Cada lector, com és natural, en fa les seves interpretacions.

En aquesta entrega voldria destacar els mots “maregassa” no referit a la mar sinó a la mare massa permissiva. Al perdut, tant la paraula com l’objecte “marfegó”. Poser també s’ha de considerar mot en desús el “marruqueig” d’ençà que el costum de tenir coloms a casa com a complement alimentari també s’ha perdut.

I no seria una entrada normal de 10 paraules galmesianes si no hi hagués alguna referència a la sensualitat com aquesta “ullada ardenta del sol meridià”.

També és de destacar la referència al dimoni de les “riallasses mafestifèliques”

Continua →

D’aquesta entrega potser en destacaria una teringa de mots fins fa poc ben vius en la nostra localitat: “moridora”, “malavidós”, “maldeventrada”, “maleït”, “malfet”, “mancabar” i “mans-fentes”, “mancabar”…

Els conceptes de “malànima” i “malla”, en sentit de xarxa, fins ara, em resultaven desconeguts, i això que també surten en el normatiu DIEC2

Continua →

“Fusada”, “repulsiva”, “oratjol”, “polsar”, “asceta”, “parar l’orella”. “arrufament”. “engolirse”…potser farien part d’aquelles paraules en desús que surten de rebot en les referències que el DCVB fa d’en Salvador Galmés.

Amb tot i amb això, en aquesta entrega voldria descatar el “llenderejar”, referit a pegar mab una llendera. “Llepolia”, no en el sentit de menja dolça, sinó de desig i, sobre tot “llinatge” en el sentit de menjar excessivament

Continua →

En aquesta entrega, es passa de la J a la L.

El llenguatge de Salvador Galmés, en aquests retall que mostra el DCVB no deixa de soprendre.

Avui en destacaria el “caràcter jeroglífic”, “jonquívol”, “anhels jubilosos”, “sogres barbudes i banyudes, aferradisses just sargantanes”, “nigromància”, “perllogna”, “energies latents”, “llampec picardiós”…

Continua →

Normalment aquestes entregues setmanals acostumen a ser de 10 paraules, aquesta vegada m´he permès la llicència de posar-ne onze i és que això de tenir bona o mala jeia és una d’aquelles expressions perdudes o mancades d’ús en època de la nostra generació.

Persisteixen els altres aspectes sovint comentats, el vessant poètic: “Les ninetes… fulgurant esguarts d’intensitat torbadora” i el vessant sensorial i humà: “Elements integrants de l’atmosfera passional”.

Continua →

En aquesta entrega, la que fa cinquanta, voldria destacar l’actualitat de les reflexions galmesianes. Han passat més de cent anys…i les protestes segueixen ofegades de respecte forçós i d’impotència, adesiara te n’adones de complicitats inconfessades i de les transformacions ràpides i inconscients.
També les indumentàries dels jovencells ofereixen certa uniformitat…

Les lectures -i els comentaris derivats- són sempre personals. I em fa gràcia enfocar el nom de Lina, vella reducció illenca de Catalina. Ara, empesos pels usos de la llengua castellana s’imposa Cata per a la mateixa funció.

Continua →

Seguim en la línia habitual: mots en desús (Homoniqueu, honta, hunne…) i prosa poètica (Niguls atravessats horitzontalment per una cella sancosa…)

Sé que es una frase descontextualitzada, però voldria destacar el seu posicionament en relació a Llevant que mostra a “El Llevant, l’iman del cor”

Continua →

L’entrega d’avui segueix el que es podria anomenar la tònica general. D’una banda l’aportació de mots en desús (gremolejar, grenyal, groller, grumalló, guanyança,,,)
I també aquesta vitalitat poètica revestida d’una diguem-ne humanitat ben excepcional en els clergues de la seva època: (Esperava l’amor amb l’ardència del cos grenyal, sentiments gresolats pel dolor, aquella celistia dolça de llet i claror de solada de grumallons de llum…)

De banda, voldria enfocar, avui, la personalització de les paraules. Segurament derivat de l’ús de familiars i amics o potser d’altres motius, hi ha paraules que ens sonen millor, que ens cauen més simpatiques que no les altres.
De la present entrega em resulten singularment atractives “grumallò” per allò de “s’arrós va a grumallons” i “grenyal” antany molt utilitzat a nivell local en les diverses accepcions.

Continua →

De banda els aspectes, diguem-ne filosòfics (“Experimentà un glassament de fret moral”, “El dubte comensava a gratar les rels de sa convicció”…), voldria enfocar, en aquesta entrega, els mots que surten “de rebot”, molts d’ells en desús com podrien ser “carretel·la”, “peces de dos”, “canonet de canya”, “grapes”, “salvatgina”…

Continua →

Una primera sorpresa d’aquesta entrega n’és la diferènciació entre  “fotim” -Persona molt petita, especialment infant menut i bellugadís, que s’afica per entre la gent, que molesta amb les seves impertinències-  i “fotimer” -multitud-

Hi ha la constant dels mots en desús: “foraforja”, “fotimea”, “fremir”…,

En aquesta entrega no anam gaire sobrats de poesia, però sempre resta solam: “Una lleu tremolor fremia en sos llavis secs d’emoció”

Continua →

La mirada d’aquesta entrega s’orienta vers les grafies galmesianes que avui es considerarien incorrectes “aygua”, “esfors”, “desmayada”…S’ha de considerar que bona part dels escrits de Salvadore Galmés són anteriors a la publicació de les Normes ortogràfiques (1913).

Això de banda hi surten mots en desús: “figuerol”, “foganya”, “fogor”,,,

I també la curiositat de “florejar”. El castellà “piropo” ha substituit totalment les nostre floretes.

Continua →

Treballar aquestes referències que mostra el DCVB referides a Salvador Galmés en cada cas i de banda el vocabulari o aspecte conceptual, aporta també elements de reflexió.

Per exemple aquesta tendència local a feminitzar els noms, els mals noms; aixó de garrover, garrovera, de setrill, satrina, de castell, castella…cosa que, per cert no `passa en altres indrets.

Una altra aportació d’avui és un mot perdut el “ferramental”, segons Galmés “fermental”, mot que vdevia conèixer perquè havia treballar a la fusteria del seu padrastre.
Uns altres mots en desús és el de “festejada” i “festejar”.

I també una constant en són les expressions poètiques com la que es mostra a “fervor”

Continua →

De banda el que podriem considerar “mots perduts” que mostren aquestes referències del DCVB a escrits del Capellà Capirró: gerricó, esvolvar, primala, reble… m’agradarà avui fer referència al que podriem anomenar “elements filosòfics”, els que mostren el seu ésser, el seu pensar i sentir.

Al assenyalar “Els pàmpols de les vinyes, vermades de fresch, se tenyien de color rovellosa en un estroncament de fecunditat”  indica, els cicles vitals de les plantes i que rere la producció hi ha l’hivernada. 
I al escriure “Una ona de malenconia impalpable… com un èter qui embolcalla tot lo humà”  mostra que la melanconia també es part de la vida.
I també que tot el que comença, acaba, fins i tot els somnis i les esperances: “Les festes majors… són també mortalles d’ensomnis, esvaïment d’esperanses”

En tots els casos es destil·la la seva mirada pessimista, trista…

Continua →

D’aquesta primera entrega galmesiana de l’any, en destacarem el que ja en resulta una constant: mots en desús (“esquivor”, “estergir”, “estormeir”…) i també les descripcions poètiques de les situacions:  “L’amor mutual dels dos enamorats… restava en estament de pura habitut”, “Sentí un escarrufament com si li pegassen una tenallada a la tela del cor,”

A l’accepció 8 de la veu “estat” i més concretament al referir-se als Estat Units, també mostra el seu posicionament ideològic al considerar la ruptura de ridícula i funesta.

Continua →

El DCVB a vegades mostra entrades que sembla que siguin sols galmesianes. Es a dir hi ha la paraula, la descripció i les referències d’autors. A moltes de les entrades d’avui l’única referència d’autor és la de Galmés.

També es dóna la circumstància, ben excepcional, que una mateixa entrada mostri dues accepcions diferents referides a un mateix autor, com és el cas present de “esquerda”.

En quan als mots de l’entrega d’avui voldria destacar “espitrellat” antany símbol de força i masclisme i en quan a la prosa poètica allò de “El sol… despedint cascates d’ocre llumínich… ab esplendorositats d’apoteosi”

Continua →

En aquesta entrega d’avui, m’agradxarà destacar el “espaiar” en el sentit de resoldre. “Esplandit” paraula i concepte un tant en desús. “Esparverador” en sentit d’assustar. “Espigolar” i “espipellar”.

Continua →