De banda els mots nous o desconeguts, com el cas de “mil·liari”, voldria enfocar aquells mots antany ben vius i que actualment hariem de situar en el calaix de mots en desús
Es el cas de “minvar” , també molt usual en les cases llorencines que treballaven els brodats, “modorra”, en ocasions usat com s sinònim de peresa o desgana i “moll” referit a l’excé d’humitat de la terra.
Mots per un Dijous Sant, Alguns en desús derivats dels canvis laborals i socials: “messes des sembrar”, “mestressa”. Altres sense motius massa clars: “mesclança”, “mestralada” o “migdiada” referit al temps que volta el migdia.
La galmesiana frase “La catalèpsia canicular de la mixdiada s’esveyeix” és d’aquelles per recordar.
Cada lector, com és natural, en fa les seves interpretacions.
En aquesta entrega voldria destacar els mots “maregassa” no referit a la mar sinó a la mare massa permissiva. Al perdut, tant la paraula com l’objecte “marfegó”. Poser també s’ha de considerar mot en desús el “marruqueig” d’ençà que el costum de tenir coloms a casa com a complement alimentari també s’ha perdut.
I no seria una entrada normal de 10 paraules galmesianes si no hi hagués alguna referència a la sensualitat com aquesta “ullada ardenta del sol meridià”.
També és de destacar la referència al dimoni de les “riallasses mafestifèliques”
D’aquesta entrega potser en destacaria una teringa de mots fins fa poc ben vius en la nostra localitat: “moridora”, “malavidós”, “maldeventrada”, “maleït”, “malfet”, “mancabar” i “mans-fentes”, “mancabar”…
Els conceptes de “malànima” i “malla”, en sentit de xarxa, fins ara, em resultaven desconeguts, i això que també surten en el normatiu DIEC2
En aquesta entrega es passa de la lletra l a la lletra m
“ginya” en sentit de rail de tren, “lluminar”, “macilència”…fan part d’aquelles paraules galmesianes ara en desús.
Voldria enfocar els mots “llosca” molt nostrat però en desús i “loco” no admès ara en el normatiu.
Com resulta habitual, no hi ha entrega sense que Galmés mostri sensualitat (“voluptuositats orientals”, “la rojor magrana de sos llavis”).
Però d’aquesta entrega en voldria destacar la maça de picar càrritx, un element imprescindible a les llars llorencines fins a l’arribada de la demanda de mà d’obra barata per a la manufactura de borses d’argent, prèvies als brodats.
“Fusada”, “repulsiva”, “oratjol”, “polsar”, “asceta”, “parar l’orella”. “arrufament”. “engolirse”…potser farien part d’aquelles paraules en desús que surten de rebot en les referències que el DCVB fa d’en Salvador Galmés.
Amb tot i amb això, en aquesta entrega voldria descatar el “llenderejar”, referit a pegar mab una llendera. “Llepolia”, no en el sentit de menja dolça, sinó de desig i, sobre tot “llinatge” en el sentit de menjar excessivament
En aquesta entrega, es passa de la J a la L.
El llenguatge de Salvador Galmés, en aquests retall que mostra el DCVB no deixa de soprendre.
Avui en destacaria el “caràcter jeroglífic”, “jonquívol”, “anhels jubilosos”, “sogres barbudes i banyudes, aferradisses just sargantanes”, “nigromància”, “perllogna”, “energies latents”, “llampec picardiós”…
Normalment aquestes entregues setmanals acostumen a ser de 10 paraules, aquesta vegada m´he permès la llicència de posar-ne onze i és que això de tenir bona o mala jeia és una d’aquelles expressions perdudes o mancades d’ús en època de la nostra generació.
Persisteixen els altres aspectes sovint comentats, el vessant poètic: “Les ninetes… fulgurant esguarts d’intensitat torbadora” i el vessant sensorial i humà: “Elements integrants de l’atmosfera passional”.
En aquesta entrega, la que fa cinquanta, voldria destacar l’actualitat de les reflexions galmesianes. Han passat més de cent anys…i les protestes segueixen ofegades de respecte forçós i d’impotència, adesiara te n’adones de complicitats inconfessades i de les transformacions ràpides i inconscients.
També les indumentàries dels jovencells ofereixen certa uniformitat…
Les lectures -i els comentaris derivats- són sempre personals. I em fa gràcia enfocar el nom de Lina, vella reducció illenca de Catalina. Ara, empesos pels usos de la llengua castellana s’imposa Cata per a la mateixa funció.
Seguim en la línia habitual: mots en desús (Homoniqueu, honta, hunne…) i prosa poètica (Niguls atravessats horitzontalment per una cella sancosa…)
Sé que es una frase descontextualitzada, però voldria destacar el seu posicionament en relació a Llevant que mostra a “El Llevant, l’iman del cor”
L’entrega d’avui segueix el que es podria anomenar la tònica general. D’una banda l’aportació de mots en desús (gremolejar, grenyal, groller, grumalló, guanyança,,,)
I també aquesta vitalitat poètica revestida d’una diguem-ne humanitat ben excepcional en els clergues de la seva època: (Esperava l’amor amb l’ardència del cos grenyal, sentiments gresolats pel dolor, aquella celistia dolça de llet i claror de solada de grumallons de llum…)
De banda, voldria enfocar, avui, la personalització de les paraules. Segurament derivat de l’ús de familiars i amics o potser d’altres motius, hi ha paraules que ens sonen millor, que ens cauen més simpatiques que no les altres.
De la present entrega em resulten singularment atractives “grumallò” per allò de “s’arrós va a grumallons” i “grenyal” antany molt utilitzat a nivell local en les diverses accepcions.
De banda els aspectes, diguem-ne filosòfics (“Experimentà un glassament de fret moral”, “El dubte comensava a gratar les rels de sa convicció”…), voldria enfocar, en aquesta entrega, els mots que surten “de rebot”, molts d’ells en desús com podrien ser “carretel·la”, “peces de dos”, “canonet de canya”, “grapes”, “salvatgina”…
Les referències als mots galmesians que apareixen en el DCVB arriben a ser repetitives: mots perduts o en desús, caire poètic, domini dels sentiments humans…
Es així que voldria enfocar, avui, un altre aspecte. La majoria de les paraules que es presenten tenen l’única referèncoa de Salvador Galmés i no sempre són recollides pel normatiu (DIEC2)
Una primera sorpresa d’aquesta entrega n’és la diferènciació entre “fotim” -Persona molt petita, especialment infant menut i bellugadís, que s’afica per entre la gent, que molesta amb les seves impertinències- i “fotimer” -multitud-
Hi ha la constant dels mots en desús: “foraforja”, “fotimea”, “fremir”…,
En aquesta entrega no anam gaire sobrats de poesia, però sempre resta solam: “Una lleu tremolor fremia en sos llavis secs d’emoció”
La mirada d’aquesta entrega s’orienta vers les grafies galmesianes que avui es considerarien incorrectes “aygua”, “esfors”, “desmayada”…S’ha de considerar que bona part dels escrits de Salvadore Galmés són anteriors a la publicació de les Normes ortogràfiques (1913).
Això de banda hi surten mots en desús: “figuerol”, “foganya”, “fogor”,,,
I també la curiositat de “florejar”. El castellà “piropo” ha substituit totalment les nostre floretes.
Treballar aquestes referències que mostra el DCVB referides a Salvador Galmés en cada cas i de banda el vocabulari o aspecte conceptual, aporta també elements de reflexió.
Per exemple aquesta tendència local a feminitzar els noms, els mals noms; aixó de garrover, garrovera, de setrill, satrina, de castell, castella…cosa que, per cert no `passa en altres indrets.
Una altra aportació d’avui és un mot perdut el “ferramental”, segons Galmés “fermental”, mot que vdevia conèixer perquè havia treballar a la fusteria del seu padrastre.
Uns altres mots en desús és el de “festejada” i “festejar”.
I també una constant en són les expressions poètiques com la que es mostra a “fervor”
En aquesta entrega de referències galmasianes que mostra el DCVB, enfocarem les paraules:
Faldriguera és avui mot en desús i potser s’ha de considerar localisme; antany ben viu, però no en el sentit que mostra el Diccionari (Butxaca) sinó que. ho deiem quan feiem borsa amb la camisa, gersei o devantal per dipositar-hi coses: fruites, verdures….
Farg/farga també en desús.
També curiós en resulta la “farsèdia” definida com “certa planta de jardí”. N’he sentit parlar, però no l’he sabuda trobar, ni a l’herbari virtual de la UIB, ni a Google o Mrnuda natura.
A manera de curiositat, cal assenyalar que, a vegades, s’utilitzava la mateixa frase per atendre dos conceptes diferent. Es el cas de “fecunditat”. La frase referida als pàmpols ja s’havia utilitzat en el mot “estroncament”.
Amb l’entrega d’avui s’acaben les paraules començades amb e i s’ençeta la lletra f
M’agradarà avui destacar-se tres aspectes. Un fa referència a les paraules que es mostren en sintit figurat (el DCVB ho mostra amb “fig”) com és el cas de “Glopades saturades d’estractes de passió”.
L’altra fa referència a la necessitat de conèixer el context, sinó ¿com es podria entendre “La diafanitat apropava les distàncies ab fal·làcia de miratge”?
I una tercera idea fa referència als “noms de lloc” que utilitza Salvador Galmés. “Sa Faç” apareix a Google referenciat a Salvador Galmés, en canvi no apareix en el Nomenclàtor Toponímic de les Illes Balears, com tampoc no hi apareix “Albranca” com a nom del torrent de ses Planes. ¿Son noms perduts en el temps o fruit de la seva creació?
De banda el que podriem considerar “mots perduts” que mostren aquestes referències del DCVB a escrits del Capellà Capirró: gerricó, esvolvar, primala, reble… m’agradarà avui fer referència al que podriem anomenar “elements filosòfics”, els que mostren el seu ésser, el seu pensar i sentir.
Al assenyalar “Els pàmpols de les vinyes, vermades de fresch, se tenyien de color rovellosa en un estroncament de fecunditat” indica, els cicles vitals de les plantes i que rere la producció hi ha l’hivernada.
I al escriure “Una ona de malenconia impalpable… com un èter qui embolcalla tot lo humà” mostra que la melanconia també es part de la vida.
I també que tot el que comença, acaba, fins i tot els somnis i les esperances: “Les festes majors… són també mortalles d’ensomnis, esvaïment d’esperanses”
En tots els casos es destil·la la seva mirada pessimista, trista…
D’aquesta primera entrega galmesiana de l’any, en destacarem el que ja en resulta una constant: mots en desús (“esquivor”, “estergir”, “estormeir”…) i també les descripcions poètiques de les situacions: “L’amor mutual dels dos enamorats… restava en estament de pura habitut”, “Sentí un escarrufament com si li pegassen una tenallada a la tela del cor,”
A l’accepció 8 de la veu “estat” i més concretament al referir-se als Estat Units, també mostra el seu posicionament ideològic al considerar la ruptura de ridícula i funesta.