Seguim en la línia habitual: mots en desús (Homoniqueu, honta, hunne…) i prosa poètica (Niguls atravessats horitzontalment per una cella sancosa…)
Sé que es una frase descontextualitzada, però voldria destacar el seu posicionament en relació a Llevant que mostra a “El Llevant, l’iman del cor”
L’entrega d’avui segueix el que es podria anomenar la tònica general. D’una banda l’aportació de mots en desús (gremolejar, grenyal, groller, grumalló, guanyança,,,)
I també aquesta vitalitat poètica revestida d’una diguem-ne humanitat ben excepcional en els clergues de la seva època: (Esperava l’amor amb l’ardència del cos grenyal, sentiments gresolats pel dolor, aquella celistia dolça de llet i claror de solada de grumallons de llum…)
De banda, voldria enfocar, avui, la personalització de les paraules. Segurament derivat de l’ús de familiars i amics o potser d’altres motius, hi ha paraules que ens sonen millor, que ens cauen més simpatiques que no les altres.
De la present entrega em resulten singularment atractives “grumallò” per allò de “s’arrós va a grumallons” i “grenyal” antany molt utilitzat a nivell local en les diverses accepcions.
Diuen, els qui en saben, que sempre cal dur una llibreta a la butxaca per poden engospar pensaments. Si els deixes passar es volatilitzen i es perden.
Cosa semblant passa amb aquest feix d’informació de ens arriba de forma continuada. Sense anar més lluny ahir, o potser abans, veig llegir un deliciós article referit a la llengua. L’he cercat com un endimoniat per fer un “De la premsa” i no l’he sabut trobar. Continua
De banda els aspectes, diguem-ne filosòfics (“Experimentà un glassament de fret moral”, “El dubte comensava a gratar les rels de sa convicció”…), voldria enfocar, en aquesta entrega, els mots que surten “de rebot”, molts d’ells en desús com podrien ser “carretel·la”, “peces de dos”, “canonet de canya”, “grapes”, “salvatgina”…
Dirigit per Laura Coll, la UIB disposa d’un Gabinet d’Assessorament lingüístic per a publicacions com la nostra (Galmic). Adesiara edita fitxes de síntesi conceptual com la que s’adjunta. N’anirem piblicant alguna de les que tenim en el magatzem: Continua
Les referències als mots galmesians que apareixen en el DCVB arriben a ser repetitives: mots perduts o en desús, caire poètic, domini dels sentiments humans…
Es així que voldria enfocar, avui, un altre aspecte. La majoria de les paraules que es presenten tenen l’única referèncoa de Salvador Galmés i no sempre són recollides pel normatiu (DIEC2)
Una primera sorpresa d’aquesta entrega n’és la diferènciació entre “fotim” -Persona molt petita, especialment infant menut i bellugadís, que s’afica per entre la gent, que molesta amb les seves impertinències- i “fotimer” -multitud-
Hi ha la constant dels mots en desús: “foraforja”, “fotimea”, “fremir”…,
En aquesta entrega no anam gaire sobrats de poesia, però sempre resta solam: “Una lleu tremolor fremia en sos llavis secs d’emoció”
La mirada d’aquesta entrega s’orienta vers les grafies galmesianes que avui es considerarien incorrectes “aygua”, “esfors”, “desmayada”…S’ha de considerar que bona part dels escrits de Salvadore Galmés són anteriors a la publicació de les Normes ortogràfiques (1913).
Això de banda hi surten mots en desús: “figuerol”, “foganya”, “fogor”,,,
I també la curiositat de “florejar”. El castellà “piropo” ha substituit totalment les nostre floretes.
Treballar aquestes referències que mostra el DCVB referides a Salvador Galmés en cada cas i de banda el vocabulari o aspecte conceptual, aporta també elements de reflexió.
Per exemple aquesta tendència local a feminitzar els noms, els mals noms; aixó de garrover, garrovera, de setrill, satrina, de castell, castella…cosa que, per cert no `passa en altres indrets.
Una altra aportació d’avui és un mot perdut el “ferramental”, segons Galmés “fermental”, mot que vdevia conèixer perquè havia treballar a la fusteria del seu padrastre.
Uns altres mots en desús és el de “festejada” i “festejar”.
I també una constant en són les expressions poètiques com la que es mostra a “fervor”
En aquesta entrega de referències galmasianes que mostra el DCVB, enfocarem les paraules:
Faldriguera és avui mot en desús i potser s’ha de considerar localisme; antany ben viu, però no en el sentit que mostra el Diccionari (Butxaca) sinó que. ho deiem quan feiem borsa amb la camisa, gersei o devantal per dipositar-hi coses: fruites, verdures….
Farg/farga també en desús.
També curiós en resulta la “farsèdia” definida com “certa planta de jardí”. N’he sentit parlar, però no l’he sabuda trobar, ni a l’herbari virtual de la UIB, ni a Google o Mrnuda natura.
A manera de curiositat, cal assenyalar que, a vegades, s’utilitzava la mateixa frase per atendre dos conceptes diferent. Es el cas de “fecunditat”. La frase referida als pàmpols ja s’havia utilitzat en el mot “estroncament”.
Amb l’entrega d’avui s’acaben les paraules començades amb e i s’ençeta la lletra f
M’agradarà avui destacar-se tres aspectes. Un fa referència a les paraules que es mostren en sintit figurat (el DCVB ho mostra amb “fig”) com és el cas de “Glopades saturades d’estractes de passió”.
L’altra fa referència a la necessitat de conèixer el context, sinó ¿com es podria entendre “La diafanitat apropava les distàncies ab fal·làcia de miratge”?
I una tercera idea fa referència als “noms de lloc” que utilitza Salvador Galmés. “Sa Faç” apareix a Google referenciat a Salvador Galmés, en canvi no apareix en el Nomenclàtor Toponímic de les Illes Balears, com tampoc no hi apareix “Albranca” com a nom del torrent de ses Planes. ¿Son noms perduts en el temps o fruit de la seva creació?
De banda el que podriem considerar “mots perduts” que mostren aquestes referències del DCVB a escrits del Capellà Capirró: gerricó, esvolvar, primala, reble… m’agradarà avui fer referència al que podriem anomenar “elements filosòfics”, els que mostren el seu ésser, el seu pensar i sentir.
Al assenyalar “Els pàmpols de les vinyes, vermades de fresch, se tenyien de color rovellosa en un estroncament de fecunditat” indica, els cicles vitals de les plantes i que rere la producció hi ha l’hivernada.
I al escriure “Una ona de malenconia impalpable… com un èter qui embolcalla tot lo humà” mostra que la melanconia també es part de la vida.
I també que tot el que comença, acaba, fins i tot els somnis i les esperances: “Les festes majors… són també mortalles d’ensomnis, esvaïment d’esperanses”
En tots els casos es destil·la la seva mirada pessimista, trista…
D’aquesta primera entrega galmesiana de l’any, en destacarem el que ja en resulta una constant: mots en desús (“esquivor”, “estergir”, “estormeir”…) i també les descripcions poètiques de les situacions: “L’amor mutual dels dos enamorats… restava en estament de pura habitut”, “Sentí un escarrufament com si li pegassen una tenallada a la tela del cor,”
A l’accepció 8 de la veu “estat” i més concretament al referir-se als Estat Units, també mostra el seu posicionament ideològic al considerar la ruptura de ridícula i funesta.
El DCVB a vegades mostra entrades que sembla que siguin sols galmesianes. Es a dir hi ha la paraula, la descripció i les referències d’autors. A moltes de les entrades d’avui l’única referència d’autor és la de Galmés.
També es dóna la circumstància, ben excepcional, que una mateixa entrada mostri dues accepcions diferents referides a un mateix autor, com és el cas present de “esquerda”.
En quan als mots de l’entrega d’avui voldria destacar “espitrellat” antany símbol de força i masclisme i en quan a la prosa poètica allò de “El sol… despedint cascates d’ocre llumínich… ab esplendorositats d’apoteosi”
En aquesta entrega d’avui, m’agradxarà destacar el “espaiar” en el sentit de resoldre. “Esplandit” paraula i concepte un tant en desús. “Esparverador” en sentit d’assustar. “Espigolar” i “espipellar”.
Aquesta comentaris previs de les entregues parcials de la nombroses referències del Diccionari Alcover-Moll a Salvador Galmés, com no potser d’altra manera, sempre són limitats, personals i ,també, repetitius.
Avui voldria destacar-ne una frase. En concret aquesta llarga referència: “Els dos joves s’assadollaven, ab voluptuosidat, de pena esmicolada, del esmicament que produeix la trencadura de cors soldats per l’amor”.
Primer pels mots, ja en desús, que mostra: “assadollar”, “esmicar”, “trencadura”… I també per la sensibilitat humana que se’n desprèn.
La primera paraula de l’entrega d’avui, escena, m’ha recordat les dificultats que l’obra galmesiana mostra a l’hora de fer-ne guions cinematogràfics.
N’era ben conscient l’enyorat Miquel Rosselló quan s’imposà el repte personal de filmar-ne algunes. ¿Com les imatges poden abastar els matisos del llenguatge?, deia ell.. ¿Com es podria, en llenguatge cinematogràfic, plasmar quelcom semblant a “L’anyorament… és una morbositat de la passió, una espècie d’escrexensa, de goll sentimental qui vos ofega”?,
Mai podem saber que en diria actualment Mn. Galmés de les festes patronals que abans eren “majors” i “donaven escapada a l’espandiment del cor pagès”.
De les paraules galmesianes d’avui potser en triaria “escarxell”
Ahir 25, gestos, manifestacions i silencis pel Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contyra les Dones. Els gestos són necessaris però del tot insuficients; portam la violència patriarcal ben aferrada. L’atzar ha volgut que una de les paraules galmesianes “escarabutar” vagi lligada a la por de les fadrines derivada del pensart que (per acció del mascle) volien pedregar el fogueró.
Avui, en aquesta entrega, voldria enfocar la poesia -en el sentit assenyalat en el DIEC2 de “cosa elevada o emotiva, àdhuc quan no és produït per aquesta art”- que resulta inherent a la prosa galmesiana. De l’entrega d’avui algunes mostres:
“El cel s’esblaymava talment pintat de lluna diluïda” / “La melancolia autumnal qui surava lleument dins l’atmósfera com una esbravada de pena infinitament esmicoladissa”.
D’altra banda voldria destacar, i si fos possible recuperar, el mot perdut escallar usat a Manacor i Sant Llorenç.
Normalment les converses de cafè es redueixen a un xiuxiueig intranscendent: qui si el futbol, que si el tractor, que si una notícia de la premsa… res que mereixi una anotació posterior atenent que, com és sabut, els records si no resulten impactants, es volatilitzen com el fum de l’olla bullent.
Però avui el xec xec suau i continu de la pluja ha portat la conversa a les feines pageses de tal dia com avui: -a fora vila sempre hi ha coses a fer! Continua