Al canviar i refrescar-se el temps, com passa aquesta dies, solen arribar els constipats. Normalment provoquen moc i malestar. A vegades van uma mina més enllà i apareix una mica de febre.

Quan la temperatura del cos puja una  mica sense arribar a tenir febre forta de colgar-se -que en tot cas dependrà de cada un dels cossos- es quan per aquí diem, o deien abans, que “està un poc escaufeït” o “me sent escaufeït”

També s’aplicava a l’hora d’encalentir una mica un menjar o un beure. Escaufeir s’usava com a sinònim de “llevar-li la fredor”

Continua →

En el nostre entorn, segons recordança, s’usava i encara s’usa aldà com a sinònim “d’objecte poc consistent” que té “perill de caure o espatllar-se”.
(Es a dir, fem una adaptació del significat que mostra el diccionari.

També es diu aldà a la persona de salut prima i trencadissa.

Fet que està en consonància amb la primera de les accepcions que mostra l’Alcover-Moll. La segona de les accepcions ens resulta desconeguda.. Continua →

Abans, mentre es traballava a fora vila, les persones cantaven. Gairebé hi havia una tonada per a cada tasca: segar, llaurrar, batre…

Ja grans, tant l’amo Antoni Fai com l’amo en Rafel de sa Fontpella ens mostraren i deixaren testimoni d’aquesta afecció o, tal vegada, necessitat.

Aquests llorencins fa anys que ens deixaren, però encara resten persones que serven , circunstancialment, el costum, el tresor de les tonades camperoles.. Va passar ahir vespre, en es Molí den Fraret a Manacor fent part de l’espectacle de dansa “Margalida, sa farina!”. La tonada de llaurar, cantada per madó Margalida, acabà amb un “Roig, serva el solc!”. Continua →

Paraula bella. Tant a nivell estructural com a nivell de contingut.

Molt usada en el nostre entorn, sobre tot, en l’accepció 4. Us que, com sempre dependrà d’edat i families.

També usat “tenir enginy” o “ser enginyós” per destacar l’habilitat aliena per fer una determinada cosa.
(En l’època en que es tenien en consideració les habilitats alienes) Continua →

N’Antoni, que proposà el mot, assenyala que potser és el verb més usat. Quan no es sap definir l’acció d’usa el dallonar o el seu sinònim  daixonar.

Certament és una paraula molt usada quem curiosament, encara no havia sortida.. Idò la daixonarem, és a dir, la posarem avui. Continua →

Una de les meravelles de la llengua, de banda els matisos i costums de l’ús,  resideix en constatar la seva evolució.
Haurem de situar la paraula d’avui en procés de decreixement.
Fa anys, en arribar a una certa edat, tothom tenia romàtic.
Sota el concepte s’hi situaven dolències derivades del reuma, i també moltes altres d’origen, aleshores i a nivell popular, desconegut.

La paraula també serveix per detectar diferències entre la parla vulgar i els significat que mostren els diversos diccionaris

Continua →

N’Antoni Font, fidel seguidor de la secció, envià l’altre dia de pagès dues expressions: “porgar fum” i “fer retxes dins s’aigo”.

Ens ha suggerit l’aportació de la paraula “retxa”, previsiblement en  desús.

En l’explicació del mot, destacada en negreta, apareix la locució suggerida. Continua →

Tal vegada la paraula congriar es pugui considerar paradigma de desconeixement.
En el nostre entprn s’usa congriar en el sentit de “formar” quan es desconeixen els elements i el procés de formació.
Així, el pa congria barbeta o floridura, el formatge congria virons…

Alhora congriar és bell verb que indica cosa nova, creació, canvi… Continua →

-Ho degué manduixar un poc!

Va sortir a la conversa de cafè. El seu significar era orientat a a intervenir, preparar el terreny, haver trastocat el curs d’una cosa… el que en altres moments o indrets  diuen “remenar les cireres”.

Una vegada revisat el diccionari potser s’hauria de  considerar com localisme aquesta manera d’atorgar sentit per extensió. Curiosa paraula. Continua →

Es una paraula vella. Ha sortida?
Una vegada comprovat, no, encara no.
Malgrat la seva bellesa, derivada de la sonoritat i del significat -acostar-se fins a tocar-, segurament podem considerar que és un d’aquells mots perduts de la parla habitual generalitzada.  Si mes no en el nostre entorn i en la nostra època.

Realment la llista de mots usats habitualment per una persona ,-o per una comunitat-, és sols una infima part de l’univers que conforma el món de la llengua. Continua →

De les diverses accepcions del mot, s’ha posat en negreta el concepte de poc donador o avar atès que qui el proposà afegí l’indicador (€), així entre parèntesi.

En el nostre entorn és un terme despectiu que adesiara s’usa bé referit a una persona que no és present, bé en forma de retret, si es pronúncia de forma directe. Continua →

Tancat en la meva subjectivitat em sembla una paraura singularment sonora i contundent; referida a cosa lletja.
Entenia el No siguis toixarrut! com una manera de dir: “no siguis tancat”, “fes el que és habitual”, “siguis amable”, “atèn els meus suggeriments”…

El paradigma d’un ésser toixarrut eren els porcells de llet (quan n’hi havia a la majoria de cases i es volia adaptar l’ésser dels animalons a l’escala humana) Continua →