Entrevista a Pep Jaume

De la mateixa manera en què férem una entrevista a Mateu Puigròs, quan deixava el càrrec de batle després de 26 anys d’ocupar-lo, hem cregut oportú fer-ne una altra al batle nou, en Pep Jaume, que agafa la vara en representació d’un partit que ja la va portar a la primera legislatura de 1979, de la mà d’Ignasi Umbert. Ens rep en el saló d’actes i, sense més preàmbuls, començam l’entrevista, elaborada per Tomàs Martínez i Josep Cortès:

Et vares presentar per primera vegada el 1995, el mateix any en què Mateu Puigròs va aconseguir la batlia, en el vuitè lloc de la candidatura. Què et va decidir a fer costat a la llista del PSOE?

Pareix un tòpic, però els que em feren decidir a anar amb la llista del PSOE era gent coneguda de canostra, amics dels meus pares… bona gent.

O sigui, et va influir més l’ambient familiar que el polític…

En aquell moment, sí. Continua

Crònica informal II. Ja tenim batle nou

-L’elecció d’un batle llorencí després de 26 anys de tenir-lo carrioner per força havia de despertar molta expectació, per això l’equip de govern va acordar que el ple extraordinari del 20 de novembre se celebràs a l’Espai36, ja que en el saló d’actes de l’Ajuntament només hi cap una dotzena mal comptada de persones…

-O hi va haver eleccions? Jo em pensava que només era un pacte entre el PSOE i el GISC i que bastava canviar la vara d’amo…

-Idò anaves errat: el pacte no era només entre el PSOE i el GISC, sinó que també l’havien signat MES i EL PI. Abans de res, però, et diré que la sala gran de l’Espai36 estava plena fins la bandera, amb una gran taula grisa formant un semicercle damunt l’escenari; darrera ella, un domàs negre que feia de fons i, a un racó, un retrat del Rei i la Reina, que per lo vist ho manen les ordenances. Continua

Crónica informal I: bon vent ve

Després de quatre anys de no publicar cap Crònica informal –la darrera va esser el 19 de novembre de 2017, en què en vaig reproduir una altra del gener de 1985 (que, per cert, era falsa: me l’havia inventat), he considerat oportú publicar-ne dues de seguides, perquè crec que l’ocasió s’ho mereix. La primera correspon a la primera elecció de Mateu Puigròs com a batle de Sant Llorenç, que vaig publicar a Flor de Card el juny de 1995; la segona, al plenari de 20 de novembre, en què acabarà la seva tasca com a primer regidor del nostre municipi per entregar la vara a Pep Jaume. Vet-aquí la primera::

Que te pareix, secretari,
que puc anar confiat,
amb so poble que está alçat
a favor d’es meu contrari?
“El rei Herodes” Continua

Entrevista a Mateu Puigròs

Aprofitant l’avinentesa de què dissabte, dia 20, en Mateu Puigròs deixarà la batlia de Sant Llorenç, després de 26 anys d’haver-la ocupada de manera ininterrompuda, hem cregut oportú fer-li una entrevista per a Card.cat, entrevista que ha estat elaborada per Tomàs Martínez i Josep Cortès.

T’ho pensaves mai, el 1979, que series regidor durant 18 anys i batle durant 26?

No, ni lo primer ni sobretot lo segon, de cap manera. En aquelles eleccions vàrem partir amb la idea d’aconseguir almanco un regidor perquè a Son Carrió també tenguéssim representant, el que passà és que allò es va allargar i al final ha passat el que ha passat.

T’havies marcat un temps determinat per dedicar-te a la política?

Què va, allò va esser totalment circumstancial, no teníem ni tan sols afiliació política. Continua

En Pedro “es sergent”

No el coneixia íntimament, però m’ha fet ganes dedicar-li unes línies avui vespre mateix, després de saber la trista notícia de la seva defunció. Primer, per com de sobtat ha estat tot plegat i segon, perquè sempre el vaig trobar un home entranyable. Era el que es coneix com un policia “de poble”, a la manera d’abans: proper, agradable i generós, però que si t’havia d’estirar les orelles quan feia falta també ho sabia fer. La meva filla de 9 anys, que encara el recorda de quan anava a escola a Infantil (“es policia dels cabells blancs”, li deia ella), no el podia haver definit millor: “El coneixia tothom, papà. Sempre xerrava amb es padrí, amb tu i amb tots”. Continua

Canvi de nom de la plaça Jaume Santandreu

A la reunió de la comissió de Cultura que férem dimecres passat, el regidor de Participació Ciutadana, Nofre Garcia Prohens, em va dir que feien comptes canviar el nom de la plaça Jaume Santandreu –la del quesito– i em va demanar opinió sobre quin nom li posaria. Jo li vaig contestar que potser seria una bona idea demanar-ho a la gent i que Card.cat podria ser un bon mitjà per canalitzar-ho.

Segons la meva opinió –i també la seva– hauria de fer referència a l’alt grau de solidaritat que tenguérem els llorencins per part dels voluntaris que ens ajudaren a netejar el poble. Així, si us sembla bé, podríem obrir un torn de propostes i presentar els resultats a l’Ajuntament.

Us sembla bé?

Zona Acire a Sant Llorenç

Després de donar-hi moltes voltes (recordem que Card.cat ja va fer una Taula Rodona sobre el tema a l’any 2016, que es diu aviat) sembla que l’Ajuntament està arribant a la fase decisiva per realitzar (o no) la zona Acire (exclusiva per a vianants) a Sant Llorenç (o això pareix en vista dels panells que s’estan posant i pel projecte de la plaça Jaume Sanatndreu). Continua

Graffitti

A la pàgina web estudiantes.info he trobat informació de com va sorgir el moviment dels graffitti, els anys 60, a Nova York. Pareix esser que un dels primers va esser Demetrius, un jove grec que treballava de missatger i deixava la seva firma (TAKI 183) en els llocs on entregava paquets. Es va fer famós i molts joves començaren a imitar-lo, sobretot els afeccionats a la música rap i hip hop, que s’afanyaven en deixar la seva signatura en el major possible d’indrets, com més difícils i perillosos, millor. Continua

Emoticona’t

Toca fer una repassadeta al que ha succeït per la nostra contrada darrerament. No ho trobau? Emoticona’t torna a estar aquí…amb molts punts: Rafa Nadal, adoptat per tots els llorencins; imminent vaga de fems; adéu a la palmera centenària de l’església; i xerrant d’adéus, Mateu Puigròs abandona el mes que ve la batlia, després de molts i molts d’anys, per cedir-la a Pep Jaume. 

Continua

Actituds

El dia que els Malalts de Turmell organitzaren una cursa per diversos carrers del poble i els voltants del nucli urbà de Sant Llorenç, la meva dona i jo ens vàrem trobar, quan tornàvem de foravila, que el carrer Gabriel Carrió estava tancat al trànsit rodat. En arribar-hi, vaig demanar a un dels guàrdies municipals què havia de fer per anar a canostra. La seva resposta va esser: «Esperar que acabi la cursa», i ens va girar l’esquena. Com que dúiem coses de pes, tornàrem enrere amb la intenció d’accedir-hi per la carretera de Son Servera, ja que vèiem que d’aquella banda els cotxes podien circular. Així, voltàrem pel camí de la fàbrica de sa Cova i arribàrem al pont que dona a la carretera de Son Carrió, però allà, un altre municipal ens va dir que aquell tram també estava tancat. «Com ho podem fer per arribar a canostra, idò», li vaig demanar. Continua

Fer per fer?

Mentre redactàvem i es publicaven articles a Flor de Card, com dirien els d’Antònia Font, “vivíem de puta mare”. Les nostres intuïcions eren llei i norma. La tirada d’exemplars i les altes i baixes dels subscriptors ens facilitaven el nombre de “presumptes lectors” i…tots contents!.

Arribà el canvi tecnològic. De Flor de Card es passà a Card.cat. I amb la tecnologia surà la crua realitat: el que fem, el que redactam interessa a ben poca gent. Continua

Imatge amb text / Text amb imatge

La flor d’un garrover mascle -aquí li diem “bord” perquè no fa garroves- resulta un bon canemàs per presentar, de forma críptica, una idea substancial, rotunda, transcendent: cada un viu segons el relat que s’ha anat formant, derivat de gens i experiències.

En les meves escadusseres experiències d’acompanyament, en moments circumstàncials, a altres persones ho he pogut comprovar: pots anar fent preguntes fins que topes amb una resposta aparentment -si més no ho sembla- descontextualitzada, improceent, arbitrària… Continua

Viure a dins “la marxa”

“Enguany, després de 20 anys, he pogut tornar a estiuejar al meu pis”. Així m’ho contava l’altre dia una coneguda mentre feiem un cafè, fent-me veure que per a ella les limitacions d’horari imposades als pubs i discoteques li havien tornat a donar l’oportunitat de passar l’estiu allà a on tenia costum de fer-ho quan era nina. “Ningú sap el que és viure a dins el renou fins que no ho tasta, quan la resta de gent s’en va a dormir el nostre malson segueix: Gent que crida i fa renou fins a altes hores del matí, fems dels locals veïns que gairebé no et permeten entrar al teu propi portal, vehicles que van i tornen a tota hora, renou de vidres i colps de gent que va fora corda… I quan et desperts, si és que has pogut aclucar els ulls en qualque moment, baixes al carrer i te trobes l’altre part del desastre: brutor arreu, mobiliari urbà fet malbé (fanals espanyats, pintades a les parets, etc), gent que fa les feines al primer lloc que es troba o aquell veinat que han tupat per reclamar un poc de tranquilitat”. Continua

Imatge amb text / Text amb imatge

La contundència del text vol enfocar el que és situat en el nostre abast, per deixar de banda el que el supera: el contundent “I jo que hi puc fer?”.
La idea deriva de la recreació del “Nombre de Dunbar”.

En contraposició, i per jugar amb la paradoxa, s’ha triat una imatge simple, tres figues, però plena d’interrogants.(“Es real la realitat?” es demana Watzlawich) Continua

Imatge amb text / Text amb imatge

Inspiració és el concepte que alguns amics, creatius, usen quan les coses flueixen sense esforç.
No sé la paraula que acostumen a usar quan, perseguint una idea, donen voltes i voltes sense arribar a trobar l’expressió del que desitgen, quan la musa se n’ha anada a passejar lluny.
He de confessar que no hi crec gaire ni en muses ni en inspiracions, però cert és que, avui, m’ha duit feina trobar la frase, en versió positiva, i la imatge lligada a la frase. Continua

Imatge amb text / Text amb imatge

En un món reblit de certeses aparents que conformen els nostres relats, el dubte és mal aribat. Aviat apareix el despectiu “cagadubtes!”.

Amb tot i amb això, segons assenyalen els entesos, abandonar les pròpies certeses i conrar dubtes és el millor camí per descobrir nous hotitzons. Per guaitar en el que hi ha més enllà del nostre coneixement. Continua

EC 13 Principi de Pareto

Llei 20/80

Justificació:
-“El sol surt per a tots”, “Tots són iguals!” o fins i tot el títol de la pel·lícula de M. Summers (1982) “To er mundo e güeno!” es podrien erigir en paradigmes d’un generalitzat pensar horitzontal.
-L’amanida, oficial i suposada, “igualtat de drets i deures” també ens porta a aquest pensar igualitari.
– Però els fets i la ciència, com el Principi de Pareto, també conegut amb el nom Llei 20/80, entre d’altres, demostren que aquesta pretesa igualtat horitzontal no és del tot certa. Continua