Per posar a la llista de mots “poc usats”.
Més enllà de les dues accepcions (no se n’ha destacada cap en negreta pel seu ús en la nostra comunitat) és, era, un mot utilitzat per assenyalar distància, diferenciació, però des d’un cert carinyo i acceptació.
Vull dir que no tenia la contundència d’un “beneitarro o beneitarra” i altres semblants.
Si bé no és una expressió del tot perduda, fa temps que no sent pels carrers del poble l’insult “pur” o “pura” en sentit de beneitot o beneitota. Continua
Es recordà el mot al parlar de pells; de la tècnica per deixar la pell blana, humil per poder-la treballar.
Fets puntuals a banda, la tècnica del treball de la pell, de forma artesanal, ja fos per fer una estora amb la pell d’un cabrit o per fer-ne simbombes, correspon al passat. A un passat que ja sembla llunyà. Continua
Amb la proliferació de persones i pous han minvat les basses. I si no hi ha basses d’aigua, no hi ha granots. I si no hi ha granots no es pot sentir el seu raucar.
Per això l’hem de considerar mot perdut.
I si resta algun granot i sentim el seu cant, segurament li direm “croar”, com ho fa la llengua castellana i que el DCVB també recull (No així el normatiu ni tampoc Antoni Lull Martó en el seu “Vocabularis temàtics”). Continua
Un d’aquests mots graciosos de la contrada (el diccionari Alcover-Moll l’especifica com a mot exclusiu de la zona de Manacor) que malauradament amb el temps ha anat desapareixent. I això que encara hi ha molts de pitxorinos i pitxorines per enmig 😜 Continua
Contava una eixida.
Va ser així que, parlant d’una sindriera, suposadament espectacular, que havia sembrada una persona, assenyalà: -Era un poc bravata!
Mot que, en general, s’ha anat substituint per altres conceptes manllevats al castellà com “xulo”, “pretenciós”, o altres com bravejador…
Amb una subtil i alhora fonda diferència. Bravata fa referència a la parla, els seus substituts fan referència a qualitats de la persona. Continua
Una d’aquestes paraules de la meva llista extensa de mots perduts que no sé exactament d’on va sortir (en això en Guillem Pont és bastant més exacte, per bona sort). Així i tot no deixa de ser un mot en desús que val la pena recordar aquí en les seves divereses accepcions. Continua
Aquestes darreres i subtils pluges han despert l’herbatge de fora vila. Entre humitat i allargament del dia, ens alguns indrets, s’ha posat un bon mandrungo.
Havia sentit la paraula com a definició de “nova producció, espontània, desordenada i poc útil de noves herbes”.
(No surt en el Normatiu) Continua
És curiós com el món dels cabells dona per tantes paraules nostrades autèntiques i curioses. Si fa temps ja incorporàvem a la secció de Mots perduts fer-se la clenxa, avui toca fer-se les piules, referit a “pentinar-se i compondre’s el cap, la cara o el vestit, posar-se bell (Mall.)” i anar piules fetes, que vol dir “anar molt endiumenjat, molt arreglat de cara i de vestit (Manacor)”. Però a més el mot piula té altres accepcions al diccionari Alcover-Moll més que curioses referides a la nostra terra: Continua
Certament no recordava haver-la sentida mai. En aquest, nostre entorn, s’emprava “estufera” o un subtil “ha de mostrar ses plomes”.
I això que, en genetral, n’anam ben carregats. Continua
-Te’n diré una, vejam si la saps…
-Digués
-Desengaubar
-Uep!. No surt aquí (DCVB) l’haurem de cercar.
-Crec que és cosa de pescar, treure un peix de l’am o de la xarxa..
-I que també vares ser pescador?
-Hi vaig anar unes quantes vegades amb en Guiem de sa Coma.
-No surt, però la cercarem…
Si fa no fa aquesta va ser la conversa. I la vaig cercar…i no la vaig saber trobar!.
Potser és un mot local. O, tal vegada, personal… Tal vegada era mot usat i no recollit… resta ponedent d’aclarir. (Desengaubar podria ser llevar-li l’alegria del viure) Continua
Entre els meus papers grocs vaig trobar documentada aquesta curiosa expressió. Com a mal documentalista no vaig pensar a posar la font (les rondalles? mon pare? na Meca? alguna altra persona major?), però cercant al diccionari Alcvoer-Moll (aquest venerable tresor) l’he trobada en diverses frases fetes pròpies de Mallorca: Continua
Sorgí parlant dels pellers, la seva funció i les seves tasques.
Que tenguessin una eina anomenada pixot resultava sorprenent…
El DCVB mostra la definició de la paraula. A la definició de “baldufa” també fa una decripció de l’eina, d’una eina seblant.
Mentre parlàvem. en Felip en va fer un petit dibuix. Continua
Substituït per “respirar fort” o el castellà “a fondo”, aquest genuí mot se sent de cada pic manco, per això li feim un petit racó en aquesta secció. Continua
Parlàvem de pellers i de cordadors d’olla… i va sortir el concepte. Una eina senzilla i enginyosa que s’utilitzava per foradar una mica el test de les olles crullades amb la intenció de poder-hi posar una o vàries gafes metáliques que n’allargasin la vita útil. Era altre temps!
Pel que fa referència a la primera de les accepcions, segurament no s’ha de considerar mot perdut encara que, a dir ver, fa estona que no n’he vista ballar cap de baldufa. A finals dels anys 70 dels segle passat, en el sí del Card Infantil, es va intentar la recuperació del joc de baldufes, però no acabà de quallar.
Aquesta aportació del nostre vicepresident bostonià Joan Tomàs Matamalas segurament és un mot que encara es pot sentir a dir (potser no tant entre el jovent) sobretot en l’expressió “agafaré els topins i partiré”, però bàsicament m’ha fet gràcia posar-lo per l’origen de l’expressió, la qual segurament molta gent desconeix. Continua
D’entrada val a dir que “panera” , fonamentalmet, és mot relacionant amb el pa i per extensió als queviures. En el món rural, com el nostre, encara, a les cases, de forma majoritària (?) es disposa i s’usen alguners varietats de panera.
La proposta d’en Serafí, però, anava orientada a l’ús, en sentit figurat i vulgar que mostra l’accepció 5. Certament aquest concepte de panera es va substituint pels augmentatius de cul. Continua
Més que un mot perdut no sé si paralr d’un mot reemplaçat, concretament pel castellanisme acceptat “caspa”. Però acceptat no vol dir que sigui genuí i efectivament aquí tota la vida s’havia dit “arna”. Continua
No avui no fem referència a mots concrets. Volem fer referència a l’accent, a la manera de parlar diferencial que tenia un poble en relació al veïnat. La manera de pronunciar les vocals, el ritme, la cansueta diferenciava el parlar cerverí del llorencí o de l’artanenc.
Això, com els mots, també es perd. Vaig parlar llargament amb una dona de Son Servera i m’hi vaig voler fixar, vaig enfocar la pronúncia. No vaig saber detectar cap element diferenciador amb la nostra parla que és la manacorina.
Potser, segons edat i família, encara hi ha restes d’aquest tresor diferencial, amb una mica mica de sort encara el podrem gaudir. Potser en serem la darrera generació. .
Pedro Servera ens fa arribar un d’aquests mots que a simple vista pareix que es diuen, però que si ens fixam en l’accepció localitzada en la qual ens l’envia ja no tant. En aquest cas pedro es refereix a la forma mallorquina d’anomenar “la tisi o una malaltia llarga”. Continua