben necessària a qualsevol localitat perquè els ciutadans puguin expressar-se lliurement més enllà dels canals oficials). Però hi ha una cosa que ens preocupa perquè aquest projecte continuï envant: la renovació.
Ja fa algunes assemblees que feim palès aquesta preocupació: no sorgeixen quasi veus noves (som si fa no fa els mateixos autors que vam començar fa deu anys, amb algunes excepcions). Per això des de la revista (i també ho direm a l’assemblea) fem una crida a la gent jove del poble perquè participi d’aquest projecte. Continua
Com cada divendres, continuam amb aquesta sèrie de petites narracions o comentaris relatius al Club Card, intentant entendre, amb ulls d’avui, el que va passar fa cinquanta anys.
Es comenten etapes i característiques amb especial èmfasi en els motius que provocaren l’expulsió del local social situat a la segona planta de l’Ajuntament així com les circumstàncies que impossibilitaren retrobar l’èxit popular inicial.
50 anys del Club Card. PN/4 Etapes i característiques
(Imatge: Ball de bot a Son Berga, inici del Card en Festa, de Fotos antigues de Sant Llorenç des Cardassar. Arxiu de Francesca Galmés)
10 de gener de 2022. Mitjan matí. Trajecte curt. IB3 ràdio pels altaveus del cotxe. La primera veu és la d’un home, deduesc que parla de les festes de Sant Joan a Ciutadella. Amb veu segura assenyala “les dones saben bé quin és el seu paper a les festes de Sant Joan”.
Es cas de tenir cabells s’haguessin adreçats, com els pels de l’esquena del moix quan s’enfronta amb un ca. -Què ha volgut dir aquests home?. Que els homes han de muntar els cavalls i les dones han de fer coques?. Hagués pogut orientar la seva opinió de moltes maneres però va triar dir el que sentia, la crua realitat. I així ens va!
El programa segueix fent una entrevista a una de les dimònies de Manacor. Continua
Aquest article del diari El País que vos enllaç mostra una altra manera (utòpica?) de fer arribar les vacunes a la gent, sense patents, sense que grans empreses se facin no ja riques, sinó que milionàries, i impedir així incoherències com que al primer món vacunem ja els infants (fet més secundari, que no vol dir que haguem d’obviar) mentre a altres països en via de desenvolupament encara no es vacuni ni als adults (fet molt més primordial, però com que no tenen diners per pagar les costoses vacunes…). Continua
De banda la festa d’inauguració, un campionat local de ping-pong, un concurs de felicitacions de Nadal, la cavalcada dels Reis d’Orient i la representació del “Rei Herodes”, foren les primeres activitats del Club Card, Si a aquestes primeres hi afegim les de febrer i març: excursions, “Flor de Card”, conferències i cinema (més els campaments a l’estiu), tendrem un ampla ventall ben en línia del que s’havia treballat en el llarg procés de gestació.
Unes primeres activitats que defineixen el que hauria de ser el Club Card en aquella primera etapa tant a nivell del “que” com a nivell del “com” que vendria definit, en certa manera, per l’estructura del poder de decisió. Continua
Tres nits. Dissabte de Reis, l’alegria més gran de l’any quan érem nins. Corrien els anys setanta, fent via a poc a poc. Record el fred d’una nit de Reis en particular, la finestra del carrer Creu esbatanada on havíem deixat nodriment per a les bísties dels Màgics d’Orient. Record l’olor de l’aire fred, i sobretot la màgia que emanava dels astres aquell vespre. En tornar de missa, en lloc de faves trobàrem sumptuosos regals. Continua
Tant si contemplam la llista de socis fundadors com si ens guiam pel ritme d’activitats de la primera etapa (1972-1975), o pel ventall de seccions que continuaren en la segona de les etapes (1977-1981), sense dubtar-ho s’haurà de considerar una iniciativa exitosa.
Vegeu, al meu entendre quines són les claus de l’èxit.
Unes claus que s’aplicaren de forma intuïtiva però que s’han de considerar encara ben vives a dia d’avui per a qualsevol inciativa social o cultural.
El dBalears.cat d’ahir publicava un interessant article de Bernat Joan sobre la defunció i filosofia del bisbe anglicà Desmond Tutu, Premi Nobel de la Pau.
De l’article m’interessa destacar el concepte de neutralitat que s’hi exposa. Diria que de la mateixa manera que no és possible la “no comunicació”, tampoc és possible la “neutralitat”. Continua
Se sent dir amb molta freqüència la paraula progrés, i no sempre és així. Els indis nord-americans, que només volien menjar i cobri, no varen trobar pertinent atendre aquestes demandes seves, havien de donar pas al progrés…i així els hi va anar.
Només afegir una imatge de l’evolucio d’una eina (entrescador) a una altra molt més complexa i cara de feina i de materials, que servia pel mateix:progrés? Continua
No és la mitja rotonda, tampoc el fet que els punts de recàrrega elèctrics que hi ha faci més de 4 mesos que no funcionen, no, aquestes coses no em vénen tant de nou com aquest bloc de formigó que s’ha plantat al bell mig d’aquesta “plaça”. Continua
Volia reflexionar sobre una sèrie de coses que recentment estan passant amb el coronavirus (o notícies relacionades) i què millor que el format EMOTICONA’T per parlar-ne. Serà de to un poc més reflexiu, això sí, ja que l’humor té poca cabuda devora aquest maleït bitxo. Continua
Una de les accepcions de la paraula «escoltar» diu que és una acció voluntària que implica intencionalitat per part del subjecte, a diferència de «sentir», que significa simplement percebre per l’oïda. Un pot dir que «ha sentit» un renou que no sap d’on li ve o que no ha entès bé el que li diuen perquè no ho ha «sentit bé». El que no pot dir és que ha «escoltat» un tro o que no «escolta» bé el seu interlocutor perquè hi ha interferències. Si no l’escolta bé és perquè no hi para esment o perquè el seu capet vola per altres indrets.
Això que per als més vells ens pot semblar una obvietat, per una gran part dels periodistes o entrevistats que surten per la televisó no ho és tant i sembla que el verb «sentir» (o en castellà «oir») ha desaparegut del diccionari per donar pas exclusivament a «escoltar» (o «escuchar»).
Potser que siguí un poc maniós, però cada vegada que ho sent, em fa ganes de no escoltar-ho més. Continua
Davant la celebració del 25-N, Dia Internacional per a l’eliminació de la violència envers les dones, MÉS per Mallorca ha fet una crida, dirigida especialment als homes, per “acabar amb aquesta passivitat davant les actituds masclistes”. A través de la sectorial FeminisMES, la formació ecosobiranista ha fet públic un manifest on interpel·la el conjunt de la població i recorda que “hem de ser conscients, tots i totes, de que rompre la cadena del patriarcat és a les nostres mans, identificant comportaments que denigren les dones i no només no replicar-los sinó oposant-nos-hi obertament”. Continua
De la mateixa manera en què férem una entrevista a Mateu Puigròs, quan deixava el càrrec de batle després de 26 anys d’ocupar-lo, hem cregut oportú fer-ne una altra al batle nou, en Pep Jaume, que agafa la vara en representació d’un partit que ja la va portar a la primera legislatura de 1979, de la mà d’Ignasi Umbert. Ens rep en el saló d’actes i, sense més preàmbuls, començam l’entrevista, elaborada per Tomàs Martínez i Josep Cortès:
Et vares presentar per primera vegada el 1995, el mateix any en què Mateu Puigròs va aconseguir la batlia, en el vuitè lloc de la candidatura. Què et va decidir a fer costat a la llista del PSOE?
Pareix un tòpic, però els que em feren decidir a anar amb la llista del PSOE era gent coneguda de canostra, amics dels meus pares… bona gent.
O sigui, et va influir més l’ambient familiar que el polític…
En aquell moment, sí. Continua
Un canvi de batle després de 26 anys bé se mereix un Emoticona’t especial dedicat a aquest esdeveniment polític, no ho trobau? Així que sense més preàmbuls anem per feina: Continua
-L’elecció d’un batle llorencí després de 26 anys de tenir-lo carrioner per força havia de despertar molta expectació, per això l’equip de govern va acordar que el ple extraordinari del 20 de novembre se celebràs a l’Espai36, ja que en el saló d’actes de l’Ajuntament només hi cap una dotzena mal comptada de persones…
-O hi va haver eleccions? Jo em pensava que només era un pacte entre el PSOE i el GISC i que bastava canviar la vara d’amo…
-Idò anaves errat: el pacte no era només entre el PSOE i el GISC, sinó que també l’havien signat MES i EL PI. Abans de res, però, et diré que la sala gran de l’Espai36 estava plena fins la bandera, amb una gran taula grisa formant un semicercle damunt l’escenari; darrera ella, un domàs negre que feia de fons i, a un racó, un retrat del Rei i la Reina, que per lo vist ho manen les ordenances. Continua
Després de quatre anys de no publicar cap Crònica informal –la darrera va esser el 19 de novembre de 2017, en què en vaig reproduir una altra del gener de 1985 (que, per cert, era falsa: me l’havia inventat), he considerat oportú publicar-ne dues de seguides, perquè crec que l’ocasió s’ho mereix. La primera correspon a la primera elecció de Mateu Puigròs com a batle de Sant Llorenç, que vaig publicar a Flor de Card el juny de 1995; la segona, al plenari de 20 de novembre, en què acabarà la seva tasca com a primer regidor del nostre municipi per entregar la vara a Pep Jaume. Vet-aquí la primera::
Que te pareix, secretari,
que puc anar confiat,
amb so poble que está alçat
a favor d’es meu contrari?
“El rei Herodes” Continua