Una altra de les aportacions del la secció n’és evidenciar la complexitat de la comunicació humana.

Qui proposa la paraula pot fer-ho en un determinat sentit i qui la redacta o presenta, agafar un sentit diferent. Segurament passa moltes vegades.

En aquests cas concret, quan van proposar “atapins”, vaig entendre que era sinònim d’anar-se’n, expressió usada en el Sant Llorenç preturístic; però és una interpretació. Continua →

Paraula interessant que ens pot portar a la filosofia del propi pensar.
Comsideram que hi ha feines matusseres?, o són persones matusseres?

A partir d’aquí es podria establir el debat.

Sembla obvi que totes les tasques realitzades, en tots els àmbits poden tenir un marge de millora si entenem que la perfecció -tota vegada superats els processos temporals d’enamorament-  no existeix.

I també resulta obvi que ni totes les persones posen el mateix interès en cada una de les accions que realitzen, ni tots els camps d’acció resulten igualment motivadors per persones diferents.

I així es podria estirar el fil… Continua →

Més que un mot, el que es presenta avui és una frase, una locució, una manera de referir-se als altres.

Ja sabem que l’asèpsia no existeix i que el llenguange no se n’allibera, no se’n pot alliberar, de la condició dels humans que l’usen.

La locució proposada es aquella de “ets més beneit que es cagar de panxa”. Expressió que no he sabut trobar en el diccionari. Però si n’hi ha d’altres semblants. Es veu que tant n’Alcover com en Moll a l’hora de redactar el diccionari es deixaren algunes expressions escatològiques sense relacionar (També potser que tal expressió no s’usàs en aquelles saons). Continua →

Fa part d’aquell ampli ventall de mots que es poden considerar perduts, o no, en funció de l’edat de les persones.

“Pisar” o trepitjar, segurament en serien paraules substitutòries per a la majoria dels parlants del nostre Terme Municipal.

Val a dir que tampoc es senten gaire els mots “descarcañalar” o “destalonar” usats pels usuaris de la llengua castellana.

Continua →

Aquesta paraula, servirà avui per parlar de la memòria i de les jugades que aquesta, a vegades fa.

Crec que en el nostre entorn hem sentit utilitzar meula amb el significat de miula (però ens podem errar, potser la memòria ens enganya) i també nyeula amb el mateix significat (ja publicada)

Tot sorgeix a l’escoltar la veu, singularment alta i estrident d’una persona.
-Vaja ,miula què té!. -Que és miula o meula?…diccionari!

Potser miula o nyiula (meula és una altra cosa) Continua →

-Ahir no vares venir, t’haurem de posar una falta!
-No. De cap de les maneres, jo dure un paper quan mentres

Potser algú dels lectors recordarà un diàleg semblant.
No he sabut trobar la locució ni a la veu quan ni tampoc a mentres que, en canvi, mostra “com mentres”
Algunes de les persones de més edat consultades si que la coneixien, usada a menra de justificació.

Es deixarà, idò, com a presumpte localisme. Segurament com assenyala el filòleg Pau Quina deformació de “com mentres”. Continua →

Per extensió, a vegades s’aplica quan un no acaba d’estar fi -estic atabacat!, diu.

Pot semblar que el mot ve del tabac i que no trobar-se bé deriva de l’excés de fumar (a diferència d’ara sobre tot en aquells anys on tothom -fonamentalment homes- fumava.)

Podria ser un exemple d’ús habitual de paraules que, per desconeixement, s’usen sense tenir en consideració el seu sugnificat. Continua →

En el Sant Llorenç agrícola no sols era un mot ben viu sinó que era motiu de disputes i confrontacions entre veïnats.

En el fons era indicador de lluita entre agricultors i ramaders, entre hortolans o propietaris de sembrats de cerals i pastors.

-M’han fet tala!. Saps de qui podien ser les ovelles? Continua →

Amidar, en la seva dicció midar, va ser molts anys mot ben viu i usat. Fonamentalment en tots aquells anys dels segle xx on les dones llorencides es dedicaren al brodar i congecció de bruses i vestits.
Es canaven les terres i es midaven les robes.i es mesurava el blat.

Com en molts altres cases, segurament per seblança amb el castellà el “medir” va anar agafant força i substituí bona part de les paraules específiques. Continua →

Al canviar i refrescar-se el temps, com passa aquesta dies, solen arribar els constipats. Normalment provoquen moc i malestar. A vegades van uma mina més enllà i apareix una mica de febre.

Quan la temperatura del cos puja una  mica sense arribar a tenir febre forta de colgar-se -que en tot cas dependrà de cada un dels cossos- es quan per aquí diem, o deien abans, que “està un poc escaufeït” o “me sent escaufeït”

També s’aplicava a l’hora d’encalentir una mica un menjar o un beure. Escaufeir s’usava com a sinònim de “llevar-li la fredor”

Continua →

En el nostre entorn, segons recordança, s’usava i encara s’usa aldà com a sinònim “d’objecte poc consistent” que té “perill de caure o espatllar-se”.
(Es a dir, fem una adaptació del significat que mostra el diccionari.

També es diu aldà a la persona de salut prima i trencadissa.

Fet que està en consonància amb la primera de les accepcions que mostra l’Alcover-Moll. La segona de les accepcions ens resulta desconeguda.. Continua →

Abans, mentre es traballava a fora vila, les persones cantaven. Gairebé hi havia una tonada per a cada tasca: segar, llaurrar, batre…

Ja grans, tant l’amo Antoni Fai com l’amo en Rafel de sa Fontpella ens mostraren i deixaren testimoni d’aquesta afecció o, tal vegada, necessitat.

Aquests llorencins fa anys que ens deixaren, però encara resten persones que serven , circunstancialment, el costum, el tresor de les tonades camperoles.. Va passar ahir vespre, en es Molí den Fraret a Manacor fent part de l’espectacle de dansa “Margalida, sa farina!”. La tonada de llaurar, cantada per madó Margalida, acabà amb un “Roig, serva el solc!”. Continua →

Paraula bella. Tant a nivell estructural com a nivell de contingut.

Molt usada en el nostre entorn, sobre tot, en l’accepció 4. Us que, com sempre dependrà d’edat i families.

També usat “tenir enginy” o “ser enginyós” per destacar l’habilitat aliena per fer una determinada cosa.
(En l’època en que es tenien en consideració les habilitats alienes) Continua →

N’Antoni, que proposà el mot, assenyala que potser és el verb més usat. Quan no es sap definir l’acció d’usa el dallonar o el seu sinònim  daixonar.

Certament és una paraula molt usada quem curiosament, encara no havia sortida.. Idò la daixonarem, és a dir, la posarem avui. Continua →

Una de les meravelles de la llengua, de banda els matisos i costums de l’ús,  resideix en constatar la seva evolució.
Haurem de situar la paraula d’avui en procés de decreixement.
Fa anys, en arribar a una certa edat, tothom tenia romàtic.
Sota el concepte s’hi situaven dolències derivades del reuma, i també moltes altres d’origen, aleshores i a nivell popular, desconegut.

La paraula també serveix per detectar diferències entre la parla vulgar i els significat que mostren els diversos diccionaris

Continua →

N’Antoni Font, fidel seguidor de la secció, envià l’altre dia de pagès dues expressions: “porgar fum” i “fer retxes dins s’aigo”.

Ens ha suggerit l’aportació de la paraula “retxa”, previsiblement en  desús.

En l’explicació del mot, destacada en negreta, apareix la locució suggerida. Continua →