Altres vegades ja s’ha comentat, no sempre es fàcil lligar el text amb una fotografia.

Garbera és mot perduts perquè ja no es fan garbes amb el que s’ha segat.
Un temps es feia la garbera vora l’era. Fer les garberes i batre era feina familiar o, en algun casos, amb colles o petits grups amb els quals s’establien acords i barates.

Posteriorment, amb l’aparició de les batedores mecàniques -anys 50-  les barates es convertiren en transacció econòmica. En determinats indrets plaents per al posicionament de la batedora es feien nombroses garberes,  segons interès de cada un dels propietaris, en un mateix indret.

L’arribada de les “cosetxadores” posà fi a garbes, garberes i altres activitats lligades a la sega. Continua →

Manera que es tenia de descriure els infants quan eren molt petits. A vegades també usat en tò despectiu, o de forma despectiva per menysprear altres persones (-pareixes un nin de uè, encara dus sa llet pes morros…).

Fa part d’aquella llarga llista de mots que, en funció de l’edat, encara s’usen.

Continua →

Un d’aquells mots que es van perdent però que, en determinades edats, encara són ben vius.

La forma ves, en el meu entorn familiar, encara resulta més antiga. D’alguna manera es podria dir que del ves es passà al veiès i d’aquí a “es clar!” Continua →

L’altre dia una persona, en to de collonada, em comentava que havia perdut la xaveta… i el passador!.

Si perdre la xaveta ja és fotut, perdre, també, el passador ja és d’allò més enllà. Continua →

Voldria retre reconeixement als col·laboradors d’aquesta popular pàgina. Gràcies lectors!.
Fonamentalment a aquells que no es cansen. Que després de suggerir un mot que no es publica perquè ja es publicà fa anys o perqè resultar ser un castellanisme  no acceptat per la Normativa o que no es troba en el DCVB, contiinuen suggerint mots.
Moltes gràcies!.

Avui, en el nostre entorn, un mot de modista o de picapedrer. Continua →

Va sorgir a la conversa. Feia temps que no l’havia sentit.
El coneixia referit als carros. Ja no hi ha carros i, per tant, ja no es parla de portelles.

Localitzar el mot resultà fàcil. En aquest cas el repte ha resultat trobar una imatge de carro amb portella posada. Després de trescar, una imatge impagable, un carro amb llantes de ferro i portella de finals dels anys cinquanta.

Sortosament podem gaudir de la feina i sensibilitats tant de la pàgina de Fotografies antigues de Sant Llorenç des Cardassar, com de l’arxiu de la Biblioteca Municipal Salvador Galmés! Continua →

Va sortir a la conversa de forma espontània. Parlàvem de la relació de les persones amb els animals en el sí de la nostra pagesia. Com sol passar per tot hi ha de tot. Hi havia persones molt respectuoses però també hi havia maltracte animal; persones que pegaven als animals.

Va ser així que va sorgir la llarga relació de corretjades i dels correigs que usava cada professió. Alguns els substituïen per llandera de tambor: el pareller llardera llarga i bastó curt, també el porquer, el pastor de l’altura del gaiato, l’oguer amb el bastó més alt, la madona, bastó i llandereta curta… Continua →